dilluns, de juliol 31, 2006

Crònica Festival Craponne 2006

Festival Craponne 2006

La 19ena edició del Country Rendez-Vous Festival de Craponne ha tingut lloc del 28 al 30 de Juliol amb un privilegiat clima que ja voldríem alguns tenir a casa nostra: calor raonable durant el dia i fresqueta a la nit.

Bé, per mi (i molts de vosaltres que vau pujar a Craponne divendres a la tarda-nit) el cap de setmana va començar amb una hora i mitja ben bona de cua a l'autopista per culpa d'un incendi al cap d'una estona d'haver passat la frontera francesa. No sé si per culpa d'això o què però em va donar la sensació que Craponne està realment lluny de Barcelona. Jo el feia més a la vora. Si no estàs de vacances i t'ho pots prendre amb calma, pujar i baixar en un cap de setmana és bastant cansat.

Dit això, parlem del festival. Només vaig ser-hi el dissabte, però em va ser més que suficient per veure la gran massa de gent que mou. Em va semblar entendre que el presentador del festival donava la xifra de 12.000 persones, només del dissabte! I és que miraves enrera des de l'escenari (no, no em van deixar pujar, vull dir des de les primeres fileres de públic) i només veies que gent, dreta, asseguda (gairebé tothom duia cadiretes de casa) o passejant entre les botiguetes.

El poble de Craponne podríem dir que és el típic poblet francès, amb les seves fleques, cafès i botigues de pompes fúnebres (no és conya, heu vist que a qualsevol poble hi ha tres o quatre botigues de pompes fúnebres? Ho vaig trobar curiós, si més no).

Estava decorat per l'ocasió, amb banderes europees i americanes penjant pels carrers, els aparadors decorats amb motius western (no, les pompes fúnebres no...), la gent d'allà molt simpàtica amb els foranis i uns quants escenaris muntats per fer concerts gratuïts de grups francesos menys coneguts. En un d'aquest concerts, crec que eren els Union Spirit, ja vam poder veure molt de públic i als primers catalans de la jornada! Del Vallès Oriental per ser més exactes, tot i que entre ells també hi havia un noi de California... :-)

Vam poder ballar una mica i tot, malgrat l'asfalt ple de forats no fos la superfície de ball més adient. La música no era gaire ballable, però vam poder fer el Tush-Push barrejats amb gent d'allà i l'Skip nosaltres sols. També vam veure que els autòctons ballaven el Sweet. Va sonar la cançó "Looking out my backdoor" de la Creedence Clearwater Revival, però no acabàvem de recordar com era el Pepu's Garden de l'Emili Muntaner i ens vam quedar amb les ganes.

Però en general, vaig veure ballar molt poc a la gent. La gran majoria anaven al festival a gaudir de l'ambient i la música, el ball era testimonial.

Un cop dins el recinte, vam poder passejar una estona abans que comencessin els concerts. Vaig aconseguir trobar un barret de la meva mida de cap (XXXXXL, no és conya!). El francès encara flipa amb la meva closca. Em va preguntar si és que era molt intel·ligent amb un cap així... Li vaig dir que no, que jo preferia tenir el cervell ample per poder pensar amb tranquilitat...

Ja de seguida van tocar quarts de vuit i molts dels catalans que vam pujar fins a Craponne vam quedar davant la pantalla de la dreta de l'escenari per fer-nos la foto de família. Fins a 42 persones he comptat a la foto! I segur que algú més hi havia per allà. O sigui que no està mal la representació catalana. Si ho mirem en proporció sobre el total de població, hi havia més percentatge de catalans que de francesos gairebé! :-)

Els primers a tocar van ser els francesos The Mariotti Brothers, dels qui potser destacaria el fiddle, tot un espectacle. Recordo que van tocar, entre altres, la cançó "Night train to Memphis", que jo recordava d'haver escoltat de Dolly Parton.

Tot seguit va ser el torn de la James "Slim" Band, provinent dels USA. Un concert boníssim que en algunes cançons ens feia tancar els ulls i imaginar-nos que qui cantava era l'avi Williams. El cantant (James "Slim") tenia la mateixa veu. Va ser una autèntica passada. Va interpretar cançons seves i versions de temes com "Jambalaya" o "Moanin' the blues" (que va repetir als bisos). Genial. Em va semblar entendre que el presentador va dir que l'any següent tornarien a portar-lo.

I ara, senyors, tothom dret! Després del concert de la James "Slim" Band va tenir lloc el que, per mi, va ser el millor de tot el festival: el peacho-concert de Zona Jones i la seva banda!!! Fora de sèrie. Per mi, perfecte!

Vaig descobrir Zona Jones gràcies a la web de venda de CD's CD-Tex, que el recomenava. Vaig comprar el seu únic CD (no en té cap més de publicat) i ja vaig caure a terra davant de la seva música i veu. Podeu llegir l'article que vam publicar llavors a Countrycat aquesta pàgina.

Doncs si el CD és bo, el concert no va ser menys. Va interpretar gairebé totes les cançons del disc: Two hearts, House of negotiable affections, One fool on a stool, Back in my arms, Whiskey kind of way, Harley's and horses, Honky tonk baby,... (només vaig trobar a faltar "All of me"), a més d'altres com el clàssic "Take me back to Tulsa" o "Redneck Girl" dels Bellamy Brothers.

Però l'espectacle no va ser només dalt l'escenari! El tio agafa i salta a baix entre el públic!!! Es va estar un parell de cançons passejant entre el deliri de tots nosaltres! Vaig poder encaixar la mà amb ell i des de llavors que no me la rento... :-) Per cert, està fort el tio... No me la va apretar tant com el Purroy però déu ni do...

Doncs això, el tio molt simpàtic, cantant i donant la mà a tothom, fent-se fotografies,... una autèntica passada. En fi, per mi ha passat al podi de cantants preferits, us ho ben asseguro. Espero que li deixin publicar més àlbums seguint amb el seu mateix estil.

Un cop acabat el xou de Zona Jones, vam haver d'esperar una bona estona (les cames ja no estaven per gaires esperes) per veure el concert de Mark Chesnutt. Tanta espera per les proves de so i quan surt a cantar el Mark Chesnutt va i s'havien deixat d'endollar el micro... Bé, només una anèctota, perquè tot va funcionar molt bé.

Doncs això, el concert d'en Mark Chesnutt. El vaig trobar més ensupidot que l'anterior, però un 10 igual! Amb una samarreta de Johnny Cash que ja demostrava de què anava la pel·lícula, va fer les delícies de tots els qui l'esperàvem.

Va estar bastant estàtic davant el micro, sobretot si el comparem amb Zona Jones que no parava quiet! Però gent, quin gust poder tenir a pocs metres davant teu a en Mark Chesnutt cantant els temes que l'han fet famós com ara "Brother Jukebox", "Bubba shot the jukebox", "It Sure Is Monday", "Somebody Save The Honky Tonks", "The Lord Loves The Drinkin' Man", "Beer Bait And Ammo", "Gonna Get A Life" o "Goin' Through The Big D" entre molts altres.

