dimecres, de setembre 13, 2006

Dia Internacional de la Música Country

Dia Internacional de la Música Country


En Juan Daniel Rodríguez, president de la CMA-Spain, ha tingut l'amabilitat de fer-me arribar informació sobre una iniciativa que han impulsat des de fa uns anys, el dia internacional de la Música Country.

Amb molt de gust ho publico a continuació:


Un any més, l'Associació de Música Country d'Espanya, CMA-SPAIN, en col·laboració amb www.country2.com, d'Argentina, tenen el plaer de convidar-vos a celebrar el Dia Internacional de la Música Country, diumenge vinent, 17 de setembre.

Des de 2003, es celebra en aquesta data l'extraordinària difusió de la música country a tot el món, una música única i especial que ha aconseguit que milers de persones de tot el món, sense distinció de raça, religió, país o condició s'uneixin entorn d'una mateixa afició.

Durant aquests pocs anys són molts els artistes country que amb el seu suport s'han volgut sumar a aquest sentiment d'unitat entorn de la música country, des de Kris Kristofferson a Wanda Jackson, passant per Gail Davies, Billy Yates, Rick Treviño, Heather Myles, Adam Harvey o Jett Williams.

Jett, filla del mític Hank Williams es va sentir especialment honrada per aquesta celebració que coincideix amb la data de natalici del seu llegendari pare.

Aquest any, donem la nostra més càlida benvinguda a tres associacions de diferents països i continents que s'han volgut sumar a l'organització d'aquest esdeveniment: l'Associació de Música Country d'Uruguai ?AMCU-, l'Associació Francesa de Música Country ?FCMA- i l'Associació de Música Country de Grècia ? CMAG-. Per tant, la celebració del Dia Internacional de la Música Country cobra un impuls nou i apassionant al que convidem a sumar-se a associacions, webs, mitjans de comunicació, artistes i afeccionats de tot el món.

Per primera vegada, els lectors de la web de l'Associació de Música Country d'Uruguai www.amcuruguay.com ? la primera associació que es va sumar aquest any a la celebració-, han tingut l'oportunitat de triar la Cançó Country que representarà en 2006 al Dia Internacional de la Música Country.

Una elecció que ha recaigut en "Where Were You When The World Stopped Turning", de Alan Jackson. Aquesta cançó pretén ser un tema que per la seva idiosincràsia representi tot el que estimem de la música country. El 2004, els socis de CMA-SPAIN van triar "Hey Good Lookin'" de Hank Williams, i en 2005 els lectors de www.cmaspain.com van decidir que fos "I Walk The Line" de Johnny Cash. Així doncs, el 17 de setembre és la millor ocasió per a escoltar "Where Were You When The World Stopped Turning" i reviure tot el que significa estimar la música country en qualsevol lloc del planeta

En paraules de Raúl Tejeiro, President de AMCU: "Ens enorgulleix que el Dia Internacional de la Música Country hagi estat una iniciativa d'un país de parla hispana i que molts altres s'hagin plegat a la idea. Això parla a les clares de la Universalitat d'aquesta música que tant ens apassiona i que ha, sens dubte, transcendit barreres i idiomes." El nostre agraïment, de manera especial, a l'agència canadenca de publicitat i promoció PHOENIX PUBLICITY, que col?labora desinteresademente en l'enviament i publicació d'aquesta notícia sobre el Dia Internacional de la Música Country, una celebració, igualment, sense ànim de lucre.

Juan Daniel Rodríguez
President de CMA-Spain

dimarts, de setembre 12, 2006

Nou CD de George Strait: It just comes natural

Nou CD de George Strait: It just comes natural

En George Strait està apunt de publicar un nou àlbum, que durà per títol "It just comes natural" i estarà produït per Tony Brown i George Strait.

La llista de les cançons és la següent:
Give It Away
She Told Me So
That's My Kind Of Woman
Wrapped
It Just Comes Natural
He Must Have Really Hurt You Bad
A Heart Like Hers
Why Can't I Leave Her Alone
One Foot In Front Of The Other
I Ain't Her Cowboy Anymore
Texas Cookin'
A Better Rain
How 'Bout Them Cowgirls
What Say
Come On Joe

Més informació a aquesta notícia de la web oficial de George Strait.

dimecres, de setembre 06, 2006

Avui entrevistem a... Jaume Borràs

Jaume Borràs

Després d'estiu, tornen també les entrevistes als professors de linedance de Catalunya.

Avui toca el torn d'en Jaume, un dels professors i propietaris del Luckenbach Honkytonk de Cerdanyola del Vallès.


Countrycat. Recordes quan va ser el primer cop que vas veure ballar line dance? On i quan era?
Jaume BorràsFa quatre anys em vaig trobar un amic de la infància, en Ferran, i en va portar al Wild bunch que era on ell donava las classes.

