Crònica Festival Craponne 2006

La 19ena edició del Country Rendez-Vous Festival de Craponne ha tingut lloc del 28 al 30 de Juliol amb un privilegiat clima que ja voldríem alguns tenir a casa nostra: calor raonable durant el dia i fresqueta a la nit.

Bé, per mi (i molts de vosaltres que vau pujar a Craponne divendres a la tarda-nit) el cap de setmana va començar amb una hora i mitja ben bona de cua a l'autopista per culpa d'un incendi al cap d'una estona d'haver passat la frontera francesa. No sé si per culpa d'això o què però em va donar la sensació que Craponne està realment lluny de Barcelona. Jo el feia més a la vora. Si no estàs de vacances i t'ho pots prendre amb calma, pujar i baixar en un cap de setmana és bastant cansat.

Dit això, parlem del festival. Només vaig ser-hi el dissabte, però em va ser més que suficient per veure la gran massa de gent que mou. Em va semblar entendre que el presentador del festival donava la xifra de 12.000 persones, només del dissabte! I és que miraves enrera des de l'escenari (no, no em van deixar pujar, vull dir des de les primeres fileres de públic) i només veies que gent, dreta, asseguda (gairebé tothom duia cadiretes de casa) o passejant entre les botiguetes.

El poble de Craponne podríem dir que és el típic poblet francès, amb les seves fleques, cafès i botigues de pompes fúnebres (no és conya, heu vist que a qualsevol poble hi ha tres o quatre botigues de pompes fúnebres? Ho vaig trobar curiós, si més no).

Estava decorat per l'ocasió, amb banderes europees i americanes penjant pels carrers, els aparadors decorats amb motius western (no, les pompes fúnebres no...), la gent d'allà molt simpàtica amb els foranis i uns quants escenaris muntats per fer concerts gratuïts de grups francesos menys coneguts. En un d'aquest concerts, crec que eren els Union Spirit, ja vam poder veure molt de públic i als primers catalans de la jornada! Del Vallès Oriental per ser més exactes, tot i que entre ells també hi havia un noi de California... :-)

Vam poder ballar una mica i tot, malgrat l'asfalt ple de forats no fos la superfície de ball més adient. La música no era gaire ballable, però vam poder fer el Tush-Push barrejats amb gent d'allà i l'Skip nosaltres sols. També vam veure que els autòctons ballaven el Sweet. Va sonar la cançó "Looking out my backdoor" de la Creedence Clearwater Revival, però no acabàvem de recordar com era el Pepu's Garden de l'Emili Muntaner i ens vam quedar amb les ganes.

Però en general, vaig veure ballar molt poc a la gent. La gran majoria anaven al festival a gaudir de l'ambient i la música, el ball era testimonial.

Un cop dins el recinte, vam poder passejar una estona abans que comencessin els concerts. Vaig aconseguir trobar un barret de la meva mida de cap (XXXXXL, no és conya!). El francès encara flipa amb la meva closca. Em va preguntar si és que era molt intel·ligent amb un cap així... Li vaig dir que no, que jo preferia tenir el cervell ample per poder pensar amb tranquilitat...

Ja de seguida van tocar quarts de vuit i molts dels catalans que vam pujar fins a Craponne vam quedar davant la pantalla de la dreta de l'escenari per fer-nos la foto de família. Fins a 42 persones he comptat a la foto! I segur que algú més hi havia per allà. O sigui que no està mal la representació catalana. Si ho mirem en proporció sobre el total de població, hi havia més percentatge de catalans que de francesos gairebé! :-)

Els primers a tocar van ser els francesos The Mariotti Brothers, dels qui potser destacaria el fiddle, tot un espectacle. Recordo que van tocar, entre altres, la cançó "Night train to Memphis", que jo recordava d'haver escoltat de Dolly Parton.