Un cop acabat el concert, ja no m'aguantaven les cames i vam anar desfilant cap a l'hotel. Em va saber greu perdre'm de nou a Moot Davis però un altre vegada serà.


En fi, va ser el meu primer festival de Craponne i, si no fos perquè cau lluny, us diria que no serà l'últim. Però el viatge va valer la pena, us ho asseguro.


Les imatges del festival
Podeu veure les fotografies que vaig fer a la web de Fotografies de Countrycat.

Si algú de vosaltres vol enviar les seves, ho pot fer a l'adreça countrycat@gmail.com


I si voleu enviar la vostra crònica del festival, us la publicarem amb molt de gust. La podeu enviar a countrycat@terra.es

divendres, de juliol 28, 2006

Festival de Craponne 2006

Mark Chesnutt i Zona Jones a Craponne!!!

El Festival de Craponne d'enguany vé carregat de bona música. Un any més, aquests dies el poble de Craponne es vestirà de gala per acollir una nova edició (la que fa 19) d'un dels festivals de música country més grans d'Europa.

El Festival de Craponne comptarà amb la presència ni més ni menys que de Mark Chesnutt i Zona Jones, entre molts altres grans cantants i grups. També sobresurten noms com el de Cory Morrow i John Arthur Martinez.

A mi personalment els dos primers són els que més m'atrauen. Mark Chesnutt per la seva trajectòria brillant i com a estrella mediàtica que és, i en Zona Jones pel gran, enorme, i únic CD que de moment li conec, Harley's and Horses (Llegiu-ne un missatge publicat a Countrycat).

Un any més el Festival de Craponne aposta fort. I a més, per si fos poc, ofereix el català com a idioma de navegació de la seva pàgina gràcies un any més a en Lluís Sala (La Diligència). Tot un detall cap als aficionats catalans que cada any hi pugen.

Craponne està situat a uns 650 km de Barcelona i segons la web Viamichelin es triga unes 6 hores a arribar-hi en cotxe. I compte perquè els qui hi han anat diuen que a la nit refresca i molt! O sigui que no estaria de més agafar roba d'abric...

El cartell és el següent:

Divendres 28 Juliol Des de les 8:00 pm a les 2:30 am
PHENIX COUNTRY BAND (F)
THE TEXAS SWING KINGS (USA)
FORTY5 SOUTH(USA)
THE GREENCARDS (USA)
CORRY MORROW (USA)

Dissabte 29 JuliolDes de les 7:00 pm a les 2:30 am
THE MARIOTTI BROTHERS (F)
JAMES 'SLIM' HAND (USA)
ZONA JONES (USA)
MARK CHESNUTT (USA)
MOOT DAVIS & COOL DEAL W/ PETE ANDERSON (USA)

Diumenge 30 JuliolDes de les 3:00 pm a les 10:30 pm
NUGGET (AUT/TCH)
RACHAEL WARWICK (UK)
JOHN ARTHUR MARTINEZ (USA)
JON RANDALL (USA)
THE TROUBADILLOS (USA)

Entrades:
Divendres: 32 euros
Dissabte: 32 euros
Diumenge: 32 euros
Abonament 3 dies (adquirit abans de l'1 de Juliol): 50 euros
Abonament 3 dies (adquirit després de l'1 de Juliol): 56 euros
Entrada gratuïta per als menors de 10 anys. No es permet l'entrada a gossos

Teniu aquesta i molta més informació a la pàgina web del Festival de Craponne. I els qui tingueu algun dubte, potser algú dels molts lectors/es de Countrycat que hi ha assistit en alguna edició anterior us podrà ajudar a través del Fòrum Countrycat.

Ja que l'afició catalana serà nombrosa, hem volgut fer una mica de comunió i hem quedat, tothom qui vulgui, el dissabte entre les 19:30 i les 20:00 aprop de l'escenari per fer-nos una foto de grup.

I ja que parlem de fotos, no us oblideu d'aprofitar el festival per fer fotografies country i presentar-les després al I Concurs de Fotogradia Country de Catalunya, organitzat entre Countrycat i el Luckenbach de Cerdanyola.

dimarts, de juliol 25, 2006

Avui entrevistem a: Mercè Orriols

Mercè i Jose


Reprenem les entrevistes a professors de linedance de Catalunya amb la Mercè Orriols, professora entre altres del Wildbunch de Vilassar.

Els lectors/es habituals de Countrycat recordareu que fa uns mesos vam iniciar una ronda d'entrevistes als diferents professors i professores de linedance de Catalunya, en actiu o a la reserva, per tal de donar-los a conèixer a no només els parroquians de les seves respectives classes sinó a tota l'afició catalana.

Doncs el cas de l'entrevista a la Mercè té delicte...

Permeteu-me que abans de penjar l'entrevista us digui que fa ni més ni menys que un any (sí, sí, un any!!!) que la Mercè va tenir l'amabilitat de contestar-me a les preguntes. O sigui, que va ser una de les primeres a contestar, vaja!! Però resulta que un servidor la va traspaperar a la bústia de correu electrònic, amb tant mala fortuna que fins que no vaig insisitir a la Mercè al cap d'un any perquè contestés l'entrevista no em vaig adonar que ja la tenia més que contestada...

En fi, ara entendreu perquè us dic sempre que si no us faig cas a un e-mail me'l torneu a reenviar... Sóc un despistat de llibre, i pel que veig sóc incorregible. Merci per la vostra paciència!!

Bé, ara sí, sense més dilacions, us penjo l'entrevista de la Mercè.



Countrycat. Recordes quan va ser el primer cop que vas veure ballar line dance? On i quan era?
Mercè Orriols. La veritat és que veure ballar line dance podríem dir que tots ho hem vist fa molts anys. Qui no ha vist ballar el "Locomotion" o la "Macarena"... Això és ball en línia, fent files i columnes, no? I qui no ha vist varies vegades "Siete novias para siete hermanos"?

Però anant més concretament a la pregunta que vols que contesti, jeje... Vaig veure ballar line dance en viu per primer cop, l'agost del 1993 als Estats Units. Era en un vaixell on la majoria eren americans de més de 200 Kg. Em va impressionar l'agilitat amb la que es movien i que anessin tots tan coordinats. - Com podien saber cap a on havien d'anar tots alhora? - pensava jo. Ballaven balls senzills, però fent moltes voltes i, això sÍ, amb molts moviments de braços!

En un altre lloc, vam anar a una mena de local de country, molt enfocat als turistes, i allà ballaven en parella, crec que es tractava de "Three step", i els del local et treien a ballar.