C. Recordes quin va ser el primer ball que vas aprendre? Te?n vas sortir o el primer cop va ser horrorós?
J.B. El primer ball va ser el God bless texas que el vaig aprendre amb el Monfà a un raconet de la Taverna i em va anar prou bé.

C. Quan temps va passar des de que vas començar a ballar fins que vas ser professor/a?
J.B. Mes o menys al voltant d?un any i mig.


C. Per què vas voler ser professor/a?
J.B. Principalment perquè m?ho passo mol bé d?alt d?un escenari i m? agrada el tracte amb la gent.

C. A quin local vas començar a donar classe?
J.B. El primer ball que vaig ensenyar va ser a Vilassar (Wild).
Però les meves primeres classes van ser a una escola de ball a Sant Cugat.

C. Recordes el primer ball que vas ensenyar? Com va anar?
J.B. Com he dit abans va ser a Vilassar i el ball era el Ghost train hi havia molta gent i jo estava nerviós però em vaig sortir sense cap problema i la gent el va aprendre.

C. Actualment fas classe a...
J.B. Al Luckenbach. Els Dimecres de inici i els Divendres una mica mes avançat.

C. Quin és el ball que més t?agrada?
J.B. Hi ha que m? agraden molt però em quedo amb un clàssic, el Take it easy.

C. Quin és el darrer ball que has après?
J.B. El últim va ser el Thirty days.

C. Què en penses dels darrers balls que van sortint? Trobes que són massa complicats o creus que ho exigeix l?alt nivell de la gent?
J.B. Hi ha de tot però trobo que es complica massa la cosa ja que no es conformen només amb fer el ball complicat si no que a més les cançons son molt ràpides.

C. Digue?m alguns balls que hagis creat. Quin va ser el primer? I l?últim?
J.B. El primer va ser Squeezer i el segon i últim Danger cross.


C. La teva cançó preferida?
J.B. Hi ha moltes, però ara em ve al cap Oregon trail de la Joni Harms

C. El teu cantant/grup preferit?
J.B. Alan Jackson

C. Bàsic o shuffle?
J.B. Bàsic

C. Balls de 32 temps o de 64?
J.B. Millor de 64 temps

C. Concurs o Marató?
J.B. Tots dos sempre i quan sigui per passar una bona estona.

C. Barret o botes?
J.B. Barret i botes

C. Budweiser o Coronita?
J.B. Budweiser

C. George Strait o Alan Jackson?
J.B. Esta clar! Alan Jackson

C. Heather Myles o Dolly Parton?
J.B. Heather Myles

C. Què li diries a algú que tot just acaba de començar a ballar?
J.B. Paciència, tots hem passat per el mateix i si no surt no desistiu es important tenir moltes ganes i voler passar-ho bé.


Entrevistes publicades fins el moment:
· 01/06/2005 - Anna Balaguer. [Llegir-la]
· 08/06/2005 - Àngels Pintó. [Llegir-la]
· 15/06/2005 - Francesc Benet. [Llegir-la]
· 22/06/2005 - Neus Lloveras. [Llegir-la]
· 29/06/2005 - Anna Mansilla. [Llegir-la]
· 06/07/2005 - Sergi Boada. [Llegir-la]
· 13/07/2005 - Carles Llebot. [Llegir-la]
· 20/07/2005 - Sílvia Mimó. [Llegir-la]
· 07/09/2005 - Diana Fort. [Llegir-la]
· 14/09/2005 - Raül Álvarez. [Llegir-la]
· 21/09/2005 - Josep Belmonte "Taxikey". [Llegir-la]
· 28/09/2005 - Paqui Monroy i Gabi Ibañez. [Llegir-la]
· 05/10/2005 - Glòria Xalma. [Llegir-la]
· 19/10/2005 - Joan Riera. [Llegir-la]
· 26/10/2005 - Maite Campoy. [Llegir-la]
· 26/10/2005 - Maria Espiell. [Llegir-la]
· 19/01/2006 - Alfons Pérez. [Llegir-la]
· 25/07/2006 - Mercè Orriols. [Llegir-la]
· 02/08/2006 - Leti Pijoan. [Llegir-la]

dimarts, de setembre 05, 2006

Crònica Festival de Craponne 2006

Festival Craponne 2006

En Jordi Rius també ens ha fet arribar el seu punt de vista sobre el què va donar de sí el passat Festival de Craponne, a França.

Ens parla tant de l'organització del festival, com de l'ambient que es va viure dins i fora el recinte com de les actuacions musicals que van tenir lloc.

Aprofito per comentar que tots aquells de vosaltres que volgueu col·laborar amb Countrycat enviant les vostres cròniques, fotografies, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu a través d'un e-mail a countrycat@terra.es


Un poble integrat amb el seu festival
Craponne porta vivint el seu festival dinou anys. La primera edició es va realitzar a la plaça de l'església, i segons els vells del lloc no arribaven a 500 les persones que van passar pel festival en aquell moment.

