Alabama Monroe: un drama amb bona música country, per Jordi Guasch
Amb aquest article seguim publicant articles que el mestre Jordi Guasch, autor polifacètic i un erudit en música country, música old-time i americana, ha tingut l'amabilitat de fer-nos arribar a Countrycat. Ell és una de les persones que més sap d'aquests estils musicals, i a més a més és català!
Jordi Guasch és autor d'un parell de llibres de viatges: "Corrido del Güero Errante" (dels seus viatges a Mèxic, Xile, Perú, Illa de Pascua i Texas) i "Camino de Varanasi" (del seu viatge al nord de la Índia). També és autor d'un llibre de caricatures de la música country que podeu adquirir contactant directament amb ell.
Teniu tota la informació d'en Jordi a aquest missatge que vam publicar a Countrycat fa uns mesos.
Alabama Monroe: un drama amb bona música country
Per Jordi Guasch
Després d'haver visionat al cinema aquest magnífic drama belga dirigit per Felix Van Groeningen i molt ben interpretat, manifesto que qualsevol aficionat al Country tradicional pot donar-se per satisfet. Actualment estic veient capítols de la sèrie televisiva "Nashville" (2012), l'argument gira al voltant de músics immersos en el microcosmos de Music Row. Admeto que la seva trama, encara convencional, és àgil, pot enganxar, i gaudeix de dignes interpretacions. No obstant això, exceptuant algunes escenes (com les del "Bluebird Cafè") Country pur brilla per la seva absència. En els episodis que ja he deixat enrere, gairebé tot és Country -Pop, Nash -Pop o balades Country - Folk dins d'aquesta línia "nashvillera" contemporània. Per a qui connecti amb això, ja que la música és encertada. Sí, els seus intèrprets toquen i canten correctament. A més, es cau en l'error d'identificar aquesta tendència "popera" de Music Row amb el Country en general. O potser és que va bé per al guió, però és una cosa tan absurd que un iniciat en Country seguida detecta. No obstant, si es vol música Country autèntica, cal veure "Alabama Monroe".
Vaig a comentar alguns aspectes del film des de la perspectiva d'un aficionat a aquest gènere...
REPERTORI MUSICAL:
La pel·lícula pivota entorn del Clàssic "Will The Circle Be Unbroken?", Una peça Old - Time molt habitual posteriorment dins de l'estil Bluegrass, que és el que practica la banda liderada per la parella protagonista. Es tracta d'un tema popularitzat per The Carter Family i basat en una lletra original de principis del 1900 a càrrec d'Ada R. Habershon i Charles Gabriel. La van gravar per primera vegada el 1935, amb Sara Carter com a vocalista acompanyant del acostumat ritme de autoarpa i guitarra.
El famós trio va començar a adquirir el seu enorme poder d'influència en la música Country després d'aparèixer en les "Bristol Sessions" de 1927. En aquesta mateixa data és precisament quan es va registrar la gravació pionera de "Will The Circle Be Unbroken" per Frank & James McCravy, si bé no tan important per als amants al country com la de l'any següent gràcies a Frank Luther & Carson Robison. I ja que Didier té a Bill Monroe com el seu ídol, oportú és afegir que els Monroe Brothers la van registrar el 1936. De fet, la companyia discogràfica Victor va gravar aquesta peça, titulada originàriament "Can The Circle Be Unbroken" el 1933, però no es va comercialitzar. Els Carter decidir provar sort en 1935 amb ARC obtenint un enorme èxit. També l'interpretarien etiquetant com "Shall The Circle Be Unbroken".