La primera vegada que vaig anar a un local de country d'aquí, va ser al Nashville de Terrassa el 29 de febrer de 2000. Era el dia que hi feien un concurs, i tot i que era hivern, no vam poder entrar per la porta de la gent que hi havia i ens vam quedar mirant per la finestra. Mirant i admirant! Com em va agradar!


C. Recordes quin va ser el primer ball que vas aprendre? Te?n vas sortir o el primer cop va ser horrorós?
M.O. El primer ball que vaig aprendre podríem dir que va ser un semblant a l'"Electric Slide" en una festa major a Salou, l'estiu de 1996. I me'n vaig sortir prou bé. Tot l'endemà me'l vaig passar practicant el ball per no oblidar-lo.

C. Quant temps va passar des de que vas començar a ballar fins que vas ser professora?
M.O. Vaig començar a anar a ballar bastant temps més tard. Podríem dir que des de que vaig aprendre els primers 3 balls, fins que vaig ser professora van passar uns dos anys.

C. Perquè vas voler ser professora?
M.O. Mai m'havia plantejat ser professora. M'ho van demanar. Va ser una sorpresa per a mi.

C. A quin local vas començar a donar classe?
M.O. Al Vivaldi, al carrer Llançà de Barcelona.

C. Recordes el primer ball que vas ensenyar? Com va anar?
M.O. Sí, és clar! El primer ball va ser el "Lightning Polka".

Havia estat el meu aniversari recentment, però ja havia passat. La professora que hi havia al Vivaldi, l'Imma, volia deixar les classes per causa de la feina i van pensar en mi per fer les classes. Amb l'excusa de que no havia dit que havia fet anys, de penyora em van fer explicar un ball a dalt de l'escenari. Va estar tot preparat per veure si me'n sortia bé, i després d'explicar el Lightning Polka, em van demanar si volia fer les classes al Vivaldi.

C. Actualment fas classe a...
M.O. Continuo fent les classes del Vivaldi els dimecres, des de fa tres anys.
Faig les classes del divendres nit i el diumenge tarda al Wild Bunch de Vilassar de Mar. I els dilluns a l'esportiu Badrena a Les Corts

C. Quin és el ball que més t'agrada?
M.O. En general tots els que estiguin ben coordinats i que lliguin les parets amb les estrofes de les cançons. Un dels meus favorits és el "Heartbreak Express".

C. Quin és el darrer ball que has après?
M.O. Això depèn del dia... si acabo de contestar-te avui, la resposta ja no serà la mateixa que si et contesto d'aquí dos dies! Normalment procuro estar al dia dels balls que s'ensenyen, però també en llegeixo molts per trobar-ne de nous. Dels últims que he après: Kill the Spiders, Two by two, The lucky one, When lonely met love....

C. Què en penses dels darrers balls que van sortint? Trobes que són massa complicats o creus que ho exigeix l'alt nivell de la gent?
M.O. Hi ha de tot. De més difícils i altres no tant. La veritat és que si estan ben confeccionats i es trien bé les cançons, la gent els agafa bé.

Però el problema És que perquè un ball llueixi en un concurs, es solen fer massa complicats, i molts no pensen que la cançó ha d'acompanyar el ball, que la música és la que t'ha de portar. No n'hi ha prou en barrejar passos o inventar-ne de nous. S'han de saber combinar amb la música i fer-los anar d'acord amb el ritme.

C. Digue'm alguns balls que hagis creat. Quin va ser el primer? I l'últim?
M.O. Jo no sóc coreògrafa. N'he fet alguns, però no els ensenyo mai. El primer es deia "Mercenary", un altre "Texas Memories" i l'últim ha estat una col·laboració amb el David amb un ball en honor dels alumnes del Bailongu, el ball "Long-U".

Però ja hi ha gent molt apta per fer balls i no cal atabalar al personal amb més balls dels que ja hi ha, si no han de ser "genials". Prefereixo triar balls de coreògrafs ja consagrats i fer el que faig: transmetre la informació i que gaudeixin ballant-los.

C. La teva cançó preferida?
M.O. Només una???? No podria quedar-me amb una sola. Cada cançó té el seu moment. Em quedo amb la música country tota sencera, amb els seus estils diferents: Western swing, honky tonk, balades, una mica de country rock, un toc de bluegrass, etc. Per dir-ne una, Stars Over Texas de Tracy Lawerence, un vals.

C. El teu cantant/grup preferit?
M.O. Aquí em passa el mateix.... em quedo amb les cançons de Mark Chesnutt, les balades de Tracy Lawrence, la veu de Gary Allan, el dinamisme dels Mavericks. I a part dels més coneguts per a tothom i podríem dir més comercials, també m'agrada descobrir nous cantants, que n'hi ha molts d'estupends. Per posar un exemple, la nova generació de cantants al més pur estil Honky Tonk, sobretot els de Texas: John Cody Carter, Thom Shepherd, John Rutherford, Kevin Banford (escolteu el seu 2on disc), Tyler Wayne, Dave Jorgenson, i un llarg etc.

De tots els que ens agraden, ja saben els alumnes que solen escoltar-los quan els ensenyo els balls. Per sort, compto amb la col·laboració d'en Jose Luis que no és només el D.J. del Vivaldi, sinó que és una de les persones que més informació sap sobre música country.

Per a mi és primordial que hi hagi un bon D.J. a les classes. D'ells depèn l'èxit d'un local.

Jo sempre dic que un bon D.J. ha d'entendre de música, ha de conèixer els balls i ha de saber, quan una persona entra per la porta, quin és el seu ball preferit, i quan l'ha ballat per última vegada. Només així, fas que la gent aprofiti el que ha après, i gaudeixi de la música.

C. Bàsic o shuffle?
M.O. Shuffle.

El pas bàsic de line dance, és un pas amb una cama i ajuntar l'altra al costat. Molt insuls, oi? Però li solem dir bàsic al GRAPEVINE o VINE. Em quedo amb el shuffle!

C. Balls de 32 temps o de 64?
M.O. Mentre lliguin amb la cançó els dos em van bé.

C. Concurs o Marató?
M.O. El que no m'agrada són aquestes "maratons de concursos", perquè fa que hi hagi massa balls de cop. Però tots dos formen part de la nostra afecció i diversió.

C. Barret o botes?
M.O. Les botes, imprescindibles! El barret, ja m'agrada ja, però fa una calor si balles gaire!

C. Budweiser o Coronita?
M.O. De cerveses m'agraden totes. Però acabo bevent-ne sense alcohol perquè em passo moltes hores conduint.

C. George Strait o Alan Jackson?
M.O. Ooohhh, i què faria jo sense un dels dos? Tots dos!

C. Heather Myles o Dolly Parton?
M.O. M'agraden més les veus masculines que les femenines, però de dones la meva preferida és la Joni Harms.

C. Què li diries a algú que tot just acaba de començar a ballar?
M.O. El primer de tot, que apreciï la música. Ballar és executar una sèrie de passos al ritme de la cançó que sona. Si sents la cançó amb el cor, se'n gaudeix el doble del ball.