En George i la seva esposa van creure en una idea boja, i no només van mantenir el tipus any rera any, sinó que van aconseguir que tot un petit poble situat al centre de res creiés en un projecte que als ulls d'un ignorant espanyol, no sembla respondre als gustos francesos. ¿O sí que respon?

Aproximadament als voltants de ciutats com Lyon, St. Etienne, Clermont Ferrand, Valence i fins i tot Grenoble, hi ha el petit poble de Craponne. No molt aprop, cert, però tampoc molt lluny d'uns nuclis urbans importants. A més, amb els anys, han aconseguit atraure gent fins i tot des de Barcelona.

Es digui el que es digui, si miraves els barrets i si miraves les indumentàries, no es podia concloure que els assistents fossin ?rednecks?, malgrat si que existia una minoria que els representava. Tampoc podies dir que fossin ?motards?, encara que sí que existia un grup important. I tampoc podríem concloure que fossin line dancers, perque hi havia dues petites pistes i la majoria del públic no ballava. ¿Per tant, d'on sortien tantes persones? ¿Què ha atret a aquests festivals a persones que, en la meva temerària opinió, no segueixen els paràmetres d'"afició country", o d'"estil de vida" que primen a casa nostra?

Crec sincerament que aquesta pregunta és la que els organitzadors a Espanya no ens hem respòs, i a França sí.

Craponne i Mirande, tots dos demostren que la constancia i el treball ben fet donen els seus fruits. Potser aquí volem fruits molt ràpids, amb poc esforç i ens comparem amb països que ens duen 10 anys d'avantatge.

Hem d'aprendre d'aquests grans festivals. Segur que en aquests 19 anys han aparegut i desaparegut a França multitut de Festivals, aquí només disposem del Mr.Banjo i aquest any ha punxat. No ens en fem mala sang, no volquem la decepció en ningú, només hi ha un secret: Treballar bé. Ningú té dret a fer sentir culpable a ningú, i tots tenim l'obligació de divertir-nos amb el què fem, ¡fins i tot els organitzadors! Per tant, tots els qui volem un festival country a Espanya, o dos, o tres,... ¡a treballar com els francesos! I si no a una altra cosa, però prou de plorar per la mort d'un viu, que és la música country.


El festival "off", el festival "out" i les jam sesssions
Un goig és l'únic que puc dir. Semblarà una broma però a les 9 del matí et despertaves amb blue grass, en unes jam sessions espontànies dels múltiples músics que estaven al camping al costat del recinte del concert. La veritat és que era igual que el festival comencés a la tarda, els que vam tenir la inesperada sort de plantar les nostres tendes de campanya aprop d'aquests genis, vam gaudir de música tot el dia i tots els dies.

Si t'acostaves al poble fins a l'hora de dinar podies escoltar a algun dels grups francesos: "Eddy Ray Cooper", "Union Spirit" o "Moonshine", que constituïen el festival Off de Craponne. Dos escenaris situats en cadascuna de les dues places del poble permetien donar vida als restaurants i botigues de la població. Diversos d'ells lluïen (igual que passa al Festival de Mirande) decoració country o western, per a ambientar i correspondre a la marea de barrets cowboy de tot tipus, motos custom i cuir que es movia pels carrers i l'"Intermarché" com si fossin a casa seva.

Tot respirava ambient country, o millor atmosfera americana, fins i tot les dues banderes: francesa i americana es fonien amb una harmonia sorprenent. El decorat estava muntat per a tots els actors, no era dificil sentir-te dintre del personatge que t'havien assignat en la teva part del guió. Dos festivals country distints: Craponne i Mirande; però una visió comuna: tot forma part del festival, tots formen part del festival, el teu buit està allí i ets benvingut.

Just abans de l'inici de l'horari normal del Festival, tenia lloc el "festival out". M'he permès el luxe de batejar-lo així, encara que no té nom. És una iniciativa des de fa anys d'en Denis i la Chantal, un matrimoni que formen part de l'organització d'altre bon festival francès que es va celebrar també al juliol però des del 21 al 23: El festival country de la Riviera francesa. En una parenceria d'improvisació, s'ajunten tots els músics de blue-grass presents al festival i... alehop! ... apareixen els aperitius, carn, begudes, i... Músiques, música, música. Va ser un honor estar allí, va ser un plaer escoltar-los, va ser molt agradable l'atmosfera, no us ho perdeu el pròxim any! Busqueu una carpa d'uns vuit metres de llarg amb els colors de la bandera francesa (o americana) entre els arbres abans de l'entrada al recinte del festival.


Craponne ? Mirande
El més fàcil és dir que són dos festivals distints. També algú podria preguntar-me sobre Equiblues (França), o sobre Gstaad (Suïssa), o sobre Interlaken (Suïssa), o algun dels grans festivals alemanys, anglesos o holandesos.