Tot seguit va ser el torn de la James "Slim" Band, provinent dels USA. Un concert boníssim que en algunes cançons ens feia tancar els ulls i imaginar-nos que qui cantava era l'avi Williams. El cantant (James "Slim") tenia la mateixa veu. Va ser una autèntica passada. Va interpretar cançons seves i versions de temes com "Jambalaya" o "Moanin' the blues" (que va repetir als bisos). Genial. Em va semblar entendre que el presentador va dir que l'any següent tornarien a portar-lo.

I ara, senyors, tothom dret! Després del concert de la James "Slim" Band va tenir lloc el que, per mi, va ser el millor de tot el festival: el peacho-concert de Zona Jones i la seva banda!!! Fora de sèrie. Per mi, perfecte!

Vaig descobrir Zona Jones gràcies a la web de venda de CD's CD-Tex, que el recomenava. Vaig comprar el seu únic CD (no en té cap més de publicat) i ja vaig caure a terra davant de la seva música i veu. Podeu llegir l'article que vam publicar llavors a Countrycat aquesta pàgina.

Doncs si el CD és bo, el concert no va ser menys. Va interpretar gairebé totes les cançons del disc: Two hearts, House of negotiable affections, One fool on a stool, Back in my arms, Whiskey kind of way, Harley's and horses, Honky tonk baby,... (només vaig trobar a faltar "All of me"), a més d'altres com el clàssic "Take me back to Tulsa" o "Redneck Girl" dels Bellamy Brothers.

Però l'espectacle no va ser només dalt l'escenari! El tio agafa i salta a baix entre el públic!!! Es va estar un parell de cançons passejant entre el deliri de tots nosaltres! Vaig poder encaixar la mà amb ell i des de llavors que no me la rento... :-) Per cert, està fort el tio... No me la va apretar tant com el Purroy però déu ni do...

Doncs això, el tio molt simpàtic, cantant i donant la mà a tothom, fent-se fotografies,... una autèntica passada. En fi, per mi ha passat al podi de cantants preferits, us ho ben asseguro. Espero que li deixin publicar més àlbums seguint amb el seu mateix estil.

Un cop acabat el xou de Zona Jones, vam haver d'esperar una bona estona (les cames ja no estaven per gaires esperes) per veure el concert de Mark Chesnutt. Tanta espera per les proves de so i quan surt a cantar el Mark Chesnutt va i s'havien deixat d'endollar el micro... Bé, només una anèctota, perquè tot va funcionar molt bé.

Doncs això, el concert d'en Mark Chesnutt. El vaig trobar més ensupidot que l'anterior, però un 10 igual! Amb una samarreta de Johnny Cash que ja demostrava de què anava la pel·lícula, va fer les delícies de tots els qui l'esperàvem.

Va estar bastant estàtic davant el micro, sobretot si el comparem amb Zona Jones que no parava quiet! Però gent, quin gust poder tenir a pocs metres davant teu a en Mark Chesnutt cantant els temes que l'han fet famós com ara "Brother Jukebox", "Bubba shot the jukebox", "It Sure Is Monday", "Somebody Save The Honky Tonks", "The Lord Loves The Drinkin' Man", "Beer Bait And Ammo", "Gonna Get A Life" o "Goin' Through The Big D" entre molts altres.

Un cop acabat el concert, ja no m'aguantaven les cames i vam anar desfilant cap a l'hotel. Em va saber greu perdre'm de nou a Moot Davis però un altre vegada serà.


En fi, va ser el meu primer festival de Craponne i, si no fos perquè cau lluny, us diria que no serà l'últim. Però el viatge va valer la pena, us ho asseguro.


Les imatges del festival
Podeu veure les fotografies que vaig fer a la web de Fotografies de Countrycat.

Si algú de vosaltres vol enviar les seves, ho pot fer a l'adreça countrycat@gmail.com


I si voleu enviar la vostra crònica del festival, us la publicarem amb molt de gust. La podeu enviar a countrycat@terra.es