Crònica Festival de Craponne 2006

En Jordi Rius també ens ha fet arribar el seu punt de vista sobre el què va donar de sí el passat Festival de Craponne, a França.

Ens parla tant de l'organització del festival, com de l'ambient que es va viure dins i fora el recinte com de les actuacions musicals que van tenir lloc.

Aprofito per comentar que tots aquells de vosaltres que volgueu col·laborar amb Countrycat enviant les vostres cròniques, fotografies, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu a través d'un e-mail a countrycat@terra.es


Un poble integrat amb el seu festival
Craponne porta vivint el seu festival dinou anys. La primera edició es va realitzar a la plaça de l'església, i segons els vells del lloc no arribaven a 500 les persones que van passar pel festival en aquell moment.

En George i la seva esposa van creure en una idea boja, i no només van mantenir el tipus any rera any, sinó que van aconseguir que tot un petit poble situat al centre de res creiés en un projecte que als ulls d'un ignorant espanyol, no sembla respondre als gustos francesos. ¿O sí que respon?

Aproximadament als voltants de ciutats com Lyon, St. Etienne, Clermont Ferrand, Valence i fins i tot Grenoble, hi ha el petit poble de Craponne. No molt aprop, cert, però tampoc molt lluny d'uns nuclis urbans importants. A més, amb els anys, han aconseguit atraure gent fins i tot des de Barcelona.

Es digui el que es digui, si miraves els barrets i si miraves les indumentàries, no es podia concloure que els assistents fossin ?rednecks?, malgrat si que existia una minoria que els representava. Tampoc podies dir que fossin ?motards?, encara que sí que existia un grup important. I tampoc podríem concloure que fossin line dancers, perque hi havia dues petites pistes i la majoria del públic no ballava. ¿Per tant, d'on sortien tantes persones? ¿Què ha atret a aquests festivals a persones que, en la meva temerària opinió, no segueixen els paràmetres d'"afició country", o d'"estil de vida" que primen a casa nostra?

Crec sincerament que aquesta pregunta és la que els organitzadors a Espanya no ens hem respòs, i a França sí.

Craponne i Mirande, tots dos demostren que la constancia i el treball ben fet donen els seus fruits. Potser aquí volem fruits molt ràpids, amb poc esforç i ens comparem amb països que ens duen 10 anys d'avantatge.

Hem d'aprendre d'aquests grans festivals. Segur que en aquests 19 anys han aparegut i desaparegut a França multitut de Festivals, aquí només disposem del Mr.Banjo i aquest any ha punxat. No ens en fem mala sang, no volquem la decepció en ningú, només hi ha un secret: Treballar bé. Ningú té dret a fer sentir culpable a ningú, i tots tenim l'obligació de divertir-nos amb el què fem, ¡fins i tot els organitzadors! Per tant, tots els qui volem un festival country a Espanya, o dos, o tres,... ¡a treballar com els francesos! I si no a una altra cosa, però prou de plorar per la mort d'un viu, que és la música country.


El festival "off", el festival "out" i les jam sesssions
Un goig és l'únic que puc dir. Semblarà una broma però a les 9 del matí et despertaves amb blue grass, en unes jam sessions espontànies dels múltiples músics que estaven al camping al costat del recinte del concert. La veritat és que era igual que el festival comencés a la tarda, els que vam tenir la inesperada sort de plantar les nostres tendes de campanya aprop d'aquests genis, vam gaudir de música tot el dia i tots els dies.

Si t'acostaves al poble fins a l'hora de dinar podies escoltar a algun dels grups francesos: "Eddy Ray Cooper", "Union Spirit" o "Moonshine", que constituïen el festival Off de Craponne. Dos escenaris situats en cadascuna de les dues places del poble permetien donar vida als restaurants i botigues de la població. Diversos d'ells lluïen (igual que passa al Festival de Mirande) decoració country o western, per a ambientar i correspondre a la marea de barrets cowboy de tot tipus, motos custom i cuir que es movia pels carrers i l'"Intermarché" com si fossin a casa seva.

