dilluns, de febrer 15, 2016

Crònica del II Barcelona Cowboy Boots Festival


Matí de ressaca després de 3 dies d'un festival que només amb dues edicions s'ha fet un lloc a l'agenda country de molts aficionats. És habitual que els agraïments s'escriguin al final d'un article com aquest. Però no serà el cas.

Moltes gràcies als Tonis i a la Dolors (i als/les pencaires que els han ajudat durant el festival). Wildbunch, Legends i Renegade. Sense la seva unió, bogeria i hores de feina, nervis i patiment per aixecar el teló, cap dels centenars de persones que durant el cap de setmana hem passat pel Festival no hauríem viscut una experiència musical com aquesta. Ha estat un cartell de luxe, un festival de luxe. No cal dir que Barcelona (o Cerdanyola/Bellaterra) no és Nashville. Ni Chattanooga, ni Greensboro. I ni tant sols és Londres, Dublin, Gstaad o altres capitals europees amb programació estable de festivals o concerts. Barcelona no disposa (encara) de milers de persones disposades a pagar una entrada per anar a veure concerts de música country. Ni compta amb el suport dels mitjans generalistes a l'hora de promoure aquest estil musical. Per això, un festival com el Cowboy Boots, és un autèntic miracle. Un miratge dins el desert de concerts de primer nivell mediàtic que tenim aquí.

Un festival que recolza a grups del país i que els combina amb una selecció de grans veus internacionals és un luxe. Que parteix de la unió de 3 locals, que tants cops s'havia demanat des de baix. Tant de bo això només sigui la segona edició d'un futur festival multitudinari i amb ressó internacional.

Tot va començar divendres a la nit, a l'Ateneu de Cerdanyola del Vallès. Un format diferent a l'habitual, sense pista de ball i amb una platea de butaques a les fosques. A priori, res feia preveure que la temperatura ambiental pugés gaire amunt. Però les aparences enganyen... tot va ser sortir Robert Mizzell a l'escenari i la cosa va començar a escalfar-se... Un cantant amb una veu fantàstica, que tant brodava The Dance d'en Garth Books com Your man de Josh Turner. Amb una banda vinguda d'Irlanda (pedal-steel, fiddle, baix, guitarra i bateria) que era l'acompanyament ideal a Mizzell.


El cantant va repassar un munt de temes d'altres artistes, amb només unes pinzellades de temes propis (que en té, i de molt bons). Potser les seves cançons no són tant conegudes, i qui sap si per això va optar per posar-se al públic a la butxaca amb covers mediàtics. Va interpretar a Toby Keith (Who's your daddy), Alan Jackson (Don't rock the jukebox i My own kind of hat) o Garth Books (a banda de The Dance també If tomorrow never comes). A mida que el concert anava acabant, la intensitat es disparava. Els seus moviments de maluc van fer les delícies de la secció femenina de primera fila. :-) L'èxtasi va ser amb "Friends in low places" o "The Fireman", amb el públic ja dret gaudint de valent.

Es va mostrar predisposat a tornar a casa nostra, fins i tot va demanar que quan això passi, els aficionats li enviem quins temes ens agradaria sentir per poder-los dur preparats de casa. És d'agrair, i me'n venen al cap alguns per ser a la llista, tot i que també seria bo poder gaudir més amb els seus propis temes.

Els concerts de dissabte van començar al migdia, amb els grans Dusty Roads. En aquesta ocasió, estrenant el fiddle en alguns dels temes del repertori. És la única banda catalana que, actualment, incorpora 2 dels instruments més identificatius de bona part de la música country: pedal-steel i fiddle. Aquests xicots es superen cada dia i mereixerien actuar molt més sovint no només a casa, sinó també a nivell internacional.

Al vespre, va ser el torn de tres bandes de fora de Catalunya. Van obrir foc uns sorprenents Red Beard, un grup de les Illes Canàries que injecta directe a la vena el seu country maridat amb altres estils com ara el rock, el blues i el bluegrass. No era la primera vegada que tocaven al nostre país, ho havien fet fa mesos a Rocksound, i de ben segur que no serà la última. Un directe amb molta canya i una entrega total al públic. I, no menys important, uns paios molt propers, modestos i amb ganes de gaudir tant o més que el públic.


Els altres dos concerts de la nit van ser pels francesos Bootleggers i l'americà Peewee Moore, que comptava amb un fantàstic Pau Gurpegui a la bateria. Cadascun amb els seu estil, més rocker el primer i més Outlaw el segon, va fer les delícies de la gent.

I va arribar el dia més esperat! I és que ja ho diuen: [ALERTA D'ACUDIT DOLENT] 'Per Sant Valentí, ves a Bellaterra a escoltar "countrý"'.

Els nostres Outlaws més refotudament rednecks van assaltar l'escenari del Cowboy Boots a quarts de sis de la tarda. I The Barroom Buddies Band va fer tremolar l'Hotel Campus! Llibert, Krant Slowfingers, JimBass CountryMusic i en Mario Travis van donar-ho tot menys la roba i els instruments! Combinant els seus temes propis amb les versions dels clàssics més genuïns, van oferir metralla fins a no poder més. Fins i tot van acabar amb l'explosió final d'en Krant i en JimBass tocant a terra entre el públic. Una passada.

