Alguna cosa no acaba de rutllar al món del country

Feia temps que no es publicava una editorial a Countrycat. Trenquem aquest silenci per compartir amb vosaltres una preocupació que s'ha anat coent els darrers mesos, una tendència preocupant dins el món del què es pot denominar "country català".

Parlem de música country, no de ball. De música country, sigui del subestil que sigui. De música country a Catalunya. Doncs bé, la tendència que ens sembla observar i que ens preocupa és la pèrdua sensible d'interès per aquest estil musical.

Per un cantó de l'equació (disculpeu l'apunt matemàtic, prometo que serà senzill), som prou afortunats com per gaudir de bandes nacionals de bon nivell. I encara en aquesta banda de l'equació, tenim uns quants locals temàtics que poden (o alguns podrien) contractar-los per fer gaudir a la parròquia corresponent. I, fins i tot, disposem d'algun grup de ball que va més enllà de moure els peus en línia i que pensa a gastar-se els pistrincs contractant una d'aquestes bandes.

Ai, amics i amigues... Però què hi tenim a l'altre banda de l'equació? O més ben dit, què hi hauríem de tenir perquè l'equació no petés per tot arreu? Exacte! Persones disposades a assistir a aquests concerts. Persones a les que la música country (en el sentit més ampli del terme) els motivés prou com per anar a escoltar aquests grups, sigui o no ballant els temes que interpretin. Encara que sigui en un teatre, tothom assegut. Pel simple gust de gaudir sentint música! No dic que sempre hagués de ser així, però quin problema hi hauria d'haver? Ens agrada o no la música country?

Com els centenars de concerts o festivals de Jazz que es fan per tot Catalunya: que si el Festival de Jazz de Terrassa o Barcelona, que si ara el maridem amb vi, que si ara un concert de jazz de tal artista que interpreta els quadres de tal pintor, que si ara és jazz fusionat amb música africanes,... i podríem seguir.

I el Country què? Doncs el Country no massa bé, la veritat. Concerts com els de fa mesos al Renegade, amb una banda portada de València, els Eisenhowers, amb només 8 (vuit!) persones de públic.

Més exemples? A Countrycat hem sortejat aquests dies 3 CDs d'un duet catalano-americà, Root 66, que acaba de publicar un CD autoeditat, amb temes propis. A canvi de contestar una simple pregunta, et podia tocar un d'aquests CDs. Quantes respostes creieu que hem rebut? 2 (dues!!). Per 3 CDs que regalàvem, només hem rebut 2 respostes. Era un regal!!! No calia pagar res!!! Doncs ni així.

Més exemples? No veure un Legends ple quan Willie Jones Band hi va tocar, com no es va veure el Renegade ple el dia anterior. Més? Les poques visites que aconsegueixen els articles que escrivim a Countrycat sobre música country.

Encara en necessiteu més? Fa uns dies, vam tenir el privilegi de ser en una reunió amb persones disposades a pagar els honoraris i desplaçament d'un cantant nord-americà d'aquells que et fan caure la baba, que ha tocat als millors escenaris de Nashville, fins a Barcelona. Tenien els diners per fer-ho, aquest no era el problema. Finalment no serà possible, almenys de moment. El motiu? Adonar-se que desgraciadament seria impossible ajuntar un mínim de gent suficient de dins el "món del country" per assegurar de no fer el ridícul davant d'aquest cantant, veient que al concert amb prou feines hi anirien 20 persones. Creieu que es pot portar un cantant i fer que canti davant de 30 persones, quan està acostumat a fer-ho davant de centenars?

Algú honestament creu que això és normal? Creieu que és normal dir que t'agrada el country i ser incapaç de dir 5 noms de cantants o 5 cançons?

És només una reflexió. No pretén ser un atac a ningú. I molt menys al ball, no és aquest el problema. El problema és la manca d'interès real per la música, oblidant que sense música res del què es coneix com a "country català" existiria. El problema és no valorar la feina de la gent que intenta tirar endavant una banda, o de la gent que arrisca el propi patrimoni per contractar aquestes bandes.

Algú creu que sense música, sense cantants es podria ballar una sola coreografia? Oi que és un disbarat? Doncs com és que la gran majoria de gent és incapaç (incapaç!) de saber qui canta les cançons que es ballen? No cal ser una enciclopèdia amb potes, no cal. Simplement mostrar un mínim interès.

I sovint la manca d'interès comença per qui ensenya a ballar a la resta. Per desgràcia, és possible a Catalunya trobar professors i professores de ball (no tots, eh?) igualment incapaços de citar 5 cantants diferents sense llegir un full de ball (alguns ni tant sols saben escriure correctament els noms dels balls, però això ja són figues d'un altre paner...). I fins i tot és molt possible veure que, concert rere concert, la majoria d'aquests professors ni es molesten a assistir-hi. Si no hi van ells/es, com volem que hi vagin els seus alumnes a menys que tinguin inquietud cultural pròpia per anar més enllà del passos que aprenen a cada classe? Difícil. La figura del prescriptor és clau per fer que incrementi l'interès. I el prescriptor no és altre que el professor de ball.

Repetim, ballar country no és dolent! I ballar i que t'agradi la música country no és incompatible! És més, seria molt normal que passés! Però que passés de veritat, no de paraula per quedar bé. Però la tendència que observem és que encara que molts aficionats diuen que sí, que ballen i els agrada la música, la realitat és que no van més enllà de moure les cames a les festes de carrer amb llistat de balls prèviament publicats. Ni lloc a la improvisació, vaja. Tot pautadet, no fos cas.

Què costaria ensenyar a ballar però també a escoltar el què sona? A informar sobre els cantants, les històries que hi ha darrere les cançons,... A recomanar als alumnes un cantant o un altre... A fins i tot anar en grup a els pocs concerts que tenim a casa nostra...

Si heu llegit fins aquí, gràcies. Poca cosa més ens queda dins el pap. Tant de bo que aquest missatge desperti consciències, creieu-nos que res ens faria més feliços que això.