I que comencin aprenent balls fàcils, tothom ho hem fet així. Al principi no pots anar a un local i ballar-los tots. Els que els ballen tots, s'hi han passat molt de temps aprenent-los!

I que no tinguin mai vergonya de preguntar. Noms de balls, informació sobre els cantants i les cançons, com llegir un ball escrit, com escriure un ball que hagin fet. No costa a ningú donar un cop de mà en allò que sap i per un que comença pot ser molt important.


I fins aquí l'entrevista a la Mercè. Moltíssimes gràcies per la teva col·laboració i paciència amb mi!


Entrevistes publicades fins el moment:
· 01/06/2005 - Anna Balaguer. [Llegir-la]
· 08/06/2005 - Àngels Pintó. [Llegir-la]
· 15/06/2005 - Francesc Benet. [Llegir-la]
· 22/06/2005 - Neus Lloveras. [Llegir-la]
· 29/06/2005 - Anna Mansilla. [Llegir-la]
· 06/07/2005 - Sergi Boada. [Llegir-la]
· 13/07/2005 - Carles Llebot. [Llegir-la]
· 20/07/2005 - Sílvia Mimó. [Llegir-la]
· 07/09/2005 - Diana Fort. [Llegir-la]
· 14/09/2005 - Raül Álvarez. [Llegir-la]
· 21/09/2005 - Josep Belmonte "Taxikey". [Llegir-la]
· 28/09/2005 - Paqui Monroy i Gabi Ibañez. [Llegir-la]
· 05/10/2005 - Glòria Xalma. [Llegir-la]
· 19/10/2005 - Joan Riera. [Llegir-la]
· 26/10/2005 - Maite Campoy. [Llegir-la]
· 26/10/2005 - Maria Espiell. [Llegir-la]
· 19/01/2006 - Alfons Pérez. [Llegir-la]

Alan Jackson ultima un nou CD

Like red on a rose: Alan Jackson ultima un nou CD


A la propera tardor veurà la llum un nou treball d'Alan Jackson, segons publica la seva pàgina web.

El single de presentació, "Like red on a rose", una balada, es punxarà a totes les ràdios americanes a partir del 26 de setembre. De moment, ens hem de conformar en escoltar un fragment a la pàgina web de l'Alan Jackson.

El nou àlbum neix de la col·laboració de Jackson amb una gran veu del bluegrass contemporani, Alison Krauss, amb 20 grammys a les seves espatlles.

Els rumors diuen sobre Alan Jackson que podria acabar el seu lligam amb Arista Records en poc temps i fer-se independent. Qui sap si això obriria les portes a una gira europea... Bé, haurem de seguir amatents a les novetats!


Enllaços relacionats:
· Web oficial d'Alan Jackson

dilluns, de juliol 24, 2006

Crònica Festa Estiu Esclanyà

Crònica Festa Estiu Esclanyà

En Xavi Badiella continua treballant com a corresponsal de Countrycat i m'ha fet arribar una crònica sobre el què va donar de sí la Festa d'Estiu d'Esclanyà (Palafrugell) 2006.

Amb molt de gust, agraïnt un cop més la col·laboració d'en Xavi, us l'enganxo a continuació juntament amb unes quantes imatges.

Nota: ja sabeu que tots aquells/es de vosaltres que volgueu fer com en Xavi i volgueu enviar cròniques, fotografies, anuncis d'esdeveniments country,... ho podeu fer enviant un e-mail a la direcció countrycat@terra.es


UN TORERO COWBOY
Per Xavi Badiella

Ja se sap que a les viles turístiques, quan arriba l'Estiu, tothom organitza quelcom d'original per donar la benvinguda a aquest temps de bonança (potser massa bonança), doncs ves per on que els Country Line's Rebels no tenen millor ocurrència que invitar un mestre en aquests afers... Millor dit, un "Maestro".

No era precisament un Professor dels que coneixem habitualment, era quelcom un xic sorprenent. Un Torero dels del "Traje de Luces y Capote", això sí, un "Maestro" en l'art tant de torejar com de ballar. Un d'aquells personatges que en Chatti de Valley fa servir per ensenyar que en el món del country no tot està inventat. O millor dit, que no tot és inventat pels Americans. D'això es tractava, de demostrar amb fets, que les arrels del Line Dance són profundament espanyoles, o millor dit: de Córdoba.

Enfundat en un veritable "Traje de Luces", ens aparegué al mig de la pista per fer-nos passar una vetllada ben distreta, entre acudit i acudit, com aquell qui fa la cosa ens introduí en el món de Two-Step... bé, segons el "Cele" (Celedonio Martin de Valdecabras, quin nom més rebuscats, oi?).

El "paseillo de las corridas" és l'origen del que els amercicans copiaren com a Two Step, ves a dir-li que no al Torero, per que et fot un cop de muleta que et deixa arreglat. Que si gira que si tomba, que si rius, que si t'equivoques, ja havíem ballat el "Sylvias Mother", primer en line i després en parella.

Naturalment que a continuació vingué el torejar pròpiament dit. Aquí és on es nota l'art d'un professional, amb el domini del capote, amb la xuleria d'un cordobès autèntic i calçat amb botes i barret de Cowboy. Ens ensenya com els diferents passos que utilitzem en el ball, són copiats dels moviments d'un veritable "Maestro", d'un "Matador"! Que si el Rock Step, per provocar "el toro", el Ronde per esquivar, Kick, Sailor, Shuffle, tot un seguit de passos que nosaltres coneixem, són segons aquest professional, moviments de l'art de torejar.

Al final de les explicacions havíem après el "Blue Skies", tot amenitzat amb anades i vingudes, capote amunt i avall, però per damunt de tot, gresca, molta gresca sense parar. Sort que al final no hi hagué temps per ensenyar-nos una polka, doncs segur que amb les filigranes de la capa ens hauria fet un embolic dels grossos (dels de riure, naturalment!).


Crònica Festa Estiu Esclanyà

Crònica Festa Estiu Esclanyà

Crònica Festa Estiu Esclanyà

dijous, de juliol 20, 2006

Reflexions sobre el Mr Banjo, per Toni Parera

Mr Banjo Festival 2006

En Toni Parera, una de les ànimes del Nashville Country Club i el Mr. Banjo Festival ens ha fet arribar una nota de premsa sobre el festival d'enguany. Amb molt de gust la publiquem avui a Countrycat.


