Quan ballàvem així
Quan ballàvem així
Per Josep Ponsà
Quina nit la de dissabte al Legends Dance Hall de Terrassa. Què es pot esperar amb tot un Toni Parera a les bambalines i una Sílvia Mimó dalt l'escenari... O gent com la Isa Gibert, la Teresa Morell o en Josep Taxikey ajudant a bellugar al personal. Doncs res més que el regal de reis a l'avançada que els qui vam omplir a petar el Legends ens vam endur a casa per tota la vida: diversió, sentiment, records agradables i sensacions i amistats retrobades.
La de dissabte va ser, per algú com jo a qui el rellotge del ball es va aturar ja fa uns quants concursos, una nit per tornar a assaborir què se sent en una nit de ball. Quan després de més de 50 coreografies, quan són les tantes de la nit, i quan et fan mal les desentrenades cames, si sona un 88, un Really love, un Don't be wrong, un Drivin' Texas o un Four Wheel, una cosa que creies perduda es desperta del més profund dels records i et fa treure la força de sota les botes per ballar-los i picar tant fort com si fes falta ensorrar el terra del local.
La Sílvia (the one and only, irrepetible, que no explica balls sinó que ensenya a ballar country, i que es mereix la Creu de Sant Jordi Strait per tot el què ha aportat al nostre món) ho va resumir perfectament durant la nit: "A veure, quants dels presents teniu fills en part gràcies al Country?" I no ho va dir, però enlloc de fills hagués pogut dir parelles, exparelles amb dret a rosse o sense! El fet és que vam ser uns quants els qui vam aixecar el braç. I és que aquest món, els qui ja fa anys que per bé o per mal hi estem enganxats, ens ha donat hores de diversió, sí, però també ens ha omplert amb experiències, coneixences i aprenentatges que han deixat empremta més enllà dels taulons d'una bona pista de ball.
Començava la marató Retro del Legends a les 23:00h amb el ball que sempre obria classes i maratons fa anys. El bàsic. Ara sabem que no es diu així, cert, però l'hi dèiem i tampoc ha de dividir oceans i fer venir les 7 plagues d'Egipte per seguir-ne dient així. Anys enrere, obrir una classe sempre amb aquest ball permetia als no iniciats que de casualitat entraven a un local poder començar a interessar-se pel món del country, aprendre els primers passos sense estressar-se massa i sortir de la primera classe de ball pensant que tampoc era tant complicat, que potser li donarien una segona oportunitat i hi tornarien la propera setmana. I quan tornaven, potser al cap d'un mes, altre cop el bàsic per començar. I a la tercera o quarta vegada, les primeres variacions en forma de volta. O d'agafar-se en parella. Avorrit sempre el mateix? Per què? Si cada setmana podia sonar una cançó diferent per aprendre no només un ball, sinó la música que l'acompanya i la vida i miracles dels cantants!
I la Sílvia va fer de Sílvia! :-) Entre cançó i cançó, anècdotes, històries sobre aquest cantant o l'altre,... Quin goig poder sortir d'una marató de ball no només amb les cames adolorides sinó també sabent que, per exemple, el cantant del "Yes", Chad Brock, va dur a la pràctica el que explica la cançó i es va casar amb la noia de la lletra (tot i separar-se més endavant... ). Aquest valor afegit on la Sílvia excel·leix (també d'altres ho fan), pot ser que altres persones no el percebin de la mateixa manera, ho entenc. Això no els fa pitjors o millors balladors, ni viceversa. Però a mi personalment em fa trobar-li un sentit molt més viscut i enriquidor al fet de moure les cames i el cos encadenant un seguit de passos i figures de ball al ritme d'una cançó.
Black velvet, Jambalaya (igual que el Bàsic, no es diu així però li dèiem), Chu chu train, Crazy legs, Ventilador, Cowgirl twist, Unbelievable, Rock around the clock, Heartbreak express, Crazy little thing, Lightning polka amb la cançó de Sherrié Austin, Four Buckles!!! (amb en Max, un dels creadors, a l'escenari), els Vals amb la dolça i esplèndida Joni Harms, el TN Rock amb la banda de l'avi Charlie Daniels, el gran Pagadanjo, el What about now, que sembla que va ser el primer ball que vam fer amb un mini-bridge, el Sugar talk del gran Emili Muntaner, un Feet trencacames amb el Two feet of topsoil d'un primerenc Brad Paisley... I, per acabar la marató, el Cotton eyed Joe, pagès a més no poder! que igual que el Bàsic, sempre era present a les maratons tancant la llista.
