Gràcies, Nashville

Expressar per escrit un estat d'ànim, sentiments, només està a l'abast dels millors escriptors, entre els quals no hi figuro. Però ho intentaré.

Gràcies, Carlin, Pep, equip de col·laboradors. Gràcies, Nashville.

Us ho dic sabent que no serveix de massa dir això ara. Des de la consciència de saber que tots nosaltres haguéssim pogut fer més del què vam fer. Reconeixent que no era, ni molt menys, un client habitual del Nashville. No vull enganyar a ningú: tant al Nashville com a la resta de locals, es pot dir que últimament només hi anava de forma esporàdica quan hi havia algun acte destacat, sobretot concerts, i tampoc a tots. I entenc que, per això, alguns pensareu que el millor que podria fer ara és quedar-me a casa calladet, que no tinc autoritat moral per publicar res en relació al tancament del Nashville perquè si tots els qui són com jo haguéssim visitat més sovint el local ara no estaríem així.

No penso justificar-me de res (ni ho vull fer ni és el moment de fer-ho, cadascú coneix la seva situació), però tampoc negar la realitat ni amagar-me'n. Ni tampoc pretenc expiar cap pecat amb aquest escrit.

Però el què ningú podrà evitar és que, tot i això que acabo d'escriure, expressi l'agraïment a persones com la Carlin i en Pep -en aquesta ocasió ells, però també a la Pat, al Francesc, la Carme, la Roser, en Jaume, l'Andreu, la Hanny, en Frank, la Dolors, en Greg (que em perdonin si me'n deixo algun, els amos del Kansas no els conec i no els puc citar pel nom)- i tots els qui s'han arriscat o s'arrisquen a emprendre un negoci perquè els altres poguem gaudir plenament amb la música country a un petit país a milers de quilòmetres dels Estats Units.

Amb un entorn mediàtic que ens ignora, i que quan no ho fa ens titlla gairebé sempre de frikies amb barret que escolten la música del Bush i ballen com en una desfilada militar. Amb aquestes condicions, i coneixent com són molts dels aficionats al country i al linedance del país, obrir un local country només es pot explicar des de l'estima cap a una música i un estil de vida, no pas des de la vessant econòmica. I, gent així, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts (que tothom en té), només es mereixen elogis. I més encara en moments tant desoladors com els actuals.

Gràcies a vosaltres he pogut gaudir de concerts que si no haguéssiu muntat vosaltres no hauria pogut veure mai. BR5-49, Heather Myles, Danni Leigh, Michael Ballew, Rosie Flores, Claude Gray, Billy Yates, Joni Harms, Wanda Jackson, Rick Treviño, Jason Allen, Jamie Richards,... i tots els que em descuido o els qui no vaig anar quan podia haver-ho fet. Poder sentir tota aquesta gent a tocar de casa, a dos metres d'on ets tu, tenir-los a tocar dalt de l'escenari, sabent que després us ho manegaríeu per negociar amb ells i que la resta també poguéssim acostar-nos-hi i fer-la petar una estona, no val el preu de l'entrada. No té preu, senzillament. I tot i així, tot i sabent que un concert era deficitari, no defallíeu. Arriscàveu el vostre patrimoni personal perquè la resta gaudíssim pel mòdic preu d'una entrada (que a més a més incloïa consumició!).

Gràcies a vosaltres he pogut descobrir que a casa nostra també hi ha grups que toquen un country genial, i que sense locals serà complicat que segueixin creixent com es mereixen per la qualitat que tenen. Back to Texas, Redneck House Band, REC, Amos Moses, Crazy Dreams, Green Chillis, Steel Horse Band... i que em disculpin si me'n deixo algun. Alguns ja s'han dissolt, però tots ens han fet gaudir amb la seva música.

Gràcies a vosaltres m'he sentit orgullós d'escoltar country, de dur barret i botes. De posar la ràdio a tot drap amb una cançó d'Aaron Watson, per exemple. M'he sentit part d'un grup més gran de gent que compartim l'estima per uns cantants, per uns instruments, per una història i per unes cançons que ens acompanyen a totes les situacions de la nostra vida. I és que, què us he de dir als qui llegiu això, el country t'acompanya a tot arreu on vagis. Aquesta és la màgia de la Country Music, i aquesta és la màgia que vosaltres, Carlin, Pep i tota la resta, ens oferíeu arriscant-hi els diners, la salut i el vostre temps.

M'agradaria saber composar per poder fer una bona cançó country d'homenatge a tots vosaltres. Us la mereixeu més que ningú. Des d'aquí, si algú que en sap de música llegeix aquestes línies, espero que estigui d'acord i que s'hi posi.

No sóc ningú per dir això, però estic segur que us en sortireu d'aquesta. I tant que ho fareu! Que tot i el mal moment (molt mal moment, només vosaltres ho podeu saber prou) que passeu ara mateix, no heu dit l'última paraula. Que no sabem quan ni on, però que tard o d'hora, d'aquí un temps, hi tornareu. I tant que ho fareu! I quan arribi el moment, espero que tots i totes, sapiguem estar a la vostra alçada.

Carlin i Pep (i tots els/les Pat, Francesc, Carme, Roser, Jaume, Andreu, Hanny, Frank, Greg, Dolors,... de nou espero no deixar-me a ningú): Gràcies. Per tot el què heu fet i pel que estic segur que seguireu fent en un futur. I rebeu tot el suport que un escrit com aquest pugui aportar, que imagino que no és ni de bon tros tot el què necessiteu en aquests moments.