La cançó té una alta càrrega emocional ( la mort d'una mare és el tema principal que donarà peu a celebrar la fe en el Més enllà ..." When I saw that Hearse menja Rollin' for to carry my mother away...") i espiritual, sobre l'esperança de que els éssers estimats es reuneixin al Cel, segons el fonament cristià d'aquesta música. Hi ha hagut infinitat de versions d'aquest tema, i fins i tot va servir de títol per a tres excel·lents àlbums dobles de la Nitty Gritty Dirt Band amb convidats de luxe. Encara es continua interpretant tant en el context de la música country com en el de les esglésies. La tolerant visió religiosa dels membres de The Carter Family ens ocuparia massa espai. Fa temps vaig gaudir d'un llibre biogràfic sobre el grup i ho explica molt bé.
Els aficionats/es al gènere també s'hauran identificat altres cançons com: Wayfair Stranger, Over The Gloryland (basada en una composició de 1906 de Gospel meridional), Reuben's Train (en els títols de crèdit figura erròniament com "Rueben's Train"... ), If I Need You (de Townes Van Zandt) cantada per Elise en pla "Alison Krauss", etc... Ja en els títols finals sona "Where The Soul Of Man Never Dies" que els més honky-tonkeros recordaran el cd "Three Hanks" (1996).
Il·lustracions que formen part del llibre "Country music stars" (Josep Julià/ Jordi Guasch) (Més informació del llibre a aquesta pàgina
MENCIONS RELATIVES AL COUNTRY:
N'hi ha diverses, citaré algunes...
Didier al·ludeix en un moment a l'àlbum "J.D. Crowe & The New South" de 1975 com si fos una joia, demostrant com estima el Bluegrass. En l'escena on coneix Elise, aquesta identifica la balada "Im So Lonesome I Could Cry" amb Elvis Presley però Didier li diu que és de Hank Williams. Efectivament, i la va registrar el 1949. Un esment desgraciadament molt oportuna a jutjar pel futur que els espera ...
Didier la convida a que assisteixi al concert que donen a la nit i ella li pregunta si això del Bluegrass té a veure amb la música Country. Ell, demostrant un cop més la seva passió per aquesta música, la il·lustra dient-li que es tracta "del més pur"...
Bé, Didier no està massa informat ja que "no és així exactament" ...
Repassem molt esquemàticament com es gesta el Bluegrass:
Bill Monroe, pare d'aquest estil country, formava part dels Monroe Brothers, exponents del Old - Time en la seva última fase. El 1939 va crear la seva pròpia banda: The Blue Grass Boys, generant un estil propi basat en l'Old - Time, amb aportacions particulars (com el protagonisme del seu mandolina o la conjunció de veus) i pinzellades d'altres gèneres, fins i tot jazzístiques. Hi ha doncs una estructura concreta en el so que aporta al gènere, produint un tipus de música muntanyenca dotada de personalitat pròpia. S'ha gestat el "Bluegrass" però encara ha d'adquirir el seu estat de plena maduresa. Això esdevindrà amb la incorporació de Lester Flatt (guitarra) i Earl Scruggs (banjo).
Els primers enregistraments amb els "Blue Grass Boys" clàssics (Flatt, Scruggs, Cedric Rainwater i Chubby Wise) tenen lloc el 1946. Al 48, Flatt i Scruggs formen la seva pròpia banda de Bluegrass i un any després, Bill Monroe contempla sense grat que els Stanley Brothers signin amb Columbia Records tocant el seu estil. Com a acte de protesta, Monroe deixa el segell discogràfic fitxant per Decca. El 1950, grava "Uncle Pen" i Flatt & Scruggs l'instrumental "Foggy Mountain Breakdown" per Mercury Records .... L'estil Bluegrass ja és un fenomen que es va escampant pel context musical del país i no deixen de sorgir més grups, músics i cantants que el veneren. Quan Music City apostava per "poperitzar-se" cada vegada més, el Bluegrass va ser reivindicat per alguns intèrprets, aficionats i entesos com l'exponent més pur del Country tot i que més tard sorgirien conjunts modernitzant els seus esquemes més tradicionals, i, com de costum, ocasionant a vegades divisions entre els més puristes i els innovadors. Heus aquí un sòlid motiu per justificar la futura separació entre Lester Flatt i Earl Scruggs...
