Festival de Craponne 2006

El Festival de Craponne d'enguany vé carregat de bona música. Un any més, aquests dies el poble de Craponne es vestirà de gala per acollir una nova edició (la que fa 19) d'un dels festivals de música country més grans d'Europa.

El Festival de Craponne comptarà amb la presència ni més ni menys que de Mark Chesnutt i Zona Jones, entre molts altres grans cantants i grups. També sobresurten noms com el de Cory Morrow i John Arthur Martinez.

A mi personalment els dos primers són els que més m'atrauen. Mark Chesnutt per la seva trajectòria brillant i com a estrella mediàtica que és, i en Zona Jones pel gran, enorme, i únic CD que de moment li conec, Harley's and Horses (Llegiu-ne un missatge publicat a Countrycat).

Un any més el Festival de Craponne aposta fort. I a més, per si fos poc, ofereix el català com a idioma de navegació de la seva pàgina gràcies un any més a en Lluís Sala (La Diligència). Tot un detall cap als aficionats catalans que cada any hi pugen.

Craponne està situat a uns 650 km de Barcelona i segons la web Viamichelin es triga unes 6 hores a arribar-hi en cotxe. I compte perquè els qui hi han anat diuen que a la nit refresca i molt! O sigui que no estaria de més agafar roba d'abric...

El cartell és el següent:

Divendres 28 Juliol Des de les 8:00 pm a les 2:30 am
PHENIX COUNTRY BAND (F)
THE TEXAS SWING KINGS (USA)
FORTY5 SOUTH(USA)
THE GREENCARDS (USA)
CORRY MORROW (USA)

Dissabte 29 JuliolDes de les 7:00 pm a les 2:30 am
THE MARIOTTI BROTHERS (F)
JAMES 'SLIM' HAND (USA)
ZONA JONES (USA)
MARK CHESNUTT (USA)
MOOT DAVIS & COOL DEAL W/ PETE ANDERSON (USA)

Diumenge 30 JuliolDes de les 3:00 pm a les 10:30 pm
NUGGET (AUT/TCH)
RACHAEL WARWICK (UK)
JOHN ARTHUR MARTINEZ (USA)
JON RANDALL (USA)
THE TROUBADILLOS (USA)

Entrades:
Divendres: 32 euros
Dissabte: 32 euros
Diumenge: 32 euros
Abonament 3 dies (adquirit abans de l'1 de Juliol): 50 euros
Abonament 3 dies (adquirit després de l'1 de Juliol): 56 euros
Entrada gratuïta per als menors de 10 anys. No es permet l'entrada a gossos

Teniu aquesta i molta més informació a la pàgina web del Festival de Craponne. I els qui tingueu algun dubte, potser algú dels molts lectors/es de Countrycat que hi ha assistit en alguna edició anterior us podrà ajudar a través del Fòrum Countrycat.

Ja que l'afició catalana serà nombrosa, hem volgut fer una mica de comunió i hem quedat, tothom qui vulgui, el dissabte entre les 19:30 i les 20:00 aprop de l'escenari per fer-nos una foto de grup.

I ja que parlem de fotos, no us oblideu d'aprofitar el festival per fer fotografies country i presentar-les després al I Concurs de Fotogradia Country de Catalunya, organitzat entre Countrycat i el Luckenbach de Cerdanyola.

Avui entrevistem a: Mercè Orriols

Reprenem les entrevistes a professors de linedance de Catalunya amb la Mercè Orriols, professora entre altres del Wildbunch de Vilassar.

Els lectors/es habituals de Countrycat recordareu que fa uns mesos vam iniciar una ronda d'entrevistes als diferents professors i professores de linedance de Catalunya, en actiu o a la reserva, per tal de donar-los a conèixer a no només els parroquians de les seves respectives classes sinó a tota l'afició catalana.

Doncs el cas de l'entrevista a la Mercè té delicte...

Permeteu-me que abans de penjar l'entrevista us digui que fa ni més ni menys que un any (sí, sí, un any!!!) que la Mercè va tenir l'amabilitat de contestar-me a les preguntes. O sigui, que va ser una de les primeres a contestar, vaja!! Però resulta que un servidor la va traspaperar a la bústia de correu electrònic, amb tant mala fortuna que fins que no vaig insisitir a la Mercè al cap d'un any perquè contestés l'entrevista no em vaig adonar que ja la tenia més que contestada...

En fi, ara entendreu perquè us dic sempre que si no us faig cas a un e-mail me'l torneu a reenviar... Sóc un despistat de llibre, i pel que veig sóc incorregible. Merci per la vostra paciència!!

Bé, ara sí, sense més dilacions, us penjo l'entrevista de la Mercè.