REFLEXIONS SOBRE EL Mr. BANJO
Per: Toni Parera, organitzador del Festival

Ara fa sis anys vam emprendre l'aventura de posar en marxa el primer Festival de música country del nostre país, trajectòria de la qual ja coneixeu la majoria de tots vosaltres. Amb el pas de les diferents edicions vam anar aconseguint fer créixer i anar consolidant el Mr.Banjo, incorporant noves activitats i més concerts. El fet de traslladar-nos a Els Bellots va ser un punt d'inflexió molt important, ja que les privilegiades infaestructures de l'espai ens van permetre incorporar noves activitats i anar dissenyant un Festival cada cop més a prop del que havíem somiat sempre. Moltes persones i empreses vam mostrar un gran interès per aquest Festival i, de fet, van col·laborar en l'organització d'algunes de les seves edicions, però, malauradament, molts d'ells van decidir abandonar aquesta aventura i quasi sempre sota el mateix denominador comú: la nul·la rentabilitat d'un Festival d'aquestes característiques. Hem quedat uns pocs romàntics, uns quants que ens neguem a renunciar a que en el nostre país no es pugui celebrar una trobada anual de música country, tot i que pel camí deixem moltes hores de treball, molts disgustos i, perquè no dir-ho, diners de la nostra butxaca.

És per això que ens sentim dolguts per moltes de les crítiques que hem pogut llegir; entenem i acceptem aquestes crítiques i les rebem com un element que ens ha d'ajudar a millorar de cara al futur. Però, independentment de la responsabilitat que com a organització tenim en l'èxit del Festival, que no refusem, m'agradaria fer una reflexió profunda amb tots aquells que senten la música country o la cultura western com una part important de les seves vides. Som poquets, la nostra afició, està clar, que es minoritària, però, realment el Mr. Banjo ha rebut el suport per part dels visitants que el Festival es mereix?

Durant aquest anys hem apostat per diferents fórmules, sempre amb la intenció de millorar en la mesura del possible. En les dues anteriors edicions vam apostar per un gran nombre de concerts, això evidentment repercutia en el preu de les entrades, la qual cosa ens va fer rebre moltes crítiques i comentaris que ens deien que el preu era excessiu. En l'edició d?aquest any, vam decidir rebaixar el nombre d'artistes amb l'objectiu de que això permetés poder oferir entrades més econòmiques i que ningú pogués utilitzar el cost econòmic com excusa per no assistir al Festival, però aquesta nova fórmula tampoc sembla que hagi agradat a molts de vosaltres.

El nostre objectiu és que el Mr. Banjo sigui el punt de trobada i una cita ineludible per a tots aquells que hem fet de la música country i de la cultura western pràcticament un modus de vida, un espai on compartir, per trobar-nos i gaudir de la nostra afecció comú més enllà de d?un cartell determinat o de la presència d'un o altre artista.

Volem seguir lluitant per aquest Festival i prenem nota de les crítiques per seguir millorant, però el nostre crèdit no és ilimitat, i per això i per l'èxit del Festival necessitem el recolzament incondicional de molts de vosaltres, a més de criticar s'ha de lluitar per tirar-lo endavant, nosaltres estem disposats a fer-ho, però vosaltres també hi teniu una responsabilitat molt gran, i la millor manera de recolzar-lo és en primer lloc assistint-hi.

Per últim, m'agradaria defensar el paper dels diferents artistes que han participat en el Festival d'aquest any, la seva qualitat i professionalitat, està fora de tot dubte, més enllà de gustos i preferències personals, que per altra banda em semblen absolutament respectables. També vull agrair el paper de moltes persones anònimes que amb el seu esforç i en molts casos de manera absolutament altruista suporten jornades de fins a 15 i 16 hores pràcticament sense dormir per ajudar a que el Mr. Banjo Festival tiri endavant.

La Repassada al Luckenbach

La Repassada al Luckenbach

La direcció del Luckenbach ens ha fet arribar la notícia que aquest cap de setmana tindrà lloc al Luckenbach "La Repassada", la primera part el divendres i la segons el dissabte.

Seran dues sessions de 42 balls cadascuna amb el balls que s'han ensenyat des de la inauguració (fa 4 mesos) fins ara.

El divendres 21-7 seran els balls explicats els dimecres i els divendres, i el dissabte 22-7 seran els balls explicats els dijous i els diumenges.

Balls de divendres: (feu clic per ampliar)
La Repassada al Luckenbach

Balls de dissabte:(feu clic per ampliar)
La Repassada al Luckenbach


Els balls no s'explicaran, només sonaran perquè es ballin directament. Altrament la sessió no acabaria en tota la nit!

Per si teniu algunes llacunes en alguns passos, molts dels balls els podeu repassar abans còmodament des de casa vostra a través de la web: Linedance.CAT

Marató de fi de curs a El Barn

Marató de fi de curs a El Barn

La Neus, professora d'El barn d'en Greg de Rubí, ens ha fet arribar la notícia que dimecres vinent dia 26 a les 21:30`h, tindrà lloc a El barn d'en Greg una marató de final de curs, amb alguns dels balls explicats durant la temporada.

La llista de balls és la següent:
1-SKYP
2-QUEENS OF HEARTS
3-SUNSET
4-FOUR CORNERS
5-CALIFORNIA BOY
6-I MIGHT
7-J WALK
8-32 MILLES
9-VIGBARN
10-BUFFALO ROAD
11-SOME GIRLS
12-TAKE IT EASY
13-GRAND CANYON
14-TAKE A BREATHER
15-DEVIL ROCK
16-BUTTERMILK
17-SOUTH DIRECTION
18-EASY GOING
19-SUGAR TALK
20-LORD OF STOMPS
21-HORSES MANE
22-THIRTY DAYS
23-WHISKEY RIVER
24-STICH IT UP
25-I GIVEN UP
26-RENEGADE
27-DRIVIN TEXAS
28-JAMAICA RUN
29-SWINGING DOORS
30-C.C.S
31-NOTHING TO LOSE
32-PITTER PATTER
33-NO QUITER
34-CHILL FACTOR
35-LOST
36-DEEK 51
37-HELP ME
38-NO PART OF
39-OVERNIGHT HEARTACHE
40-GRUENE
41-PEPUS GARDEN
42-AINA
43-PAGADANJO
44-WEST TEXAS WALTZ
45-A COUNTRY BOY
46-BANJO MOON
47-CHEW CHEW SPIT
48-RUMBA RIDE
49-WHEELS
50-IRISH STEW


Molts d'ells els podeu repassar a la web Linedance.CAT

dimecres, de juliol 19, 2006

Crònica Mr Banjo Festival

En Xavi Badiella ha tingut l'amabilitat d'escriure una crònica del què va donar de sí musicalment parlant el Mr. Banjo Festival 2006. Si algú de vosaltres vol escriure la seva, només cal que l'envïi a countrycat@terra.es



Mr. BANJO 2006
Per Xavier Badiella

Sonen els darrers acords del festival Mr. Banjo que com cada any ens diu que les vacances son més a prop, ens toca suar-lo, d'això no se n'escapa ningú, ni els de la Monta Western, que suen prou, però com sempre, algú ha d'explicar com va anar tot plegat, aquest cop m'ha tocat a mi fer-vos-en cinc cèntims, així doncs aquí teniu ben concentrat el que va donar de si l'edició d'enguany.