La gran majoria dels 50 balls, feia molt de temps que no passaven per les meves botes. I sabeu què? Que no calia repassar-los. Tots van rebrotar com si res hagués passat. No perquè em consideri un bon dansaire, més aviat el contrari. Sinó perquè eren balls dels que, per ser els primers que s'aprenen amb aquell desfici o també per ser senzills, no s'obliden mai, com anar en bicicleta.
M'ho direu i ho accepto. De veritat us ho dic que no em fa res reconèixer-ho. Sóc un nostàlgic d'una època que es va acabar. D'una manera d'ensenyar a ballar i a divertir-se amb la música country, i no d'explicar o memoritzar coreografies com qui fa xurros. D'uns balls que ja no són a les llistes de trobades i maratons habituals. Compte! No critico els balls a actuals, s'ha d'evolucionar i sobre gustos, ja se sap. Però nits com les de dissabte em reafirmen en la idea que difícilment podré trobar a l'actualitat allò que fa 11 anys em va fer passar dels CDs de Country a la pista de ball. Aquell esperit desendreçat, pioner, si ho voleu, d'estar per casa.
Molts detestareu la manca de rigor en fulls de ball, en explicacions de balls,... i teniu raó, per anar bé les coses han de ser fetes amb la màxima professionalitat. I no es pot negar que aquells anys van destacar també per un alt percentatge de balls capgirats, invertits d'ordre per gust d'un o altre profe, amb canvis de nom... en definitiva, amb un baix nivell d'ortodòxia dansaire. Tampoc era tant senzill com ara accedir a les millors fonts d'informació. Alguns teníem aquella actitud de ballar encara que el ball no acabés de quadrar. Però mirat fredament, i movent-nos en un nivell de ball per passar l'estona i divertir-se, què importava que fos així si ens ho passàvem de conya? L'estrofa anava per un cantó i els peus per un altre? I què? A un local el ball durava 30 temps i a un altre 32? Buf, això era més fotut, era un caos moure's de local, alguns dels balls apresos també es movien! :-) Però si encara avui recordem amb certa estima aquella època, potser tampoc era taaaant terrible... :-D
I què me'n dieu de poder ballar no sempre amb les mateixes cançons? Aquell sentiment de diversió sense límits. La sensació de plenitud d'estar ballant i cantant la lletra al mateix temps. La màgia de descobrir un món més enllà d'un bàsic, d'un cha cha o d'una patada-pa-pam (sí, ho he escrit així de bon rotllo però amb tota la mala intenció! ;-) ). La tranquil·litat de saber que si un mes no podies sortir a ballar, encara series capaç de saber la majoria de balls que es fessin durant la nit perquè cada setmana només se n'explicava un de nou i es repetien els altres dos. O que si no era el cas i alguns balls no els sabies, podies posar-te a la última fila i seguir el del costat, que tot i no ser un crack del ball, a la tercera paret podries ballar com si res (és el que tenien els balls sense restarts, ponts, tags o seqüències vàries: no quadraven massa amb segons quines cançons, però al cap de més d'una dècada encara els recordes...). O les ganes i els nervis d'esperar el mes d'octubre i veure quins 10-15 balls sortien aquell any (sí, sí, he escrit any!) al concurs del Nashville. I, durant l'any, a les 3-4 workshops per a profes de ball que organitzava gent com la SHTBA.
Perdoneu el rotllo. Els que em coneixeu més ja sabeu que el ball ha deixat de motivar-me els últims anys i que em decanto més per sortir quan tenim el privilegi de gaudir de concerts country en directe a tocar de casa. Nits com les de dissabte, potser per escadusseres, em transporten a aquella màgia dels primers anys de fa una dècada. I provoquen que encara estigui més convençut de que el ball actual ja no va amb mi. Sempre respectaré a tothom, balli com balli i crei tants ponts i A-B-C-D... com vulgui als seus balls. I sempre recolzaré a aquells que apostin per la qualitat i per crear i escriure fulls de ball professionals i homologables a tot el món. Però això no evita que, per molt que ho intenti, vegi que m'he convertit en carn de revival més que no en àvid gourmet dels concursos, workshops i classes actuals. Ieps! Però sempre respectant a tothom i amb un somriure i ganes de gaudir amb la música country! :-)
Comentaris