Countrycat. Recordes quan va ser el primer cop que vas veure ballar line dance? On i quan era?
Mercè Orriols. La veritat és que veure ballar line dance podríem dir que tots ho hem vist fa molts anys. Qui no ha vist ballar el "Locomotion" o la "Macarena"... Això és ball en línia, fent files i columnes, no? I qui no ha vist varies vegades "Siete novias para siete hermanos"?

Però anant més concretament a la pregunta que vols que contesti, jeje... Vaig veure ballar line dance en viu per primer cop, l'agost del 1993 als Estats Units. Era en un vaixell on la majoria eren americans de més de 200 Kg. Em va impressionar l'agilitat amb la que es movien i que anessin tots tan coordinats. - Com podien saber cap a on havien d'anar tots alhora? - pensava jo. Ballaven balls senzills, però fent moltes voltes i, això sÍ, amb molts moviments de braços!

En un altre lloc, vam anar a una mena de local de country, molt enfocat als turistes, i allà ballaven en parella, crec que es tractava de "Three step", i els del local et treien a ballar.

La primera vegada que vaig anar a un local de country d'aquí, va ser al Nashville de Terrassa el 29 de febrer de 2000. Era el dia que hi feien un concurs, i tot i que era hivern, no vam poder entrar per la porta de la gent que hi havia i ens vam quedar mirant per la finestra. Mirant i admirant! Com em va agradar!


C. Recordes quin va ser el primer ball que vas aprendre? Te?n vas sortir o el primer cop va ser horrorós?
M.O. El primer ball que vaig aprendre podríem dir que va ser un semblant a l'"Electric Slide" en una festa major a Salou, l'estiu de 1996. I me'n vaig sortir prou bé. Tot l'endemà me'l vaig passar practicant el ball per no oblidar-lo.

C. Quant temps va passar des de que vas començar a ballar fins que vas ser professora?
M.O. Vaig començar a anar a ballar bastant temps més tard. Podríem dir que des de que vaig aprendre els primers 3 balls, fins que vaig ser professora van passar uns dos anys.

C. Perquè vas voler ser professora?
M.O. Mai m'havia plantejat ser professora. M'ho van demanar. Va ser una sorpresa per a mi.

C. A quin local vas començar a donar classe?
M.O. Al Vivaldi, al carrer Llançà de Barcelona.

C. Recordes el primer ball que vas ensenyar? Com va anar?
M.O. Sí, és clar! El primer ball va ser el "Lightning Polka".

Havia estat el meu aniversari recentment, però ja havia passat. La professora que hi havia al Vivaldi, l'Imma, volia deixar les classes per causa de la feina i van pensar en mi per fer les classes. Amb l'excusa de que no havia dit que havia fet anys, de penyora em van fer explicar un ball a dalt de l'escenari. Va estar tot preparat per veure si me'n sortia bé, i després d'explicar el Lightning Polka, em van demanar si volia fer les classes al Vivaldi.

C. Actualment fas classe a...
M.O. Continuo fent les classes del Vivaldi els dimecres, des de fa tres anys.
Faig les classes del divendres nit i el diumenge tarda al Wild Bunch de Vilassar de Mar. I els dilluns a l'esportiu Badrena a Les Corts

C. Quin és el ball que més t'agrada?
M.O. En general tots els que estiguin ben coordinats i que lliguin les parets amb les estrofes de les cançons. Un dels meus favorits és el "Heartbreak Express".

C. Quin és el darrer ball que has après?
M.O. Això depèn del dia... si acabo de contestar-te avui, la resposta ja no serà la mateixa que si et contesto d'aquí dos dies! Normalment procuro estar al dia dels balls que s'ensenyen, però també en llegeixo molts per trobar-ne de nous. Dels últims que he après: Kill the Spiders, Two by two, The lucky one, When lonely met love....

C. Què en penses dels darrers balls que van sortint? Trobes que són massa complicats o creus que ho exigeix l'alt nivell de la gent?
M.O. Hi ha de tot. De més difícils i altres no tant. La veritat és que si estan ben confeccionats i es trien bé les cançons, la gent els agafa bé.

Però el problema És que perquè un ball llueixi en un concurs, es solen fer massa complicats, i molts no pensen que la cançó ha d'acompanyar el ball, que la música és la que t'ha de portar. No n'hi ha prou en barrejar passos o inventar-ne de nous. S'han de saber combinar amb la música i fer-los anar d'acord amb el ritme.

C. Digue'm alguns balls que hagis creat. Quin va ser el primer? I l'últim?
M.O. Jo no sóc coreògrafa. N'he fet alguns, però no els ensenyo mai. El primer es deia "Mercenary", un altre "Texas Memories" i l'últim ha estat una col·laboració amb el David amb un ball en honor dels alumnes del Bailongu, el ball "Long-U".