Tot respirava ambient country, o millor atmosfera americana, fins i tot les dues banderes: francesa i americana es fonien amb una harmonia sorprenent. El decorat estava muntat per a tots els actors, no era dificil sentir-te dintre del personatge que t'havien assignat en la teva part del guió. Dos festivals country distints: Craponne i Mirande; però una visió comuna: tot forma part del festival, tots formen part del festival, el teu buit està allí i ets benvingut.

Just abans de l'inici de l'horari normal del Festival, tenia lloc el "festival out". M'he permès el luxe de batejar-lo així, encara que no té nom. És una iniciativa des de fa anys d'en Denis i la Chantal, un matrimoni que formen part de l'organització d'altre bon festival francès que es va celebrar també al juliol però des del 21 al 23: El festival country de la Riviera francesa. En una parenceria d'improvisació, s'ajunten tots els músics de blue-grass presents al festival i... alehop! ... apareixen els aperitius, carn, begudes, i... Músiques, música, música. Va ser un honor estar allí, va ser un plaer escoltar-los, va ser molt agradable l'atmosfera, no us ho perdeu el pròxim any! Busqueu una carpa d'uns vuit metres de llarg amb els colors de la bandera francesa (o americana) entre els arbres abans de l'entrada al recinte del festival.


Craponne ? Mirande
El més fàcil és dir que són dos festivals distints. També algú podria preguntar-me sobre Equiblues (França), o sobre Gstaad (Suïssa), o sobre Interlaken (Suïssa), o algun dels grans festivals alemanys, anglesos o holandesos.

La veritat és que només he estat a Craponne i a Mirande i per tant només puc parlar d'aquests dos. No és cert que el primer sigui un festival country i el segon de rock. No és cert que el primer només tingui grups USA i el segon grups francesos. Mirande té molts més concerts, perquè són més dies. I per tant obre més el ventall del tipus de música, dintre del tipus de música americana.

Craponne és només música country i ho concentra en menys hores i major qualitat del cantant o del grup cap de cartell.

Mirande ofereix moltes més activitats durant el matí i primeres hores de la tarda. El pes del ball a Mirande és considerable, a Craponne és residual. Mirande encara s'orienta més al gran públic que Craponne, pel que deu dotar-se de suficients comoditats: restaurants, lavabos, etc,... per a un públic que no té perquè acceptar les "incomoditats" d'un ambient rústic. Craponne disposa de molts més entesos que Mirande, el "festival out" potser seria impensable a Mirande. 150.000 persones a Mirande, 25.000 a Craponne. Per tant és cert, són distints. Però cap dels dos és millor que l'altre en termes absoluts.


Els espanyols a Craponne 2006
A la crida de Josep Ponsà de countrycat de trobar-nos en algun lloc prop de l'escenari, vam acudir bastants dels espanyols que estàvem allí, no va estar malament, així alguns vam poder conèixer-nos. La veritat és que hi havia més espanyols dels quals apareixen a la fotografia, però d'això a dir que hi havia més espanyols aquí que al Mr.Banjo hi ha un tros massa llarg i una exageració excessiva.

He de dir que proporcionalment hi havia menys espanyols a Craponne que francesos al Dance Duel (Santa Susanna ? Maig 2006), per tant dramatitzar la presència d'espanyols a Craponne com a contrapunt al públic del Mr.Banjo és injust i contraproduent, perquè intentar provocar culpabilitat, o pena al "públic", funciona alguna vegada però a la llarga significa quedar-se només, i amb la imatge per terra.

En Josep Ponsà em va preguntar com veia la idea del va exposar a la seva web sobre la col·laboració de tots per a tenir un gran festival a Catalunya. Us resumiré la meva posició: la idea és bona, però... l'experiència passada em diu que com que jo ja sóc un gat vell, millor em miro la cuina des de molt lluny, tret que em demostrin que no hi ha ganivets en cap costat... No és per res, potser el més intel·ligent és que els protagonistes de la "Guerra de Secessió" ens jubiléssim tots, potser es necessita sang nova... O no! Perquè potser aquests nous protagonistes volen olorar i paladejar la sang, i... ja l'hem tornat a embullar. O potser aquests nous protagonistes, resulta que no. són nous, però en l'anterior guerra jugaven a la banqueta i ara sortirien encara amb més ganes de sarau. En fi... no vaig poder ajudar massa a en Josep Ponsà referent a això.