La veritat és que només he estat a Craponne i a Mirande i per tant només puc parlar d'aquests dos. No és cert que el primer sigui un festival country i el segon de rock. No és cert que el primer només tingui grups USA i el segon grups francesos. Mirande té molts més concerts, perquè són més dies. I per tant obre més el ventall del tipus de música, dintre del tipus de música americana.

Craponne és només música country i ho concentra en menys hores i major qualitat del cantant o del grup cap de cartell.

Mirande ofereix moltes més activitats durant el matí i primeres hores de la tarda. El pes del ball a Mirande és considerable, a Craponne és residual. Mirande encara s'orienta més al gran públic que Craponne, pel que deu dotar-se de suficients comoditats: restaurants, lavabos, etc,... per a un públic que no té perquè acceptar les "incomoditats" d'un ambient rústic. Craponne disposa de molts més entesos que Mirande, el "festival out" potser seria impensable a Mirande. 150.000 persones a Mirande, 25.000 a Craponne. Per tant és cert, són distints. Però cap dels dos és millor que l'altre en termes absoluts.


Els espanyols a Craponne 2006
A la crida de Josep Ponsà de countrycat de trobar-nos en algun lloc prop de l'escenari, vam acudir bastants dels espanyols que estàvem allí, no va estar malament, així alguns vam poder conèixer-nos. La veritat és que hi havia més espanyols dels quals apareixen a la fotografia, però d'això a dir que hi havia més espanyols aquí que al Mr.Banjo hi ha un tros massa llarg i una exageració excessiva.

He de dir que proporcionalment hi havia menys espanyols a Craponne que francesos al Dance Duel (Santa Susanna ? Maig 2006), per tant dramatitzar la presència d'espanyols a Craponne com a contrapunt al públic del Mr.Banjo és injust i contraproduent, perquè intentar provocar culpabilitat, o pena al "públic", funciona alguna vegada però a la llarga significa quedar-se només, i amb la imatge per terra.

En Josep Ponsà em va preguntar com veia la idea del va exposar a la seva web sobre la col·laboració de tots per a tenir un gran festival a Catalunya. Us resumiré la meva posició: la idea és bona, però... l'experiència passada em diu que com que jo ja sóc un gat vell, millor em miro la cuina des de molt lluny, tret que em demostrin que no hi ha ganivets en cap costat... No és per res, potser el més intel·ligent és que els protagonistes de la "Guerra de Secessió" ens jubiléssim tots, potser es necessita sang nova... O no! Perquè potser aquests nous protagonistes volen olorar i paladejar la sang, i... ja l'hem tornat a embullar. O potser aquests nous protagonistes, resulta que no. són nous, però en l'anterior guerra jugaven a la banqueta i ara sortirien encara amb més ganes de sarau. En fi... no vaig poder ajudar massa a en Josep Ponsà referent a això.


Els Concerts que vam poder veure i escoltar
La veritat és que nosaltres no anàvem a veure només a en Mark Chessnut, en principi volíem veure tot el festival, però el Divendres vam arribar just quan tothom sortia del recinte, per tant ens vam limitar a muntar les tendes i a dormir.

DISSABTE: Van arrencar els Mariotti Brothers, un parell de guitarres germans amb el seu pare als teclats que donaven de si molt de suc. Realment val la pena dir que els organitzadors saben com donar ritme a l'esdeveniment, coneixen la importància d'una arrencada que escalfi bé l'ambient, i en això els Mariotti Brothers van demostrar estar a l'altura, amb alguns dels seus propis temes van dur al públic al seu terreny i els predisposaren positivament amb la seva posada en escena. Bastantes samarretes amb el logotip dels Mariotti Brothers demostraven que aquesta banda disposa de molts seguidors al nostre país veí. La majoria dels seus temes eren polques a una velocitat endimoniada, un parell de les quals les recomanarà CasperDj a coreògrafs d'aquí, per si volen fer una coreografia.


Johnny De Piedade era el presentador de l'esdeveniment, i tal com va dir, va tenir el gust de presentar a un bon amic seu, després de l'actuació dels Mariotti Brothers: James ?Slim? Hand, altre dels cantants que habitualment toquen en ?el Broken Spoke? d'Austin, igual que Jeff Hugues & Chaparral que van actuar en el Festival de Mirande, i dels quals vaig dir en el reportage d'aquest altre festival que em reservava l'opinió.

Tant de bo jo estigui en tan bona forma física com en James Hand a la seva edat, no vaig a discutir si el seu estil és honky tonk o no, no entraré en els temes que va tocar i em sap greu anar potser a contra corrent però va faltar veu.

Després de veure'l actuar, no és d'estranyar que Mark Chesnutt sol·licités a l'organització de Craponne que Zona Jones actués abans que ell. El showman per excel·lència, sens dubte el millor dels cantants country movent-se sobre un escenari que he vist actuar amb l'excepció de Garth Brooks.