Conseqüentment amb aquest concís apunt, el Bluegrass sí que és una de les facetes del que consideraríem "tradicional" dins del Country, igual que, per exemple, el Honky-Tonk, El Western dels Singin' Cowboys o el Western Swing. No obstant això, la música country més antiga pertany al concepte "Old - Time", els fonaments essencials de tot el posterior. L'Old - Time és llavors, "el més tradicional". Però, evidentment, referint-nos al Country en termes globals i en la seva vessant muntanyenca del sud-est, el Bluegrass s'erigeix sens dubte com un dels pilars que sustenten la tradició.
Tornem a "Alabama Monroe" (sobra dir d'on procedeixen tots dos noms...)...
Una prova fefaent de la devoció de Didier pel creador del Bluegrass es defineix en aquesta frase:
Didier fa als orígens de la música country, si bé de manera molt escarida, limitada i una mica confusa... No importa, únicament és l'opinió d'un personatge fictici i no afecta el film...
És quan parla dels "aventurers en els Apalatxes" ... Ve a expressar que allí es van ajuntar un espanyol aportant la guitarra, un jueu fent el mateix amb el violí, l'italià amb la mandolina i l'africà amb el "banjar" que va donar origen al banjo.
Explicat molt breument:
La guitarra es va introduir al Country per dues vies: la frontera mexicana (en el seu model de guitarra clàssica espanyola) i l'urbà nord, mitjançant els models de guitarra acústica de procedència alemanya. I seria la versió germànica què arribaria als Apalatxes (bressol del Country) amb més antelació, almenys a nivell genèric. Aquest instrument no adquireix suficient rellevància en el gènere fins a finals del segle XIX i sobretot, principis del XX. A més, en els primers enregistraments, talentosos guitarristes country com Frank Hutchinson, Dick Justice o Henry Whitter, utilitzaven unes guitarres barates usades denominades "ladder - braced guitars" que van atorgar un so característic a la seva música. I què dir del violí? El fiddle ... Sí, la imatge de violinistes jueus tocant en territori nord-americà és pròpia de l'herència cultural d'aquesta comunitat, però en els Apalatxes el més apropiat seria relacionar el violí amb els colons escocesos - irlandesos o per extensió, de les Illes Britàniques. Justament, el fiddle és el primer instrument country en importància. No hi ha dubte que el banjo va ser aportació africana i és molt encertat el detall del "banjar". També ho és el fet que els italians contribuïssin amb la mandolina a enriquir el arcaic so que temps després es coneixeria com Country Music.
A hores d'ara ja sembla evident per què es diu "Maybelle" la filla de l'Elise i en Didier, també el banjo d'ell. Per neòfits, aclareixo que es deu a Maybelle Carter; tota una institució en el gènere i referència indiscutible pel que fa a un molt influent estil de tocar la guitarra. I la banda compleix la fórmula típica d'una formació Bluegrass: Banjo, fiddle, guitarra, mandolina, i dobro. El contrabaix, o la seva versió més contemporània de "baix ", és una opció igualment representativa de qualsevol banda d'aquest estil.
Dibuix de Jordi Guasch
LES MEVES ESCENES FAVORITES:
És una obvietat que ho són totes aquelles on hi ha música en directe. Però també va destacar el numeret que dedica la banda de Didier a la seva filla quan torna d'una sessió de quimioteràpia, tots ells ballant simpàticament amb mocadors al cap. M'encanta el moment en el qual el grup s'acomiada de l'Elise al costat del seu llit de l'hospital interpretant a més una melodia alegre. Subratllo especialment el discurs ateu del protagonista enmig d'un concert, una sala que, potser intencionadament, evoca una mica el Opry... Anteriorment, ja m'agrada aquest instant on Didier esclata davant la pantalla del televisor quan apareix George Bush, però la seva arenga en ple concert contra la creença en un Déu, la religió, el Papa i el president nord-americà, no només connecta amb la meva manera de pensar sinó que la considero molt valent...