Els Concerts que vam poder veure i escoltar
La veritat és que nosaltres no anàvem a veure només a en Mark Chessnut, en principi volíem veure tot el festival, però el Divendres vam arribar just quan tothom sortia del recinte, per tant ens vam limitar a muntar les tendes i a dormir.

DISSABTE: Van arrencar els Mariotti Brothers, un parell de guitarres germans amb el seu pare als teclats que donaven de si molt de suc. Realment val la pena dir que els organitzadors saben com donar ritme a l'esdeveniment, coneixen la importància d'una arrencada que escalfi bé l'ambient, i en això els Mariotti Brothers van demostrar estar a l'altura, amb alguns dels seus propis temes van dur al públic al seu terreny i els predisposaren positivament amb la seva posada en escena. Bastantes samarretes amb el logotip dels Mariotti Brothers demostraven que aquesta banda disposa de molts seguidors al nostre país veí. La majoria dels seus temes eren polques a una velocitat endimoniada, un parell de les quals les recomanarà CasperDj a coreògrafs d'aquí, per si volen fer una coreografia.


Johnny De Piedade era el presentador de l'esdeveniment, i tal com va dir, va tenir el gust de presentar a un bon amic seu, després de l'actuació dels Mariotti Brothers: James ?Slim? Hand, altre dels cantants que habitualment toquen en ?el Broken Spoke? d'Austin, igual que Jeff Hugues & Chaparral que van actuar en el Festival de Mirande, i dels quals vaig dir en el reportage d'aquest altre festival que em reservava l'opinió.

Tant de bo jo estigui en tan bona forma física com en James Hand a la seva edat, no vaig a discutir si el seu estil és honky tonk o no, no entraré en els temes que va tocar i em sap greu anar potser a contra corrent però va faltar veu.

Després de veure'l actuar, no és d'estranyar que Mark Chesnutt sol·licités a l'organització de Craponne que Zona Jones actués abans que ell. El showman per excel·lència, sens dubte el millor dels cantants country movent-se sobre un escenari que he vist actuar amb l'excepció de Garth Brooks.

Està clar que es va ficar al públic a la butxaca amb el seu ?salt a la platea?. Una escalfor de 120 graus per a facilitar l'entrada de l'estrella de la nit: el Sr.Mark Chesnutt. Entre mig de la gent va cantar dos temes i aquesta originalitat no va poder eclipsar el més important de l'actuació: és molt bo i els seus temes també.

CasperDj està seleccionant temes que passarà als coreógrafos d'aquí perquè llueixin, però dubte perquè li dóna la impressió que hi ha massa temes ballables al seu CD i això no és normal. La banda que va acompanyar a Zona Jones era molt bona, especialment el violí. Sincerament van ser els qui van aconseguir un so mes rodó al seu estil Honky Tonk, i no és d'estranyar que un parell d'ells acompanyessin posteriorment a Mark Chesnutt.


Estàvem fent cua perquè ens signés el seu CD, quan van dir pel micro que signaria els CD´s després de l'actuació de Mark Chesnutt i juntament amb ell. És a dir... renunciem. Ara bé, a que venia tota aquesta relació entre Zona Jones i Mark Chesnutt?

En Mark volia promocionar a Zona? Eren molt amics i volien anar-se junts de copes a l'acabar el concert? Mark és una persona intel·ligent que vol al millor teloner disponible a l'esdeveniment? Doncs no senyors! Mark Chesnutt és un gran compositor, amb una fantàstica veu texana i així ho va demostrar només iniciar la seva actuació, però li costa molt escalfar motors. Per això necessitava a en Zona Jones abans que ell. El nivell d'adrenalina del públic havia d'arribar a un bon nivell abans de la seva actuació de manera que la temperatura aguantés fins a gairebé al final de la seva actuació, moment en el qual amb una cervesa en la mà va poder demostrar que el també sap caldejar l'ambient. Zona Jones era el catalitzador d'un Mark Chesnutt que feia l'efecte de ser una mica tímid.