Però ja hi ha gent molt apta per fer balls i no cal atabalar al personal amb més balls dels que ja hi ha, si no han de ser "genials". Prefereixo triar balls de coreògrafs ja consagrats i fer el que faig: transmetre la informació i que gaudeixin ballant-los.

C. La teva cançó preferida?
M.O. Només una???? No podria quedar-me amb una sola. Cada cançó té el seu moment. Em quedo amb la música country tota sencera, amb els seus estils diferents: Western swing, honky tonk, balades, una mica de country rock, un toc de bluegrass, etc. Per dir-ne una, Stars Over Texas de Tracy Lawerence, un vals.

C. El teu cantant/grup preferit?
M.O. Aquí em passa el mateix.... em quedo amb les cançons de Mark Chesnutt, les balades de Tracy Lawrence, la veu de Gary Allan, el dinamisme dels Mavericks. I a part dels més coneguts per a tothom i podríem dir més comercials, també m'agrada descobrir nous cantants, que n'hi ha molts d'estupends. Per posar un exemple, la nova generació de cantants al més pur estil Honky Tonk, sobretot els de Texas: John Cody Carter, Thom Shepherd, John Rutherford, Kevin Banford (escolteu el seu 2on disc), Tyler Wayne, Dave Jorgenson, i un llarg etc.

De tots els que ens agraden, ja saben els alumnes que solen escoltar-los quan els ensenyo els balls. Per sort, compto amb la col·laboració d'en Jose Luis que no és només el D.J. del Vivaldi, sinó que és una de les persones que més informació sap sobre música country.

Per a mi és primordial que hi hagi un bon D.J. a les classes. D'ells depèn l'èxit d'un local.

Jo sempre dic que un bon D.J. ha d'entendre de música, ha de conèixer els balls i ha de saber, quan una persona entra per la porta, quin és el seu ball preferit, i quan l'ha ballat per última vegada. Només així, fas que la gent aprofiti el que ha après, i gaudeixi de la música.

C. Bàsic o shuffle?
M.O. Shuffle.

El pas bàsic de line dance, és un pas amb una cama i ajuntar l'altra al costat. Molt insuls, oi? Però li solem dir bàsic al GRAPEVINE o VINE. Em quedo amb el shuffle!

C. Balls de 32 temps o de 64?
M.O. Mentre lliguin amb la cançó els dos em van bé.

C. Concurs o Marató?
M.O. El que no m'agrada són aquestes "maratons de concursos", perquè fa que hi hagi massa balls de cop. Però tots dos formen part de la nostra afecció i diversió.

C. Barret o botes?
M.O. Les botes, imprescindibles! El barret, ja m'agrada ja, però fa una calor si balles gaire!

C. Budweiser o Coronita?
M.O. De cerveses m'agraden totes. Però acabo bevent-ne sense alcohol perquè em passo moltes hores conduint.

C. George Strait o Alan Jackson?
M.O. Ooohhh, i què faria jo sense un dels dos? Tots dos!

C. Heather Myles o Dolly Parton?
M.O. M'agraden més les veus masculines que les femenines, però de dones la meva preferida és la Joni Harms.

C. Què li diries a algú que tot just acaba de començar a ballar?
M.O. El primer de tot, que apreciï la música. Ballar és executar una sèrie de passos al ritme de la cançó que sona. Si sents la cançó amb el cor, se'n gaudeix el doble del ball.

I que comencin aprenent balls fàcils, tothom ho hem fet així. Al principi no pots anar a un local i ballar-los tots. Els que els ballen tots, s'hi han passat molt de temps aprenent-los!

I que no tinguin mai vergonya de preguntar. Noms de balls, informació sobre els cantants i les cançons, com llegir un ball escrit, com escriure un ball que hagin fet. No costa a ningú donar un cop de mà en allò que sap i per un que comença pot ser molt important.


I fins aquí l'entrevista a la Mercè. Moltíssimes gràcies per la teva col·laboració i paciència amb mi!