L'ateisme o el rebuig a la religió és aliè a l'entorn de la música country, particularment en el seu sentit més tradicional, i als EUA en general. A part de les diferents modalitats de credos protestants relacionades amb el context del sud, molts cantants country es van formar cantant en esglésies. Iris Dement declarar per la revista "No Depression" (fora de Music Row sempre han hagut molts microcosmos dedicats al country autèntic ...):
No obstant això, ella no considerava cristiana. Però matisant que això no li impedia connectar amb el sentiment de les velles cançons gospel, no només per ser un element primordial de la cultura del sud sinó pel fet que expressa el sentiment sincer de la gent rural, afectada per constants penúries. Dement, sens dubte, connecta amb l'espiritualitat que emana de la mateixa música. Jo tampoc crec en Déu, igual que Didier, però puc sintonitzar amb l'emoció sorgida de la melodia d'un himne religiós. És més, hi ha cançons com "Will The Circle Be Unbroken" que transcendeixen el mer condicionament cristià. Descobreixo un misticisme especial en aquest tipus de tonades i fins i tot en algunes de les seves lletres. Això convida a que aquelles persones que advoquem per una Espiritualitat sense Religió, connectem que la profunditat transcendental materialitzada al bell art musical. Tampoc resulta estrany que el cristianisme del Sud, propi del Country, quan supera la seva tendència més fonamentalista, s'aliï amb altres creences o religions. Aquí tenim el cas de Willie Nelson amb el budisme, per exemple, o la creença en la Reencarnació d'aquest, Reba McEntire o Loretta Lynn. Tanmateix, va ser acceptada en el Cristianisme fins al segle sisè, sent declarada heretgia durant el Concili de Constantinoble ...
Una altra escena que m'atrau és quan l'ànima de l'Elise s'allibera del seu embolcall físic contemplant el que succeeix a l'hospital. Aquí potser caldria preguntar-li al director del film quina va ser la seva veritable intenció. El fet de ser ateu no implica negar un Més Enllà o altres dimensions, la reencarnació, l'existència del món espiritual, etc... Al diccionari il•lustrat Larousse, per exemple, "Ateisme" vol dir:
"Little Log Cabin In the Lane", escrita a finals del XIX per un curiós personatge, rebel i poeta, que mereixeria tot un biopic, fa esment d'uns esperits que vaguen al costat dels "benaurats feliços". I aquesta és la primera cançó country no instrumental que es va gravar. Ho va fer Fiddlin'John Carson el 1923. No és per tant desgavellat observar com el cos astral de l'Elise abandona el seu cos després del període d'autodestrucció causat per la terrible tragèdia narrada en el film.
A "Will The Circle Be Unbroken", s'hagi la clau o el misteri de semblant drama. Els qui hem patit el sofriment d'un amic i/o familiar proper amb càncer, podem experimentar una particular sensació de compassió i empatia pels protagonistes del film. Els que més, de la mateixa manera que els propis budistes, concebem el pensament de la mort qual eina de saviesa per comprendre el sentit d'impermanència, de constant canvi i d'aprofitar l'Ara (sota un codi de nobles valors) com el més preuat tresor, som més capaços d'entendre el missatge ...
No oblidem mai el bon humor (d'aquí el meu especial deferència a l'escena del numeret amb mocadors al cap, per exemple) i en conseqüència, cito una versió irreverent de la susdita melodia: "Will The Fetus Be Aborted"... Pertany a l'àlbum de Jello Biafra i Mojo Nixon "Prairie Home Invasion" (1994). Les ments més conservadores, els del PP i els antiavortistes la detestaran... però m'atreveixo a dir que a Didier li agradaria.
(Versión en castellano facilitada por el autor)
Comentaris