Crònica de la V Country Party de Barcelona Harley Days

Dissabte passat va tenir lloc la cinquena edició de la Country Party dins del recinte de la Barcelona Harley Days. Com cada any, amb La Boutique del Country i Vadecountry com a organitzadors de la sessió de concerts country.

La calor i els seus efectes sobre músics, motoristes i countrieros va ser la conversa més habitual a l'avinguda Maria Cristina. Va ser una autèntica sauna i les ombres anaven molt buscades. Però ni així era possible passar per alt l'extrema calor canicular. El terra d'asfalt i la olor permanent a brasa dels xiringuitos tampoc van ajudar a refrescar l'ambient.

Deixeu-me fer un apunt: us heu adonat que les trobades moteres, enlloc de fer olor de gasolina i goma cremada, sempre fan olor de brasa? Com és que s'aprecia molt més l'oli greixós dels pernils penjats i les botifarres precuinades que no pas l'oli de motor? Fet aquest apunt d'alt valor descriptiu (i colesteròlic) seguim amb la crònica.

Com es pot apreciar a la imatge que obre l'article, enguany l'escenari va situar-se a la mateixa avinguda i no pas a la zona delimitada de les anteriors edicions. Tot plegat donava més sensació d'estretor i potser de més concurrència de públic. Milers de persones van passejar per tota l'avinguda, on a banda de les paradetes habituals també es podia pujar al damunt d'autèntiques Harleys exposades a l'stand oficial. En una sola tarda aquelles màquines van tocar més culs que el Pajares i l'Esteso en totes les seves pel·lícules. Era un no parar de gent fent-s'hi fotografies, per bé que molta d'aquesta gent dubtosament en conduirà mai una.

Els concerts van començar, gairebé puntuals, a les 19:00h. Una estona abans es va fer l'entrega de premis a les millors màquines i això va provocar la mica de retard. També va fer que gairebé cap banda tingués la oportunitat de fer proves de so com déu mana. Ara, si sempre han de sonar tant bé ja no cal que facin proves mai més! A fe de déu que totes 3 bandes van oferir un espectacle fantàstic als centenars de persones que van acostar-se a sentir-les i/o ballar-les.

Va obrir foc una Country Creedance Band pletòrica de forma. Feia molt de temps que no podia assistir a un dels seus concerts i us he de confessar que em van sorprendre molt gratament. Amb un repertori 100% ballable no van deixar que la pista es buidés ni un sol moment. En Tony i la Nieves s'anaven alternant a la veu i van anar desgranant tot el set-list sense perdre ni un moment el somriure.

Si alguna cosa va destacar no només de la Creedance sinó de la resta de bandes va ser l'alegria indissimulable als rostres. Bé, just a la foto de dalt l'Esteban surt seriós però és que la foto m'agradava molt :-). En podreu veure d'altres d'ell mateix on surt ben rialler. I és que el posat d'il·lusió era general en tots els músics en veure l'avinguda plena de gent i poder estar a l'escenari fent el què més els agrada. Un marc incomparable per desgràcia molt poc habitual per la música country al nostre petit país.

En segon lloc va actuar un altre grup que repetia actuació respecte l'edició anterior, els Casino's Country Club. Cada vegada amb més força, sempre creixent i obrint nous temes al públic. Si habitualment la veu de la Mònica omple per si sola qualsevol local on toquen, dissabte a Montjuic va omplir tot Montjuic! Impressionant, com sempre, i excelsa en temes com Sin Wagon de les Dixie Chicks (quin ritme! espectacular!) o el ja habitual de final de concert, el Why haven't I heard from you de Reba McEntire.

Per molt que la veu de la Mònica eclipsi a qualsevol, seria injust no valorar d'igual manera la feina de la resta de la banda. Segons hem pogut constatar en algun dels seus assaigs, el perfeccionisme del ritme de cada tema, el no parar fins clavar exactament la cançó original per fer que ningú tingui cap sensació estranya ballant la cançó és, com diria aquell, digno de admirá! I tot això sumat al fet d'intentar no quedar-se sempre amb el mateix repertori, sinó d'anar incorporant nous temes.