Entrevistes publicades fins el moment:
· 01/06/2005 - Anna Balaguer. [Llegir-la]
· 08/06/2005 - Àngels Pintó. [Llegir-la]
· 15/06/2005 - Francesc Benet. [Llegir-la]
· 22/06/2005 - Neus Lloveras. [Llegir-la]
· 29/06/2005 - Anna Mansilla. [Llegir-la]
· 06/07/2005 - Sergi Boada. [Llegir-la]
· 13/07/2005 - Carles Llebot. [Llegir-la]
· 20/07/2005 - Sílvia Mimó. [Llegir-la]
· 07/09/2005 - Diana Fort. [Llegir-la]
· 14/09/2005 - Raül Álvarez. [Llegir-la]
· 21/09/2005 - Josep Belmonte "Taxikey". [Llegir-la]
· 28/09/2005 - Paqui Monroy i Gabi Ibañez. [Llegir-la]
· 05/10/2005 - Glòria Xalma. [Llegir-la]
· 19/10/2005 - Joan Riera. [Llegir-la]
· 26/10/2005 - Maite Campoy. [Llegir-la]
· 26/10/2005 - Maria Espiell. [Llegir-la]
· 19/01/2006 - Alfons Pérez. [Llegir-la]

Alan Jackson ultima un nou CD

A la propera tardor veurà la llum un nou treball d'Alan Jackson, segons publica la seva pàgina web.

El single de presentació, "Like red on a rose", una balada, es punxarà a totes les ràdios americanes a partir del 26 de setembre. De moment, ens hem de conformar en escoltar un fragment a la pàgina web de l'Alan Jackson.

El nou àlbum neix de la col·laboració de Jackson amb una gran veu del bluegrass contemporani, Alison Krauss, amb 20 grammys a les seves espatlles.

Els rumors diuen sobre Alan Jackson que podria acabar el seu lligam amb Arista Records en poc temps i fer-se independent. Qui sap si això obriria les portes a una gira europea... Bé, haurem de seguir amatents a les novetats!


Enllaços relacionats:
· Web oficial d'Alan Jackson

Crònica Festa Estiu Esclanyà

En Xavi Badiella continua treballant com a corresponsal de Countrycat i m'ha fet arribar una crònica sobre el què va donar de sí la Festa d'Estiu d'Esclanyà (Palafrugell) 2006.

Amb molt de gust, agraïnt un cop més la col·laboració d'en Xavi, us l'enganxo a continuació juntament amb unes quantes imatges.

Nota: ja sabeu que tots aquells/es de vosaltres que volgueu fer com en Xavi i volgueu enviar cròniques, fotografies, anuncis d'esdeveniments country,... ho podeu fer enviant un e-mail a la direcció countrycat@terra.es


UN TORERO COWBOY
Per Xavi Badiella

Ja se sap que a les viles turístiques, quan arriba l'Estiu, tothom organitza quelcom d'original per donar la benvinguda a aquest temps de bonança (potser massa bonança), doncs ves per on que els Country Line's Rebels no tenen millor ocurrència que invitar un mestre en aquests afers... Millor dit, un "Maestro".

No era precisament un Professor dels que coneixem habitualment, era quelcom un xic sorprenent. Un Torero dels del "Traje de Luces y Capote", això sí, un "Maestro" en l'art tant de torejar com de ballar. Un d'aquells personatges que en Chatti de Valley fa servir per ensenyar que en el món del country no tot està inventat. O millor dit, que no tot és inventat pels Americans. D'això es tractava, de demostrar amb fets, que les arrels del Line Dance són profundament espanyoles, o millor dit: de Córdoba.

Enfundat en un veritable "Traje de Luces", ens aparegué al mig de la pista per fer-nos passar una vetllada ben distreta, entre acudit i acudit, com aquell qui fa la cosa ens introduí en el món de Two-Step... bé, segons el "Cele" (Celedonio Martin de Valdecabras, quin nom més rebuscats, oi?).

El "paseillo de las corridas" és l'origen del que els amercicans copiaren com a Two Step, ves a dir-li que no al Torero, per que et fot un cop de muleta que et deixa arreglat. Que si gira que si tomba, que si rius, que si t'equivoques, ja havíem ballat el "Sylvias Mother", primer en line i després en parella.

Naturalment que a continuació vingué el torejar pròpiament dit. Aquí és on es nota l'art d'un professional, amb el domini del capote, amb la xuleria d'un cordobès autèntic i calçat amb botes i barret de Cowboy. Ens ensenya com els diferents passos que utilitzem en el ball, són copiats dels moviments d'un veritable "Maestro", d'un "Matador"! Que si el Rock Step, per provocar "el toro", el Ronde per esquivar, Kick, Sailor, Shuffle, tot un seguit de passos que nosaltres coneixem, són segons aquest professional, moviments de l'art de torejar.

Al final de les explicacions havíem après el "Blue Skies", tot amenitzat amb anades i vingudes, capote amunt i avall, però per damunt de tot, gresca, molta gresca sense parar. Sort que al final no hi hagué temps per ensenyar-nos una polka, doncs segur que amb les filigranes de la capa ens hauria fet un embolic dels grossos (dels de riure, naturalment!).