El Nashville tanca les portes definitivament

El missatge que va penjar la Carlin a un quart de nou del passat 27 de juny al mur del Nashville a Facebook no deixava lloc a dubte:

"Desgraciadamente es imposible seguir, no podemos hacer frente a los gastos de un local de la envergadura del Nashville ya que hoy en día nadie puede ni quiere apostar para seguir manteniéndolo abierto. Hemos perdido nuestro patrimonio, la salud y lo más importante, la ilusión. Estamos muy agradecidos a las personas que nos han brindado apoyo, amistad y cariño hasta el final."

Però tot i això, de seguida es van multiplicar les mostres de suport al Nashville i als seus propietaris. Una d'elles va ser la creació d'una pàgina a Facebook que amb el nom "Aportem idees pel Nashville" va intentar, amb tota la bona intenció, oferir un espai on qualsevol pogués donar suport a la Carlin i en Pep així com aportar qualsevol idea que pogués fer l'impossible, posar data límit al tancament.

Malauradament s'ha fet tard. Les fotografies que en Sergi Boada va penjar ahir a la nit a Facebook ens han fet tocar de peus a terra. Gairebé les podríem qualificar de dantesques. Posen la pell de gallina. No hi haurà miracle. La moguda de suport s'hagués hagut de fer molt abans.

Les reaccions de la gent van des de la indignació i la ràbia d'uns fins a la indiferència d'altres.

He sentit dir a gent que hi entèn en això de la psicologia, que cadascú passa el dol per una pèrdua així de la manera que pot. Que no per ser qui més plora ets qui més ho pateix, o per si qui menys ho lamenta siguis un insensible.

Que hi ha qui, davant d'una tragèdia, reacciona buscant culpables, n'hi ha qui reaccionen intentant mirar endavant, n'hi ha que neguen la realitat i n'hi ha que no reaccionen, que ho pateixen en la intimitat i no tenen la necessitat d'exterioritzar-ho davant de tothom. No crec que siguin millors uns que els altres. Cadascú sap com ho està patint i amb quina intensitat. I sense cap mena de dubte, qui més ho està patint són la Carlin, en Pep, els treballadors del Nashville i les seves famílies. Els altres, penso, el millor que podem fer és recolzar-los en la mesura de les possibilitats de cadascú. Ara, el més important, són ells més que cap altra cosa.

I, de segur també, que n'hi ha que tant se'ls en fotrà una pèrdua com aquesta. O com la del Texas. O com la de Luckenbach. O com la del Jambalaya. Que seguiran sense parar l'orella a mig ball per interessar-se per la música que està sonant; que seguiran pensant que es balla millor a un gimnàs que a un local; que no voldran anar a un concert perquè no podran ballar res; que no voldran anar mai a un local perquè l'entrada val 6 euros, però en pagaran 15 per una trobada popular amb sopar (i quedi clar que, a risc de ser criticat, sóc dels qui segueix pensant que els dos models -locals i trobades populars- s'ha d'aconseguir que siguin compatibles: no tothom pot travessar mig país cada cap de setmana per anar a un local o no tothom té les mateixes situacions familiars per sortir de nit, per posar només dos exemples. Ambdues parts haurien d'asseure's i acordar la manera de conviure plegats, tot i que malauradament, de locals cada cop en queden menys i queda poc a parlar ara mateix).

I tot i la pena que em fa imaginar-me que hi ha gent que tant se li en fot que hagi tancat el Nashville, crec que en un país lliure hi tenen tot el dret. El que no trobo ètic és pensar això i dir el contrari davant de la gent. Fer això és una falta de respecte pels qui estimen el Nashville i pels qui ho han perdut tot per fer que Catalunya tingués un Honkytonk que poc havia d'envejar a locals americans. Però personalment no em veig capacitat per distingir entre els qui menteixen quan diuen que els sap greu i els qui no, i prefereixo pensar que tothom qui diu públicament que està trist per la desaparició d'un local com el Nashville, ho diu de veritat.

Ara mateix, el millor que podem fer és oferir tot el nostre suport i estima a la Carlin, el Pep, l'Adam i tot l'equip del Nashville. Mai us podrem pagar tot el què ens heu donat, tot el què heu fet per la Country Music. Sí, ho sé, és una frase bonica que no serveix de res. Que es pot escriure per quedar bé i prou. Que es podria haver demostrat mig any enrere i no ara que no hi ha res a fer. Que tant la pot deixar anar algú que senti la pèrdua del Nashville com algú que se n'alegri i vulgui, simplement, quedar bé davant dels altres. Allà cadascú amb la seva consciència.