Està clar que es va ficar al públic a la butxaca amb el seu ?salt a la platea?. Una escalfor de 120 graus per a facilitar l'entrada de l'estrella de la nit: el Sr.Mark Chesnutt. Entre mig de la gent va cantar dos temes i aquesta originalitat no va poder eclipsar el més important de l'actuació: és molt bo i els seus temes també.

CasperDj està seleccionant temes que passarà als coreógrafos d'aquí perquè llueixin, però dubte perquè li dóna la impressió que hi ha massa temes ballables al seu CD i això no és normal. La banda que va acompanyar a Zona Jones era molt bona, especialment el violí. Sincerament van ser els qui van aconseguir un so mes rodó al seu estil Honky Tonk, i no és d'estranyar que un parell d'ells acompanyessin posteriorment a Mark Chesnutt.


Estàvem fent cua perquè ens signés el seu CD, quan van dir pel micro que signaria els CD´s després de l'actuació de Mark Chesnutt i juntament amb ell. És a dir... renunciem. Ara bé, a que venia tota aquesta relació entre Zona Jones i Mark Chesnutt?

En Mark volia promocionar a Zona? Eren molt amics i volien anar-se junts de copes a l'acabar el concert? Mark és una persona intel·ligent que vol al millor teloner disponible a l'esdeveniment? Doncs no senyors! Mark Chesnutt és un gran compositor, amb una fantàstica veu texana i així ho va demostrar només iniciar la seva actuació, però li costa molt escalfar motors. Per això necessitava a en Zona Jones abans que ell. El nivell d'adrenalina del públic havia d'arribar a un bon nivell abans de la seva actuació de manera que la temperatura aguantés fins a gairebé al final de la seva actuació, moment en el qual amb una cervesa en la mà va poder demostrar que el també sap caldejar l'ambient. Zona Jones era el catalitzador d'un Mark Chesnutt que feia l'efecte de ser una mica tímid.


Vam escoltar els seus grans temes, no fa falta relacionar-los, qualsevol d'ells són molt coneguts, amb una banda brutal i el tècnic de so i il·luminació lluint-se especialment. Vam gaudir de l'espectacle d'aquest gran tímid que sembla ser Mark Chesnutt. Per tant la resposta més probable a les preguntes anteriors és: les tres raons són possibles i cal afegir l'imprescindible suport d'en Zona a en Mark!

Potser aquesta aparent timidesa és la que va impedir al seu dia que aquesta antiga gran promesa del country, cridat a recollir el testimoni dels grans del new country fa temps, no hagi pogut desbancar als encara gegants del country.


DIUMENGE: Nugget va obrir la tarda, i de nou l'organització no es va equivocar. Aquest grup de blue grass, amb components austríacs i txecs va oferir un recital de com aixecar un concert des de zero. Es van guanyar a pols la major ovació a ?els bisos? que vam escoltar durant tot el festival.

Ells no s'ho podien creure, però nosaltres tampoc ens podíem creure que a Europa tinguéssim un grup de bluegrass com els Nugget. Fantàstics! Va seguir Rachel Warwick , la britanica resident a Nashville i presentada com la nova nena acaronada de la meca de la música country. Gairebé es queda sense públic per causa de la pluja. Just començar la seva actuació el cel va començar a ennegrir i el vent, premonitori de totes les tempestes d'estiu, va bufar fins que les gotes van començar a caure. Afortunadament va durar poc temps i vam poder acabar el concert. Un cert aire Shania Twain però més rockero embolica a Rachel Warwick. Al seu CD hi ha un West Coast, un Triple Two Step i un East Coast, que podran aprofitar-se molt bé per a coreografies de line dance o de Partner.


John Arthur Martinez va agafar de nou els ritmes més clàssics del country. Un violí extraordinari l'acompanyava, un dels dos millors de tot el Festival. Recordant a Rick Trevino en moltes ocasions i especialment quan cantava en castellà. Per quin motiu aquests cantants country quan canten algun tema en castellà utilitzen una veu més ?aflautada? que quan canten en anglès? Us asseguro que ens vam estar fixant expressament i és així. Escolteu "Un momento allá" de Rick Trevino i compareu la seva veu amb uns altres dels seus temes en anglès... a veure si tenim raó.

Deixant de costat aquesta petita curiositat o incògnita, John Arthur Martinez va estar bé. Segons algun dels experts espanyols, ens va dedicar el millor dels seus temes. Nosaltres per la nostra banda vam comprar el CD allí, un bon CD gravat per a aquest Festival i especialment bo per a escoltar, però no m'atreviria a recomanar cap cançó per a ballar; no és per qüestió de velocitat de les cançons, que n'hi ha de totes les velocitats. Ja sé que hi ha algun ball a Espanya que utilitza cançons d'aquesta gran persona i cantant com és John Arthur Martinez, però jo prefereixo escoltar-lo. No és millor ni pitjor que uns altres que si motiven ballar és perquè... com diria la meva dona: ?les cançons són mones?, però...


