dimecres, d’abril 08, 2015

Crònica C2C Dublin 2015


Com tantes altres vegades, la Paqui dels GiP ha tingut l'amabilitat (i la feinada) de fer d'enviada especial de Countrycat al festival Country2Country de Dublin, que va tenir lloc els dies 7 i 8 del proppassat mes de març.

Moltíssimes gràcies parella!


Crònica C2C Dublin 2015
Per Paqui, GiP


Feia mesos que havíem vist el cartell d’enguany del Country to Country 2015, l’any passat vam anar a Londres i vam dir que si podíem ens agradaria tastar Dublín. La cartellera d’aquest any no ens deia cap cosa en especial, però vaig pensar: per què no? Millor que res…

I així que en Gabi, sense saber res, va rebre les entrades dels concerts el novembre (que fa una pila d’anys és quan ens vam conèixer), però faltaven els vols i l'estada... doncs ja vam saber què posar a la carta de reis… i així va anar…

Vam aprofitar i vam anar-hi un parell de dies més per visitar Dublín i la seva música. És una ciutat que pel seu tarannà ens va recordar molt el centre de Nashville: a cada Pub música en directe, de millor o pitjor qualitat però música; la gent queda per anar a prendre alguna cosa i en comptes de tenir música ambient de fons doncs hi ha un duet, o uns quants músics tocant i fent caliu.

En el centre, en el barri Temple Bar funciona més com a petits bolos, amb un horari per cada grup però a les afores vam trobar l'essència d’allà, crec, un grup d’amics o coneguts que es troben per tocar i petar la xerrada, una mena de Jam sessions, molt xulo, recomanable…

I ara anem al que us interessa de veritat, suposo, els concerts del festival.

Vam arribar d’hora per buscar el lloc, veure l’ambient, mirar que tal tot... i nois, que voleu que us digui, potser perquè tenim on comparar amb l’any passat però una mica de decepció. A fora del recinte només hi havia gent venent barrets i bandanes (dels que aquí pots trobar al xinesos) a 5€ i a l’hora d’obrir les portes directes a les grades, només el merchandising dels artistes del dia i del festival i ja està. Ni botigues, ni mini concerts al hall, ni tan sols el fotocall de l’entrada. Suposo que la radio BBC fa molt a Londres, però al festival ni presentador…


Foto de Londres, a Dublin ni això

El punt positiu és que el recinte és molt més petit que Londres i llavors, per molt lluny que estiguis, estàvem molt més a prop que l’any passat. El so era bo, excepte el cas que us explicaré després.


Hi havia 4 artistes cada dia. Dissabte van actuar en Kip Moore, Brantley Gilbert, Jason Aldean i els Lady Antebellum. No em jutgeu per no explicar-vos gran cosa dels primers, sincerament no són del meu gust, cap dels tres.


En Moore, el noi de la gorra vermella al fons mentre tocava era només una imatge, suposo que la seva silueta, ja que de tant en tant feia la mateixa “posse” aixecant el peu, massa elèctric per mi.


En Gilbert, massa “heavy” per mi. A les pantalles ja sortia algun videoclip i molta estona la seva bandera i el text “ Compra una bandera i troba’t amb Brantley al Backstage després del show”, com que no la vaig comprar no em vaig trobar amb ell...


Potser destacaria la veu d’en Jason Aldean en alguna cançó. A en Gabi, dels tres nois potser li va fer més gràcia la banda que portava en Gilbert, en Aldean gens. L’espectacle de l'Aldean potser era el més vistós de la nit, tot el fons de l’escenari ple de sortidors de foc, vídeos a les pantalles i acabant el concert cremant el micro. Com que jo m’avorria anava buscant amb els binocles altres detalls... Per exemple, sabíeu que el pedal steel va tocar descalç? Que a la seva guitarra posa el seu nom? O que el bateria de la banda era el que més gaudia; feia unes cares i uns gestos super expressius...

I després dels tres nois va arribar el principal de la cartellera de dissabte, els Lady Antebellum.


Sincerament, sempre ha sigut un grup que no m’ha cridat gaire l’atenció, sempre he passat d’ells... però nois, quina sorpresa! Em van encantar, transmetien molt bon rotllo entre ells i això es nota; molta complicitat i bones veus. Van cantar temes propis que tothom sabia! Era al•lucinant, a aquella hora es va omplir tot el recinte, tots els llocs que havien estat buits fins ara es van omplir, el noi del trio que canta i toca els instruments (en plural perquè toca la guitarra, el piano, la mandolina i fa veu, segons en Gabi és el Santi Millan, si assembla moooolt!). A mig concert van interpretar el “Islands In The Stream” , aquesta cançó ja l’hem vist interpretada en diferents concerts, entre ells els Wilson Fairchild, espectaculars... i al final gran espectacle de pluja de paperets i llums, van sortir a fer un parell de cançons més entre elles el “Need You Now”, impressionant tothom però tothom cantant la cançó amb ells, mireu el vídeo de la Vanesa Barambio, pell de gallina. En aquesta cançó a veure si trobeu el moment on diu un tros en català “ He deixat el whiskey...” (hahahaha)