El Divendres tocava l'inauguració del festival al local del Nashville, amb un parell de concerts o millor dit sessions musicals, amb dos artistes, potser poc coneguts, no per això menys interessants. En Ove Stoylen i Moot Davis, uns concerts que en diríem bons musicalment parlant, interessant per quan va acabar sent allò que en diem una Jam session, que no es una sessió amb taquets de pernil, per anar fer boca (seria un detall de cara a l'any vinent Yolis), és un concert diríem en petit format, sense gaire parafernalia, com més íntim, una sessió com més personal, sense efectes lluminosos ni fumera (collons, que al final perdies de vista que si el baix, que si el bateria). Ostres, que podies demanar una cançó i te la tocaven (la cançó, no la núvia). Maco, maco de debò, fins i tot per a un profà, es d'aquelles coses que creen parròquia (no de la que va a missa).

Dissabte se les veia molt feliç, però la poca assistència va fer deslluir l'esdeveniment, que el cert es que va sorprendre tant en l'apartat de la Monta Western, que fou més concorregut en quan a competidors que en d'altres ocasions, amb més de 70 participants, un èxit rotund i encoratjador tant per als genets com per els organitzadors.

En l'aspecte del ball, la tònica fou semblant a la d'altres edicions, nous balls de coreògrafs del país, professors diferents d?altres ocasions, cosa hem d'entendre com a positiva (El micro fallava potser massa, però la culpa se la va endur l'intent de ruixat).

De botigues, la cosa va quedar curta, segurament perquè al final no totes fan el "calaix" suficient com per repetir un altre any.

El Kartering, perdo el Catering, com sempre, cua aquí i més cua allà, els de Terrassa ja estem acostumats a les cues, doncs a la nostre ciutat sempre en fas a tots els semàfors, quants Banjos es necessiten per una "birra"?, aquest cop només 2, i pel "bocata"?, 3, ostres, aquest any no el demano de botifarra, doncs l'any passat picava massa, desprès et vas foten birra que birra i no t'enteres del concert.

Ah!, i dels concerts en parlo tot seguit Primer actuaren els Gav... perdó, els Francesos dels GunShots, no era estrictament country, vaja, sense estrictament, però noi, musicalment eren realment bons, prou com per acabar comprant algun CD, Rock del bo, ben tocat e interpretat.

De l'Arly Karlsen, només us apuntaré que el qui li agrada el Sr. CASH, tenia el dia, el que no, paciència, bones interpretacions i força ballables pel qui sap de ritmes musicals (el tio que tenia al meu costat, per exemple, sort en tinguérem).

El Burrito resulta que no era un Burro Català en petit, és una menja mexicana que dóna nom a un grup musical dels USA (sempre donant la nota els americans), la nota fou bona, per mi força alta, tant aquest grup com els altres, malgrat les clarianes que indubtablement s?observàvem entre el públic, donaren tot el bo de si mateixos, foren agraïts, entusiastes i per sobre de tot bons músics (també foren educats, per que no dir-ho?, van saludar, home, ara que ja no es porta), de tracte fàcil i amè, ens deixaren un bon gust de boca, l'any que be et venen ganes de tornar-hi.

Un fins i tot va dir, "visca Catalunya", el comentari pot semblar tonto, però mira, a mi em va fer gràcia.

Diumenge, un servidor estava fet pols i només us explicaré el que hem diu el .sa, matí Monta Western, als Bellots, per a qui li agradi els cavalls i no els va veure el dissabte, valia la pena. Tarda al Nashville amb la Redneck House Band que com ja la coneixem sabem com ho fan de bé, un grup del país per acabar era força encertat, potser en vàrem trobar a faltar més del nostre país, be, ens queda l'any vinent per anar fent boca.... ..

PD.-El temporal va passar de llarg, baixava de Manresa, on va pedregar força i per sort no satura a els Bellots, es clar, només ens hauria faltat això per esguerrar la festa. Comentari tonto després de llegir coses al fòrum.

dimarts, de juliol 18, 2006

Reflexió personal sobre el Mr Banjo

Després d'un dia de reflexió m'he decidit a escriure, com cada any des de fa tres, la crònica de la meva experiència al Mr Banjo festival.

Malauradament, la crònica d'aquest any està marcada pel que s'ha dit i comentat al Fòrum Countrycat, i per les opinions que he pogut escoltar dels qui van assistir als 3 dies del festival: el Mr Banjo va punxar pel que fa a l'assistència de públic. Malauradament, en això tothom s'ha posat d'acord...

Però en la vessant musical, el nivell va ser molt alt. Com comenta en Joan de Calaf (&Cia), els qui van poder gaudir de l'actuació en petit-comitè d'Ove Stoylen tant el divendres com el diumenge ho podran explicar als seus néts! Deuria ser impressionant tenir-lo allà al costat, com si d'un foc de camp es tractés. A més, diumenge el vaig poder sentir versionant temes d'Alan Jackson i era una autèntica passada!

Però, com també diu en Wha Hya Tsi Le Ni (sí, un nom llarg però és un de sol...), si per un cantó la gent no va anar-hi i per l'altre molts dels que hi van anar en van sortir una mica decepcionats pel poc ambient que hi havia, realment alguna cosa no quadra: o els que són aficionats al country són quatre gats (amb la qual cosa oblidem-nos de seguir fent festivals a l'engròs), o alguna cosa ha fallat i el públic ha donat l'esquena al festival (aquí la pregunta seria per què?).

Jo penso que ni una cosa ni l'altre. L'afició al country és molt minoritària, cert, però suficient en quant a nombre de persones per muntar un festival com el Mr Banjo. L'edició de ja 2 anys del festival ho demostra. I tampoc penso que la gent hagi donat l'esquena al festival d'una manera radical. Senzillament, molta gent ha preferit quedar-se a casa perquè el cartell no els convencia o bé han optat per anar a altres festivals més llunyans com Craponne o Equiblues. També s'ha d'entendre que no es pot demanar a la gent que pagui una entrada només per donar suport al festival, si la oferta que hi ha dins no els agrada. Quina altra manera té la gent de dir que no li agrada el festival? La més senzilla: no anant-hi.

I això és desesperant des del punt de vista de l'organitzador, perquè hi ha dedicat no només diners sino molts esforços, treballs i maldecaps. Però els aficionats també hi han de poder dir la seva, i si han decidit no anar al festival crec que el més constructiu (després d'una primera enfadada totalment comprensible i justificable) és veure per què i com fer-ho perque no es repeteixi.

Deixeu-me dir que, així com crec que l'afició l'afició al country és suficientment gran com per omplir un Mr Banjo, també crec que el què ens perd a tots és la enorme divisió que existeix entre la gent, el fet que cadascú vagi pel seu compte. M'explico, i que ningú se m'ofengui que no vaig per aquí.

