diumenge, de febrer 23, 2014

"12 anys d'esclavitud, i 2 cançons country", per Jordi Guash

(Versión en castellano facilitada por el autor)

Amb aquest article seguim publicant articles que el mestre Jordi Guasch, autor polifacètic i un erudit en música country, música old-time i americana, ha tingut l'amabilitat de fer-nos arribar a Countrycat. Ell és una de les persones que més sap d'aquests estils musicals, i a més a més és català!

Jordi Guasch és autor d'un parell de llibres de viatges: "Corrido del Güero Errante" (dels seus viatges a Mèxic, Xile, Perú, Illa de Pascua i Texas) i "Camino de Varanasi" (del seu viatge al nord de la Índia). També és autor d'un llibre de caricatures de la música country que podeu adquirir contactant directament amb ell.

Teniu tota la informació d'en Jordi a aquest missatge que vam publicar a Countrycat fa uns mesos.

12 ANYS DE ESCLAVITUD ... i 2 CANÇONS COUNTRY
Per Jordi Guasch

Tal com acostumo a fer quan opto per veure una pel•lícula susceptible de contenir música country, intento identificar les cançons o melodies que apareixen a la mateixa. El repte és més intens quan està ambientada en èpoques passades. És el cas de "12 anys d'esclavitud ", dirigida per Steve McQueen a partir de la biografia de l'esclau negre Solomon Northup.

Al film hi ha dues melodies clàssiques dins el concepte "Old - Time" de la Country Music. És a dir, el més antic, rural i arcaic del gènere, que abastaria des de la seva creació fins al període de la Gran Depressió. Són aquestes: "Devil s Dream" i "Run, Nigger, Run". Heus aquí unes breus referències a ambdues melodies.


DEVIL'S DREAM:

Apareix gairebé al principi de la pel•lícula, quan el seu protagonista (interpretat excel•lentment per l'actor Chiwetel Ejiofor) toca el fiddle per a un ball de saló.

És una vella melodia folklòrica britànica, concretament un rodet escocès del segle XVIII, que demostra com s'atribuïa un "poder diabòlic" l'instrument i els seus hàbils executors. Als EUA es va arribar a denominar al fiddle "The Devil's Box" (La Caixa del Diable)... A Europa, fins i tot el gran virtuós Niccolo Paganini (1782-1840) seria estigmatitzat per l'Església a causa del seu enorme talent amb el violí. Ni tan sols li van permetre un enterrament cristià... "Devil's Dream" fins està referenciada en les cròniques de l'expedició de Lewis & Clark entre 1804 i 1806. I segons certs musicòlegs, hi ha documentació del segle XVIII de competicions de Fiddle a les quals ja podria haver melodies pròpiament "Country" i no interpretades en la seva essència original com Folk de les Illes Britàniques. Sempre he fantasiejat amb viatjar en una màquina del Temps i explorar aquells instants i llocs on va començar la transició entre el folklore europeu i el que, ja al segle XX, es etiquetaria com a "Country Music"...

Hi ha centenars d'enregistraments de versions country de "Devil's Dream", sense comptar les que van haver de realitzar anteriorment a la "Commercial Era" (quan la música country es va començar a gravar i emetre en emissores de ràdio). Les primeres van ser registrades el 1927 però seria un any després quan "Devil's Dream" va adquirir major èxit, gràcies a The Kessinger Brothers, llegendària banda de l'etapa "Old - Time". "12 Anys d'Esclavitud" reflecteix fidelment el fet d'escollir esclaus negres com violinistes, ja que en els temps de les Plantacions destacaven com experimentats Fiddlers. Moltes famílies blanques benestants els volien en les seves festes. El mateix Thomas Jefferson admirava a un violinista negre del seu Plantació... Tinguem en compte, a manera de referent històric, que els primers esclaus negres als EUA van ser els pertanyents a la Plantació d'un holandès a Virgínia (molt probablement el bressol del Country). I ens remuntem ni més ni menys que a l'any 1619...

"Devil's Dream" ha aparegut en altres pel•lícules, encara que poca gent s'haurà adonat del "per què" ... A tall d'exemple (i molt apropiat), identificar aquesta arcaica melodia a "La Llavor del Diable" de Roman Polanski... Admeto que jo mateix sento certa fascinació per "Devil s Dream" i l'he utilitzat fins avui tant en la meva novel•la (registrada com "Black Lily / Pètals de Mort) com en un Relat Curt titulat precisament "La Melodia del Diable". L'última versió que he escoltat està inclosa en el fantàstic cd "Pa's Fiddle" (2012) i s'acompanya d'un altre Clàssic del Country: "Arkansas Traveler". Igual que "Devil's Dream", aquesta melodia semblava imprescindible en les cèlebres competicions de fiddle que abans fins i tot van enfrontar a polítics disposats a adquirir més vots si tocaven millor que altres "La Caixa del Diable" ... En aquest cas, no ens resulta difícil comparar a determinats polítics amb l'arquetip que llueix banyes i habita al Avern...