El diumenge, ja vam arribar una mica més justos de temps per no fer gaire tros de cua, vam anar tot passejant des del centre fins al recinte, i quan vam arribar la nostra porta era tancada, feien entrar a tothom per la porta principal, ens va estranyar però bé... doncs resulta que havien venut molt menys aforament de l'esperat i hi havia molt menys gent que dissabte. Havien tancat tota la part superior i només havien deixat el tros on havíem d'anar nosaltres. Com que teníem el pack de dos dies, has de seure al mateix seient, però al cap de poca estona de situar-nos va venir un noi de l'organització i ens va oferir seure més endavant perquè tenien un buit a mitja grada, estaríem més a prop i podríem estar els sis catalans junts. A més a més ens van donar uns passes per poder anar a la quarta planta on hi havia una zona VIP, amb serveis i restaurant on no podia pujar tothom.

Van començar els concerts del diumenge, com el dia anterior 4 grups, la Brandy Clark, la Lee Ann Womack, els Florida Georgia Line i en Luke Bryan.


Tots desconeguts per mi, abans del viatge havia posat alguna cosa al youtube per veure que tal però res més... Una grata descoberta la Brandy Clark, una noia joveneta, una veu maca i moooolt country, per fi, sonava molt més bé que dissabte (pel meu gust eh...) em va agradar i molt; ella sola amb una banda tots conjuntats, d'uniforme, unes quantes cançons ella sola en acústic amb la seva guitarra, super recomanable, avui anàvem bé.


Tot seguit surt la Lee Ann Womack, té una veu maca, les primeres cançons molt bé però després es va quedar en el mateix ritme, tot molt igual, a més un concert estudiat, els mateixos passejos en totes les cançons, el mateix gest amb la mà... una mica “pastel” però agradable ... de fons a la pantalla gegant el seu nom i res més, a destacar els seus talons d'agulla i la semblança amb la Marta Rubio.


I arriba el següent concert, els Florida Georgia Line, dels que us puc informar poc. Vaig aguantar tres o quatre cançons, en Gabi va marxar a la segona, era insuportable, en serio. Tots els que em coneixeu sabeu que NO suporto la música alta, doncs no estava alta estava ALTÍIIIIIIISSIMA, es van passar de decibels quatre-cents pobles. Una cosa a part és que no m'agradi la seva música, els seus ritmes, però altre que no si pogués ni estar, veies tot de gent que anava sortint escales amunt. La Laura i jo vam decidir sortir i a fora ens vam trobar en Gabi que ja feia estona que hi era i vam pujar tots tres a la part VIP, alguna cosa bona en vam treure... vam prendre una coca cola (no hi havia pepsi) i des d'allà, dos pisos més amunt senties el bum bum bum bum de com ressonava tot... de seguida vam saber quan es va acabar el concert, una pau de soroll i cap moviment de paret...


Vam baixar i va començar en Luke Bryan, una altra descoberta. Em va agradar, ell sol omplia l'escenari, ara cap aquí , ara cap allà, ara toco la guitarra, ara toco el piano, m'involucro amb el públic, em tiren coses ( una bandera, una ampolla, un barret, una gorra, etc...) i les faig servir durant l'actuació, a mig concert amb el seu teclat interpreta un “pupurri” de cançons molt conegudes de grans cantants, entre ells els Brooks & Dunn, Alan Jackson, Johnny Cash,etc
Un noi que es va guanyar el públic, molta gent cantava les seves cançons i gaudien molt amb la seva actuació, eh Laura i Vanesa??

Una petita observació, perquè tots aquest cantants són coneguts a Londres i a Dublin, perquè tot el públic coneixien les cançons? Voleu dir que allà no sonen molt per la ràdio ? Si no, no ho entenc, que passaria si vinguessin aquí? Quan giressin el micròfon cap al públic? Qui cantaria? Primer caldria que hi hagués públic es clar...

Em quedo amb una bona experiència dins de tot, alguns cantants que han estat bones descobertes, una ciutat maca i paisatges increïbles, immillorable companyia i amb ganes de tornar-hi...

Ens veiem ballant !!!

Paqui GiP

Publica un comentari a l'entrada
Si voleu enviar les vostres cròniques, fotografies, anuncis de festes, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu al mail countrycat@gmail.com o convidant-nos a l'acte que obriu a Facebook, amb la màxima antel·lació possible. Si es tracta d'activitats, recordeu d'incloure tota la informació necessària: lloc, adreça, horaris, preu d'entrada,...
Related Posts Plugin for Blogger