L'ambient no es va refredar massa. En acabar l'exhibició dels Barroom poca gent va abandonar les primeres files. L'expectació pel cap de cartell era màxima. Es palpava a l'ambient que allò seria especial. I a fe de déu que ho va ser. Quan l'Amadeu i l'Alex T. van fer les presentacions (ells sempre hi són per ajudar quan cal algú per ser el mestre de cerimònies, genials!) l'eufòria va soporar per tota la sala, des de les botes fins als barrets, i els crits eixordidors van omplir l'ambient fins que el gran, irrepetible, inigualable, crack,... Billy Yates va sortir a l'escenari!


No estàvem somniant, era real! Després de molts anys (des dels temps del per desgràcia desaparegut Texas Country Bar) que no havia tornat a actuar a Catalunya un dels més grans lletristes i cantants de la música country actual!

(bé, això no és del tot cert, va actuar l'octubre passat en un festival hermètica i incomprensiblement tancat i destinat exclusivament a públic vingut de França, cosa que, també cal dir-ho, a molts aficionats els va fer pujar força la mosca al nas...)

Però bé, fos com fos, ja el teníem allà! Davant nostre, ni més ni menys que l'autor de temes tant mítics com Choices, I don't need your rocking chair, My infinite love, Honkytonk song, Only one George Jones, The man I used to be o The Alphabet song (aquesta a molts els sonarà interpretada per Steff Nevers). La llista és inacabable. Un cantant que enlloc de Barcelona podria estar tocant perfectament al Grand Ole Opry (la Ingrid i en Juan Carlos - no us perdeu les seves fotos del festival - m'apunten que hi ha actuat fins a 48 vegades!), però que afortunadament per nosaltres ha orientat la seva carrera al mercat internacional europeu. No és habitual que artistes de la seva talla tinguin el pensament de viatjar lluny del seu país, i tantes vegades. I Billy Yates, sense deixar de creure en l'estil de música country que el va fer conegut, ho porta fent durant molts anys. No en va algunes persones van dur-li fotografies per signar fetes a festivals com el Mr. Banjo, on va tocar l'any 2004 (llegiu-ne la crònica publicada aquell any a una web en català sobre country que feia poc que havia nascut... ;-))

El show va ser fabulós, Yates és un gran professional que, com ens reconeixia en una breu xerrada en acabar el concert, viu amb passió la seva feina. La seva música no només entreté, sinó que també arriba al fons del cor de les persones que escolten les seves lletres. Cançons com "My infinite love" (escrita i dedicada a una amistat que va morir de càncer) provoquen que així que les escoltes i entens se't posi la pell de gallina. O sense anar més lluny, el seu "Choices", que el mateix George Jones reconeixia que va representar un punt d'inflexió a la seva carrera.

Com a única nota negativa (que no sigui dit que només llencem floretes obviant la part menys lluïda) va ser que la banda d'acompanyament li mancava una mica més de compenetració. En defensa seva, cal explicar que no van poder assajar ni una sola vegada més enllà dels 4 temes de les proves de so. Les circumstàncies van ser aquestes, no hi va haver temps material de fer assaigs de tota la banda. I de ben segur que els Tonis i la Dolors n'han pres bona nota de cara al futur. Dit això, cal felicitar especialment a l'Aleix a la pedal i al Dannyman a la bateria per com van deixar d'alt el pavelló català. Una prova més que els músics d'aquí poc tenen a envejar, com a mínim, a d'altres d'europeus. Un 10 nois!

Ei, però tot i això, que ningú dubti que el públic va passar-ho igualment de conya! Sense anar més lluny, un dels clímax va ser quan Yates va versionar el clàssic "All my ex's live in Texas", que el Rei Strait va popularitzar fa una pila d'anys. Amb el públic cantant a cor que vols la tornada, inaudit!

A la meitat, Yates va interpretar en format acústic un seguit de temes espectaculars, com ja havia fet l'any 2004 al Mr. Banjo. Pell de gallina.

Un cop acabada l'actuació, com és habitual en ell, va saludar personalment a tothom que si li acostava. No es va cansar de fotografies, autògrafs, converses, reflexions,... Això no fa altra cosa que reforçar encara més el seu atractiu. Com a aficionat es valora moltíssim no només la vàlua com a cantant sinó també la capacitat d'empatia amb els fans, la proximitat i amabilitat. I si Yates excel·leix dalt l'escenari, a baix ho fa encara més. Seria difícil de trobar un cantant de la seva talla musical tant proper i humil fora dels escenaris.

En definitiva, va ser un concert que va representar el colofó a un fantàstic festival. Que per molts anys el puguem gaudir plegats!
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu enviar les vostres cròniques, fotografies, anuncis de festes, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu al mail countrycat@gmail.com o convidant-nos a l'acte que obriu a Facebook, amb la màxima antel·lació possible. Si es tracta d'activitats, recordeu d'incloure tota la informació necessària: lloc, adreça, horaris, preu d'entrada,...
Related Posts Plugin for Blogger