Per un cantó tenim els dos extrems (música country i linedance): els més puristes que no soporten veure algú ballant linedance i els dansaires que tant se'ls en dóna el què estigui sonant i que van a ballar com qui va a una classe d'aeròbic. Tant costa entendre la postura de l'altre? Tant costa respectar-se? O ignorar-se, ni que sigui! Però no estar constantment amb retrets mutus.

Però és que la divisió no acaba aquí! La divisió segueix, sobretot entre els diferents locals i entitats. O potser, entre les parròquies dels diferents locals. O potser una mica de tot, qui sap. Que si "els del Nashville", que si "els del Maverick", que si "els del Wildbunch",... segueixo? Ei, que la diversitat ben entesa és boníssima i necessària! Com més locals millor!!! Però quan la diversitat es converteix en divisió, nois tenim un problema. I se me'n dóna qui hagi començat la divisió! Probablement tots en tenim part de culpa.

Deixeu-me pensar en veu alta: per què no es poden posar d'acord tots els locals i muntar un festival plegats? Ni que sigui una cosa modesta els primers temps, però tots a l'hora, no cadascun pel seu compte. Enguany ja n'hem tingut dos de festivals; en un primer moment sona bé, no? Dos festivals enlloc d'un, quina passada! ... ... ... Però quanta gent han mogut un i altre? I l'any que vé què? En tindrem 4? Ei, i res en contra dels qui s'arrisquen a organitzar, ja no un festival, sino qualsevol esdeveniment country! Chapeau!

Què costaria asseure's tots al voltant d'una taula, i per consens establir de quina manera col·labora tothom? I fer esforços per intentar que ningú en quedés exclòs. Tampoc dic que des del Nashville s'hagi exclòs a ningú voluntàriament, eh? Que ningú em malinterpreti, per favor.

Pareu-vos a pensar: tots els locals i associacions organitzen un festival, el promocionen tots i se'l fan seu tots. Participen conjuntament tant amb l'organització, com en les despeses i ingressos. No creieu que les respectives parròquies recolzarien el festival i hi anirien? Ni que fos per no poder anar enlloc més aquell dia, perquè no hi hauria res més obert!

Un festival que si no tots els locals poden o volen arriscar-hi molts diners, podria ser més senzill que el mr banjo en un primer moment. Però això sí, seria el festival de tots.

Un cantant més o menys reconegut com a cap de cartell i la resta, per exemple, tot els grups catalans, que de ganes de fer-se sentir segur en tenen! Un concurs de ball, una marató, i qui sap potser una exposició, una xerrada, alguns tallers i para de contar. Entre això i les ganes de passar-ho bé en tindríem prou per començar! I amb els anys, la cosa ja es podria anar incrementant. Però la clau, segons el meu punt de vista, seria anar tots a una.

Això mateix que us dic, organitzat per un sol local o associació, no tindria sentit. Si el mític Mr Banjo, que tant ens ha fet disfrutar durant tants anys, ha punxat, dubto que qualsevol altre pel seu compte pogués sortir-se'n començant de zero sense perdre bous i esquelles.

Nois (i noies) què voleu que us digui. Després de parlar d'això amb molts de vosaltes he vist que la demanda hi és. La demanda d'anar tots a una, deixant de banda confrontacions que no duen a enlloc. I perquè he vist que hi era, he escrit aquest missatge editorial, ni que sigui corrent el risc que algú em pugui malinterpretar, que em sabria molt de greu. El sentit de fons del missatge és únicament trencar una llança en favor d'anar tots a una, reconeixent els mèrits de tothom i agraïnt sincerament a l'organització del Mr Banjo tot el seu esforç i treball. Però mirant al futur i treballant plegats pel què ens uneix, que és molt.

A partir d'aquí tenim dues opcions: seguir retreient-nos el fet d'haver anat a no al Mr Banjo o mirar endavant i evitar que arribi el dia que els "pringats" (amb tot el carinyo) del Nashville (o Maverick des d'aquest any) deixin de voler pedre diners i s'acabi per sempre el Mr Banjo i qualsevol altre festival. Ja us asseguro que si arriba el dia tant uns com altres hi perdrem.


PD.- Sobretot, insisteixo. Que ningú interpreti aquest missatge ni com a crítica contra el Nashville o cap local o entitat en particular, ni com a ganes d'erigir-me com a mesies de res, ni com a afany de protagonisme personal. Únicament he dit el què molts m'heu comentat. La intenció només és ajudar a que les ganes de treballar de tots els que ens movem dins el món del country (que hi són i moltes) naveguin totes cap a la mateixa direcció. Ni que sigui un cop l'any en motiu d'un festival, el festival de tots.

dijous, de juliol 13, 2006

Mr Banjo Festival 2006

Mr Banjo Festival 2006

Ja tenim aquí una nova edició del Mr. Banjo Festival, la que fa sis. Una molt bona oportunitat per escoltar bona música i passar-ho d'allò més bé sense haver de marxar a l'estranger!

I també, una molt bona oportunitat per a tots/es aquells de vosaltres que volgueu participar al I Concurs de Fotografia Country de Catalunya per a començar a fer fotos pel concurs!

Històricament el festival ha comptat amb les actuacions de cantants com Joni Harms, Heather Myles, Danni Leigh, Billy Yates, Michael Ballew, Hank Thompson o Rick Treviño, entre molts i molts altres.

Enguany el cartell vé encapçalat pels Burrito Deluxe (http://www.burritodeluxe.com/), Moot Davis (http://www.mootdavis.com/) i Pete Anderson (http://www.peteanderson.com/), guitarrista de Dwight Yoakam i guanyador d'un Grammy com a compositor.

També es podrà disfrutar amb la música de Arly Karlsen (http://www.arly.net/), Ove Stoylen (http://www.ovestoylen.com/), Shot Gun (http://www.gunshot-music.com/), Slack Water Jack (el dilluns 3 de juliol a la plaça vella de Terrassa, un concert gratuït) i Redneck House Band (http://www.theredneckhouseband.com/), que actuarà el diumenge 16 de juliol al Nashville Country Club. Si passa com els altres anys, aquesta actuació promet ser una espectacular jam session com van ser-ho les anteriors (amb els artistes del Mr Banjo totalment deshinibits i demostrant una entrega total a la gent).


El programa d'activitats
La primera activitat relacionada amb el Mr Banjo 2006 serà el dilluns 3 de juliol a la plaça vella de Terrassa, amb l'actuació gratuïta dels Slack Water Jack.

El festival pròpiament dit començarà el divendres 14 de juliol al Nashville Country Club, amb el concert d'Ove Stoylen a les 22:00h, seguit pel de Moot Davis a mitjanit.

El dissabte l'acció ja es situarà a la Masia Els Bellots, com cada any. S'obriran portes a les 10:00h i al cap d'una estona ja hi haurà les activitats de Doma Western.

A les 18:00 que hi haurà una trobada de Line dance amb concurs i tot.