El segon en importància, després de Mark Chesnutt, del cartell de Craponne era Jon Randall, compositor per a cantants com Kenny Chesney, que té suficient fusta com a cantant com per estar ja sobre els escenaris. Em va agradar, de fet m'agraden les sorpreses i igual que Zona Jones que em va sorprendre, també ho va fer Jon Randall. Crec que anirem escoltant sobre ell. Amb un estil de country més ?bluessy?, té un parell de West Coast, un Night Club Two Step i un Triple Two Step bons per a ballar.
El seu concert va ser igual que la seva música: molt ?smooth?, incorporant al grup les veus de la seva núvia i una amiga en un moment determinat, va seguir mantenint un cert aire de ?col·legues? molt virtuosos amb els seus instruments, en una tarda de Diumenge, després d'una barbacoa.

Al cap i a la fi exactament d'això es tractava. Jon Randall era el penúltim artista a actuar en aquesta tarda temperada de Diumenge, i ho feia amb els seus amics sobre l'escenari i davant d'aquests altres amics que vam crear amb ell aquesta atmosfera d'agradable comiat en la qual tots ens sentim part d'una mica més...

dilluns, de setembre 04, 2006

Crònica Festival de Mirande 2006

Festival Mirande 2006
Font: Jordi Rius


Després d'unes setmanes de vacances, tornem a l'activitat habitual explicant tot el què dóna de sí el món de la música i ball country a Catalunya.

I ho fem amb la col·laboració d'en Jordi Rius, que ha tingut l'amabilitat de fer-nos arribar una crònica sobre el què va donar de si el passat festival de Mirande. Queda ja un pèl lluny en el record, però per a tots aquells/es que no vam ser-hi, ens servirà per saber com va anar tot plegat.


La primera impressió
Des de 1.999 que sentim parlar del Festival Country de Mirande i encara no ens havíem decidit a anar-hi. Ara no deixa de sorprendre'ns el gran desconeixement d'aquest Festival a Espanya, perquè amb l'excepció d'un grup de Tarragona que hi va des de fa uns 7 anys, pràcticament no hi han anat espanyols a Mirande, i no deixa de ser una incògnita perquè és el més proper a Espanya dels festivals francesos.

A l'arribar, la sensació més important és la d'estar ben organitzat, encara que millor dir que es nota que és un festival pensat per que tant el públic, el personal de l'organització, dels bars i restaurants, artistes i comerciants; disposin d'unes infraestructures mínimes que facilitin la seva comoditat malgrat romande al recinte tot el dia. No en va és la seva catorzena edició. Són molts anys ja aprenent com aconseguir que 160.000 persones es sentin còmodes durant els cinc dies que dura el Festival.

Espectaculars els més de tres mil metres quadrats de carpes muntades per l'esdeveniment que garantien l'ombra; i sota les quals es situaven els més de 15 restaurants i els bars del Festival. Cada un amb el seu estil propi, cada un amb les seves taules i cadires, cada un era un descans als 37º de temperatura. Especialment simpàtica era una de les carpes-restaurant, voltada de carretes western i amb tres Tippis de fons.

Un escenari d'uns 400 metres quadrats, amb una il·luminació envejable i super espectacular, i un equip de so simplement brutal, ens feien entendre que els concerts podien ser un gran espectacle, cada dia des de les cinc de la tarda fins aproximadament les 2 de la matinada. Molts concerts en aquests cinc dies.

Les botigues de roba, accesoris, decoració, etc ? ¡moltes!, ¡moltes!. No voldria exagerar però potser eren més de setenta botigues. Un molt bon treball per part dels organitzadors, i un bon negoci pels comerciants. Després de diversos anys sense els nostres barrets de ?palla plastificada? (straw hats), vam decidir no dur-nos els nostres apreciats capells de feltre a Mirande i comprar-nos allà els ?straw?. ¡Bona decisió, impossible anar-se d'allà sense el teu barret favorit, quina quantitat de tipus i models! A diferència d'Espanya on les botigues semblen comprar totes al mateix proveïdor, la varietat era la nota predominant en aquest Festival.

El ball disposava d'unes instal·lacions també bones. Per la competició van habilitar una carpa d'uns 300 metres quadrats, i pel ball lliure i les classes es destinava el mateix espai que anys anteriors: un cobert enorme amb el seu bar, botiga i restaurant. Davant de l'escenari pels concerts, l'organització va habilitar una petita pista d'uns 40 m2 pels line dancers que els agrada ballar durant els mateixos. Un detall inesperat i simpàtic eren els ?espersors? col·locats estratègicament per refrescar al personal durant les ?calors? del dia.

En resum i d'entrada, Mirande ens va donar la sensació de tenir-ho tot previst per un esdeveniment d'aquesta magnitut a l'aire lliure.


Els Concerts
Seixanta un concerts durant cinc dies, tant dins del recinte del Festival com al ?Festival Off? que es realitza a la plaça ?D'Astarac? del poble, com el ?Festiroad? que és a l'area habilitada per la concentració de motos; són una quantitat important de concerts.