RUN, nigger, RUN:

Apareix en les escenes en què el cruel cap de fusteria d'una Plantació, interpretat per Paul Dano, es presenta als seus esclaus i despòticament els insta a treballar. Canta "Run, Nigger, Run" però la lletra s'ha traduït al castellà amb la qual cosa, el desafiament per identificar augmentava bastant... No obstant això, habituat des de fa anys a sentir velles peces "Old - Time", la "il•luminació" esdevenir de immediat.

Hi ha una referència de la cançó del prestigiós musicòleg Guthrie T. Meade, Jr, documentant el 1867. No obstant això, fa referència a la persecució dels esclaus negres fugits dels seus Plantacions durant les rebel•lions dels 1830' i els Skillet Lickers la van gravar basant-se en una versió de 1857 apareguda en un cançoner. Com acostumava a succeir amb altres melodies, era corrent que haguessin diverses versions. En una posterior, es va alterar el títol deixant en un sens dubte més "políticament correcte": "Run, Boy, Run".

El primer enregistrament country va ser realitzada per un distingit Clàssic del gènere: Fiddlin John Carson, en 1924 (Atlanta, Geòrgia), encara que jo prefereixo la dels anàrquics i divertits "Skillet Lickers" (1927, també a Atlanta). Aquest grup és un dels més mítics del període "Old -Time" i, en conseqüència, de la Country Music en general. Aquí veiem una il•lustració extreta del llibre "Country Music Stars" (un projecte creat gràcies a Josep Julià). "Nigger" és una de les paraules amb les quals, en aquella època, es denominava despectivament als afroamericans. En la música popular d'aquests temps, s'utilitzava el terme tant en un sentit burlesc com condescendent cap a la dolorosa condició dels afroamericans. En la cançó s'esmenta al "Paterroller", l'encarregat de donar caça als esclaus fugats. El mateix Gid Tanner (curiosament nascut sota el mateix signe solar que Paul Dano: Bessons), líder dels Skillet Lickers definir el "pateroller" com "un home dolent", allunyant la cançó de qualsevol contingut racista. Malgrat l'original personalitat i vis còmica que caracteritzava Tanner, estava parlant completament seriosament quan definia a aquests individus que treballaven per als "Massas", els amos de les Plantacions. El sentiment de condescendència cap al afroamericà, sempre va estar present en el repertori del Country. El primer gran compositor nord-americà de música "Pop"ular (dissenyada per al gran públic amb un objectiu clarament comercial), Stephen Foster, les cançons han estat freqüentment versionades per bandes i artistes country, es va erigir com a pioner en transcendir el to burlesc de les peces musicals que versaven sobre els negres, dotant-les d'un caire condescendent, sentimental i empàtic cap al poble afroamericà. L'arxiconeguda "Oh, Susanna!", Per exemple, versava sobre la forçosa separació d'una parella d'esclaus negres. No és tampoc estrany, atès que es movia dins del context abolicionista de la seva Nord natal. Encara que, d'altra banda, precisament en la dècada vuitcentista dels 40', iniciada amb la mort de Paganini, van proliferar els conjunts musicals ianquis que feien mofa del folklore afroamericà i imitaven grotescament als negres del Sud.

Disposo de més informació sobre "Run, Nigger, Run", incloent la seva lletra, no tanta sobre "Devil's Dream, però la reservo per a mi Assaig sobre els orígens del Country (actualment en "pausa") a fi d'evitar estendre.

Ara no ens cal somiar amb el "diable" perquè els mitjans de comunicació ens mostren la seva "presència" en molts aspectes de la nostra caòtica societat. Una societat on cada vegada estem més controlats i ens és inútil córrer quan ens persegueixi Hisenda... Afortunadament, s'ha avançat molt en la qüestió del racisme, entre altres coses, és clar.


Publica un comentari a l'entrada
Si voleu enviar les vostres cròniques, fotografies, anuncis de festes, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu al mail countrycat@gmail.com o convidant-nos a l'acte que obriu a Facebook, amb la màxima antel·lació possible. Si es tracta d'activitats, recordeu d'incloure tota la informació necessària: lloc, adreça, horaris, preu d'entrada,...
Related Posts Plugin for Blogger