El repertori ha estat sempre el punt feble de qualsevol banda de ball que hem tingut a Catalunya. Els balls nous surten com bolets, i treballar-los musicalment és molt més complicat quan professionalment tens una altra dedicació i has de robar hores d'on sigui per assajar. Però els Casino's, la Creedance,... ja fa anys que aguanten al peu del canó. Des d'aquí, una abraçada ben forta a les parelles, fills i filles, i família en general dels músics de les bandes country catalanes! :-)

I els Dusty Roads van pujar a l'escenari. Si fins aquell moment la pista no havia descansat de ballar, ja fos sota el sol punyent o ja al capvespre més suportable, l'actuació dels Dusty va servir per constatar un cop més que sí... ¡Sí se puede! I tant que es pot! Que es pot simplement tocar música country i tenir molta gent escoltant al davant. Interpretant cançons que no tenen associat cap ball de moda, i què? Allà hi havia gent improvisant balls, perquè no ens cansarem mai de dir si es vol sempre es pot trobar un ball per passar-ho bé amb una cançó. Però també hi havia molta gent de fora del món del ball country escoltant. Què dius ara? Sí! Escoltant i gaudint de la música country!

Aquesta foto és força representativa; era curiós veure com gent vinguda d'arreu gaudia dels concerts de bandes d'aquí. I és que per què no una banda catalana podria sortir a l'estranger a tocar? A Salardú tindrem la sort de veure actuar bandes com els Inblauk que han fet el salt des d'Espanya fins als mateixos Estats Units. O, sense anar tant lluny, la Barcelona Bluegrass Band sovint la trobem de viatge per tot el continent oferint el seu gran bluegrass contemporani a mitja Europa.

Bandes com les que vam poder gaudir a la Country Party o d'altres com els Alex T. o els Barroom Buddies tenen tot el talent necessari per poder fer el salt algun dia. Per entrega i per qualitat ho tenen ben merescut. I només el fet d'haver nascut en un país on el country està bandejat dels grans mitjans fa que els manqui la popularitat que mereixerien fora del món country.

Els Dusty Roads van tornar a oferir un so genuí que poques bandes poden aconseguir ara com ara. Sense desmerèixer ni molt menys a la resta de la banda, la veu de l'Albert i la pedal-steel de l'Aleix marquen la diferència. Owens, Yoakam, Jones, Cash, Hank Williams... van sonar i escampar-se Avinguda de Maria Cristina avall com mai abans ho havien fet. Com va dir l'Albert mateix en un moment de l'actuació, era realment emocionant veure des de l'escenari tanta gent, la nit de Barcelona, el Tibidabo il·luminat al fons,... una experiència fantàstica.

Ens vam quedar amb ganes de més. Abans de mitjanit ja plegàvem veles. En l'edició d'enguany no va haver-hi música enllaunada per ballar, suposem que pel retard d'origen causat per l'entrega de premis que va implicar que els temps entre banda i banda es reduïssin dràsticament.

Però tot i això estic segur que la festa no va decebre a ningú. Calor a banda, qui va voler va poder ballar i qui va voler va poder gaudir amb 3 molt bons concerts de música country.

La pregunta que es fa molta gent és: i l'any vinent? Segons algunes fonts no oficials aquesta podria haver estat l'última edició de la Barcelona Harley Days, i per tant de la Country Party. Però encara s'han de reunir totes les parts i fins que això no passi i no tinguem confirmació oficial no podem perdre l'esperança.

Perquè tot i els errors que s'han pogut cometre durant aquests 5 anys, també hi ha hagut encerts i el públic no ha donat l'esquena en cap moment. I perquè seguim pensant que no aprofitar la difusió que representa un esdeveniment així seria poc intel·ligent. Deixant de banda els All Western, el recent nascut Cowboy Boots i el Salardú Country-Rock no tenim a casa nostra una oportunitat tant concorreguda per fer lluir les nostres bandes. Però la Country Party té una cosa que cap dels altres té amb el mateix grau: la possibilitat que les bandes no toquin només pel públic habitual sinó que ho facin per un públic d'estils afins i per un públic més internacional. D'un públic que no sap que anirà a un concert country però que se'l troba entremig de les Harleys, i que no marxa! Que es queda a escoltar-lo! I que veu que la gent del country, barrets i botes a banda, és gent normal i corrent. Ara mateix, agradi més o menys, és el nostre espai més mediàtic. I això pot ajudar a eixamplar el públic interessat en el country. No estem en condicions de renunciar-hi.


Imatges de la jornada
Galeria de fotos generals de l'esdeveniment

Galeria de fotos del concert de la Country Creedance Band

Galeria de fotos del concert dels Casino's Country Club

Galeria de fotos del concert dels Dusty Roads