Els concerts a ?L'Estadi?, és a dir, al recinte del festival, estaven presentats per un vell conegut de l'afició hispana: Phil Edwards. Aquest antic cantant country nascut a França s'ha prodigat suficientment a Espanya como per ser ben conegut. Sent sincer no sé si encara està en actiu com a cantant, però com a presentador... ¡és molt bo! Molts artistes d'entre els que van destacar: Burrito de Luxe (USA), Zachary Richard (USA), Patrick Verbeke (F), Jeff Hugues & Chaparral (USA), Jody Lyn Hawkshaw (Canada) i Jesse Dayton (USA) i Brennen Leigh (USA).

D'entre els grups francesos cal destracar: The Shoepolishers (Música Celta), CC Rider (Countrty Rock), Orville Grant & 50 Choristes (New Country), Conniving (New Country), Mary & Co. (Blue Grass), Marie Dazzler (New Country), Country on the Rock (Countrty Rock), Armadillo (Countrty Rock), Texas Sidestep (Countrty Rock) i Orville Nash-Fredcasters & Nico Wayne. T (New Country).


El Dijous dia 13. Zachary Richard (USA) amb un peculiar ?Cajun Rock? que reflexa els estils típics de Louisinana, amb 15 àlbums al mercat, dels quals només dos són en anglès i la resta en francès (és a dir, Cajun), va ser especialment ovacionat. Zachary Richard no només és un bon cantant sinó que és compositor de les seves lletres, la qual cosa va donar encara més força a una gran actuació.

Els Burrito de Luxe els vau poder veure en acció el mateix cap de setmana al Mr.Banjo. El seu country rock és el succesor dels ?Flying Burrito Brothers? que també va fundar el seu llegendari pedal-steel-guitar ?Sneaky? Pete Kleinow. Ells van ser els que inventaren el country-rock californià que posteriorment va permetre l'aparició dels cèl·lebre Eagles. Els Burrito de Luxe són uns molt bons músics, cosa que juntament amb una gran professionalitat els permet posar en escena una actuació potent.

Resum del Dijous: ¡Comencem molt forts!

El divendres prometia. Sobre el paper l'actuació de Jeff Hugues & Chaparral podia ser memorable. Aquests texans que acostumen a tocar en sales de ball i per tant són un grup catalogat com a estil ?Honky Tonk? Texà, contribuïen a configurar la variada oferta d'estils country del Festival de Mirande.

L'altre actuació estelar del divendres era del francès Patrick Verbeke, un bluesman desconegut per nosaltres. Patrik Verbeke va iniciar la nit abans que Jeff Hugues & Chaparral, i... ¡quina sorpresa!, una veu trencada a l'estil Joe Cocker va trencar l'aire, que una guitarra magistral tornava a cosir per empènyer les cançons cap a cadascun de nosaltres i lligar-nos a la seva actuació. Des d'un solo de Leroy Parnell a Nashville que no havia escoltat en directe una guitarra així.

De Jeff Hugues & Chaparral me'n reservaré la opinió. Només us diré que suposadament era l'estrella de la nit, però vam optar per anar a dormir. Un fantàstic equip de so no pot suplir el que va passar allà, i que ni la improvitzada aparició de dos dels aristes americans del dia següent (Jesse Dayton i Brennen Leigh) va poder arreglar.

Resum del divendres: El Blues va guanyar la partida el Viernes, i... de llarg.


El dissabte era el nostre darrer dia de concerts al Festival de Mirande, perquè tornàvem a Barcelona el diumenge a les quatre de la tarda, és a dir, una hora abans del començament dels concerts. Per tant havíem d'aprofitar la nit.

Jody Lyn Hawkshaw (Canadà) i Jesse Dayton (USA) eren les estrelles del dissabte. Tots dos artistes amb material propi i alguna versió es van lluir. Jodi Lyn amb una veu impressionant i una marxa increïble sobre l'escenari va aconseguir que tots entréssim a l'ambient, realment molt bona.

Nascuda a Cornwall (Ontario), Jody va començar als cinc anys a actuar en fires i festivals, la qual cosa explica la seva desinvoltura sobre d'un escenari. Si a això hi afegim que ha cantat al costat d'artistes com Charlie Walker, Bill Anderson i Bobby Helms, i que ha participat al CD nadalenc ?Folks like us? al costat de Crystal Gale, Chett Atkins i Ronnie Prophet, és fàcil entendre que la seva actuació fos brillant.

El texà Jess Dayton també conegut per ?turbo country? va tenir una bona actuació també. Un artista peculiar que ha creat el seu propi segell i que es sent més proper al rockabilly, no va defraudar, però tampoc va poder fer-nos oblidar la memorable actuació de la canadenca Jodi Lyn. Influenciat per artistes com Georges Jones, Conway Twitty i Jerry Lee Lewis. Si passeu per Houston aneu a veure'l actuar al ?Continental Club? els dissabtes a la tarda i descobrireu el denominat ?el secret millor guardat de la música country moderna?.