A les 20:00h hi haurà el concert dels Gunshot, a les 22:00h el d'Arly Karlsen i a mitjanit el dels Burrito Deluxe.

Finalment, el diumenge al matí continuarà la Doma Western al recinte dels Bellots i a la tarda, al Nashville Country Club, hi haurà el concert final a càrrec dels Redneck House Band i una jam session amb els artistes del Mr Banjo. Tot plegat començarà a les 20:00h.


Sorteig de categoria
El públic de divendres podrà endur-se a casa un magnífic Dobro i el de dissabte una Fender Telecaster. Sens dubte uns regals impressionants!


Regal per cada entrada gentilesa de La Boutique del Country
Tots aquells que amb la vostre entrada aneu a La Boutique del Country de Granollers us endureu un obsequi totalment gratuït i sense cap compromís de compra, pel simple fet d'anar a allà i presentar l'entrada del Mr Banjo.

La Boutique del Country és a la Plaça Porxada 22-23 (Boulevard botiga 5) de Granollers. Visiteu la seva pàgina web a: http://www.ruta66motorcycles.com


Preu de les entrades
Van des dels 5 euros de diumenge fins els 18 del dissabte si les compreu anticipades. Si voleu, podeu adquirir un abonament pels 3 dies del festival per 30 euros.


Un any més s'ha d'agraïr a l'organització del festival la feina que han fet perquè poguem disposar de la oportunitat d'escoltar i assistir a tants concerts de música country sense haver de moure'ns de casa.


Teniu tota la informació sobre el festival a la web oficial del Mr Banjo, que us recomano que li doneu un cop d'ull: http://www.mrbanjofestival.com/festival2006/

dimecres, de juliol 12, 2006

The Wreckers: Stand Still, Look Pretty

The Wreckers: Stand Still, Look Pretty

Feia temps ara que no parlàvem sobre algun nou CD publicat.

Fent safareig per la sempre recomenable web de la CMT (Country Music Television) he vist que el passat mes de maig va veure la llum el CD de debut d'un duo femení de country, les The Wreckers.

Amb un estil que em recorda força algun treball de les Dixie Chicks (que si em permeteu han tret un nou CD que malauradament pel meu gust no recorda gaire els seus inicis...) ens presenten 12 cançons:

01 Leave the Pieces
02 Way Back Home
03 The Good Kind
04 Tennessee
05 My, Oh My
06 Stand Still, Look Pretty
07 Cigarettes
08 Hard to Love
09 Lay Me Down
10 One More Girl
11 Rain
12 Crazy People

Va força en la línia del corrent nash-pop actual.

Segons el meu punt de vista, si em fessin escollir una cançó per salvar, escolliria el tema "My, oh my". Però no us recomano el CD en absolut.

En podeu escoltar gratuïtament totes les cançons i formar el vostre propi criteri sobre les The Wreckers a aquesta pàgina de la CMT.

dimarts, de juliol 11, 2006

There's a new cowgirl in town!

There's a new cowgirl in town!

Tenim una nova cowgirl a Catalunya! Es diu Joana i va pesar gairebé 5 quilos al néixer. Com podeu veure és preciosa i, pels qui no ho sàpiguen, és filla de la Sílvia i en Jason.

En nom de la moltíssima gent que us vol fer arribar aquest missatge: moltes felicitats!!

dilluns, de juliol 10, 2006

Crònica Corberada Country 2006

Corberada Country 2006

L'Àngels Pintó m'ha fet arribar al mail countrycat@terra.es una crònica escrita per l'Encarna Pena sobre la 1ª Trobada de linedance de Corbera de Llobregat, altrament coneguda ja com a Corberada. Moltíssimes gràcies a les dues per la vostra col·laboració!

També m'ha passat unes quantes imatges de la trobada, que teniu disponibles a la web de Countrycat Fotografies.

I sense més dilacions, us enganxo la crònica de la Corberada 2006!


El passat 18 de juny es va celebrar tal com s'havia anunciat, la I Trobada Country a Corbera de Llobregat, organitzada pel "Country Grup Corbera", amb l'Àngels Pintó al capdavant.

La convocatòria va ser tot un èxit. Es varen comptabilitzar més de cent balladors a la pista, tenint en compte que era una jornada electoral i que, per diferents motius, no va poder anar-hi tots els qui en principi volien fer-ho.

Les visites, al llarg de tot el matí, varen superar amb escreix les previsions, doncs entre veïns assabentats de l'acte i passejants encuriosits per la música, el degoteig de gent fou prou important, i d'això es tractava, ja que un dels objectius principals de la Trobada era donar a conèixer aquesta activitat que des de ja fa més de dos anys es pot gaudir a Corbera.

Cal fer esment de la visita de la Tinent d'alcalde de l'Ajuntament de la Vila, la Montserrat Isern, i de l'enviada especial de Ràdio Corbera l'Olga Alegrí, que va connectar en directe amb el programa del matí, fent una crònica del moment, en viu.

Els protagonistes varen ser molts, però cal nomenar el sol i la calor que ens varen socarrimar tot el matí, potser caldrà cercar un lloc més ombrejat per la propera ... perquè, sens dubte n'han quedat ganes!

Agraïm molt especialment la presencia del DJ Harley que com sempre va saber punxar en cada moment el més adequat, i la de l'Emili Muntaner que ens va ensenyar una de les seves coreografies.

A l'hora de dinar ens aplegàrem una vuitantena d'afeccionats i familiars i varem gaudir d'allò més d'una estupenda butifarrada.

La sobretaula es va fer passar amb un sorteig de diferents objectes per obsequiar els assistents; en aquest menester va ajudar la mà innocent de la Jennifer, una preciosa nena que faria els dos anys al cap d'uns dies.

Una passejadeta en Harleys per la pista i els darrers balls, pels qui estan més en forma, posaren el punt i final cap a les sis de la tarda a la nostra Trobada.

Fins l'any vinent? Segur que sí!

COUNTRYGRUP CORBERA
Encarna Pena JUNY 2006

dilluns, de juliol 03, 2006

Videos Country: Alan Jackson - Midnight in Montgomery

Videos Country
Una de les webs amb més creixement i difusió a Internet i fora de la xarxa està sent des de fa uns mesos "Youtube.com". Consisteix en una web que permet penjar i compartir gratuïtament vídeos de tota mena.

Fa uns dies penjàvem a Countrycat el vídeo de l'exit de George Strait "The chair".

Avui toca el torn d'un altre dels grans del Country, Alan Jackson, amb el videoclip de la cançó "Midnight in Montgomery". Disfruteu-lo aquí mateix!

Si voleu enviar les vostres cròniques, fotografies, anuncis de festes, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu al mail countrycat@gmail.com o convidant-nos a l'acte que obriu a Facebook, amb la màxima antel·lació possible. Si es tracta d'activitats, recordeu d'incloure tota la informació necessària: lloc, adreça, horaris, preu d'entrada,...
Related Posts Plugin for Blogger