Resum del dissabte: La reacció del country canadenc amb l'aire francès, va provocar una genial explosió musical imprevista el dissabte.



El ball
Les tres activitats típiques de line dance i ball country: classes, ball lliure i competicions; són importants pels organitzadors del Festival de Mirande, i no només ho demostren subministrant les instal·lacions específiques per poder realitzar-les durant tots els cinc dies i durant totes les hores del dia sinó també procurant que el ball estigués representat per instructors no només francesos i per les millors organitzacions internacionals.

Tot el dia hi havia classes i ball liure, però fins i tot durant els concerts es podia estar ballant al super-cobert de ball, amb la música enllaunada pertinent i sense que interfissin entre si les músiques de les dues zones del recint. Tothom content i divertint-se en allò que més a gust le venia en cada moment: ballar o escoltar música. El canadenc Guy Dubé, coreògraf, instructor i President de l'"Associació Canadenca" juntament amb la monitora ?Lethi? (la nostra inefable Letícia Pijoan té una dura competència a França), no paraven de fer classes i d'animar el ball lliure. No sé quants balls van ensenyar però... ¡una pila!. Era igual a quina hora passessis, era igual si era el dijous a la nit o el diumenge el matí ¡Guy o Lethi estaven allà! Uns monstres incansables.

Molts balls clàssics al ball lliure, cada dia es repetien aquests balls, és cert: Pizzirico, Tush Push, Pot of Gold, Addicted to Love, Easy come easy Go, Sway (Partner), All shook Up, Chill Factor, Cowboy Up, King of the Road, etc. Alguns de nous: The World, Irish Stew, Celtic Tribute, Gypsy ? Però això és normal. Per omplir de veritat una pista de 300 m2 a tope, amb persones de molts llocs diferents només es pot fer amb clàssics. L'èxit d'un esdeveniment gran està en com de plena està la pista, el màxim d'hores possibles. A l'igual que a Espanya és fàcil que necessitin aviat dues pistes: Clàssics de nivell beginner-Newcomer i més nous de major dificultat. Ja ho veurem l'any que vé. Aquest any ja podien haber-ho fet perquè disposaven de dues pistes, però... els faltava un discjockey.

La competició de line dance i ball country, era la gran incògnita. La Cati i jo érem allà per ajudar en tot el que necessitessin de les competicions. La Cati a més jutjava. La veritat... menys per un petit malentès amb alguns espanyols el dijous i que es va arreglar molt bé gràcies a la comprensió i altura dels espanyols, l'organització es va desenvolupar raonablement bé, si tenim en compte que era la seva primera competició internacional (i la tercera edició de concurs social de ?Honky Tonk line dance?).

Al voltant de 100 participants i la majoria francesos (uns 90): ¡un èxit!. ¿Per què dic això? Perquè a Paris una setmana abans només van haver-hi uns 26 participants francesos.

El nivell dels francesos no té res que envejar al dels espanyols. Molts participants del concurs social de ?honky Tonk? podien estar participant a Newcomer. Estem segurs que l'any vinent els participants francesos arribaran a una xifra impressionant i que el seu nivell serà com a mínim com el d'Espanya. ¡Serem nosaltres qui haurà de treballar dur, perquè no ens deixin enrera! Ja sabeu com van reaccionar els francesos pel que fa al seu orgull nacional, per tant estigueu preparats per un canvi important gràcies a organitzadors i directors com en Jean Chauveau (Mirande).

Aquest any els espanyols han tornat a posar el llistó alt, de fet la participació espanyola era part del ?Show?, va ser sorprenent quan em van preguntar per primera vegada per l'hora del show dels espanyols: ¡No hi havia show! Era la participació en competició.

No sabíem com reaccionaria el públic a la competició internacional. Creiem que els francesos estaven acostumats als concursos socials d'anys anteriors, però no a les competicions on els participants ?s'exhibeixen? (perquè si no ho fas sembla que no et moguis de lloc i els jutges no es fixen en tu) i per tant crèiem que podia haver-hi un cert rebuig. La veritat... Ens vam quedar atònits pels aplaudiments als competidors i per la qantitat importantíssima de públic.

¡Sensacional! Aquestes persones entenen que la teva afició pot ser la que sigui, però que pots respectar a tothom i fins i tot disfrutar amb el que fan, sense renunciar a res, i agraïnt l'esforç de tots. Per això us dic: ¡l'any que vinent arrasaran!
Si voleu enviar les vostres cròniques, fotografies, anuncis de festes, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu al mail countrycat@gmail.com o convidant-nos a l'acte que obriu a Facebook, amb la màxima antel·lació possible. Si es tracta d'activitats, recordeu d'incloure tota la informació necessària: lloc, adreça, horaris, preu d'entrada,...
Related Posts Plugin for Blogger