Vam escoltar els seus grans temes, no fa falta relacionar-los, qualsevol d'ells són molt coneguts, amb una banda brutal i el tècnic de so i il·luminació lluint-se especialment. Vam gaudir de l'espectacle d'aquest gran tímid que sembla ser Mark Chesnutt. Per tant la resposta més probable a les preguntes anteriors és: les tres raons són possibles i cal afegir l'imprescindible suport d'en Zona a en Mark!

Potser aquesta aparent timidesa és la que va impedir al seu dia que aquesta antiga gran promesa del country, cridat a recollir el testimoni dels grans del new country fa temps, no hagi pogut desbancar als encara gegants del country.


DIUMENGE: Nugget va obrir la tarda, i de nou l'organització no es va equivocar. Aquest grup de blue grass, amb components austríacs i txecs va oferir un recital de com aixecar un concert des de zero. Es van guanyar a pols la major ovació a ?els bisos? que vam escoltar durant tot el festival.

Ells no s'ho podien creure, però nosaltres tampoc ens podíem creure que a Europa tinguéssim un grup de bluegrass com els Nugget. Fantàstics! Va seguir Rachel Warwick , la britanica resident a Nashville i presentada com la nova nena acaronada de la meca de la música country. Gairebé es queda sense públic per causa de la pluja. Just començar la seva actuació el cel va començar a ennegrir i el vent, premonitori de totes les tempestes d'estiu, va bufar fins que les gotes van començar a caure. Afortunadament va durar poc temps i vam poder acabar el concert. Un cert aire Shania Twain però més rockero embolica a Rachel Warwick. Al seu CD hi ha un West Coast, un Triple Two Step i un East Coast, que podran aprofitar-se molt bé per a coreografies de line dance o de Partner.


John Arthur Martinez va agafar de nou els ritmes més clàssics del country. Un violí extraordinari l'acompanyava, un dels dos millors de tot el Festival. Recordant a Rick Trevino en moltes ocasions i especialment quan cantava en castellà. Per quin motiu aquests cantants country quan canten algun tema en castellà utilitzen una veu més ?aflautada? que quan canten en anglès? Us asseguro que ens vam estar fixant expressament i és així. Escolteu "Un momento allá" de Rick Trevino i compareu la seva veu amb uns altres dels seus temes en anglès... a veure si tenim raó.

Deixant de costat aquesta petita curiositat o incògnita, John Arthur Martinez va estar bé. Segons algun dels experts espanyols, ens va dedicar el millor dels seus temes. Nosaltres per la nostra banda vam comprar el CD allí, un bon CD gravat per a aquest Festival i especialment bo per a escoltar, però no m'atreviria a recomanar cap cançó per a ballar; no és per qüestió de velocitat de les cançons, que n'hi ha de totes les velocitats. Ja sé que hi ha algun ball a Espanya que utilitza cançons d'aquesta gran persona i cantant com és John Arthur Martinez, però jo prefereixo escoltar-lo. No és millor ni pitjor que uns altres que si motiven ballar és perquè... com diria la meva dona: ?les cançons són mones?, però...


El segon en importància, després de Mark Chesnutt, del cartell de Craponne era Jon Randall, compositor per a cantants com Kenny Chesney, que té suficient fusta com a cantant com per estar ja sobre els escenaris. Em va agradar, de fet m'agraden les sorpreses i igual que Zona Jones que em va sorprendre, també ho va fer Jon Randall. Crec que anirem escoltant sobre ell. Amb un estil de country més ?bluessy?, té un parell de West Coast, un Night Club Two Step i un Triple Two Step bons per a ballar.
El seu concert va ser igual que la seva música: molt ?smooth?, incorporant al grup les veus de la seva núvia i una amiga en un moment determinat, va seguir mantenint un cert aire de ?col·legues? molt virtuosos amb els seus instruments, en una tarda de Diumenge, després d'una barbacoa.

Al cap i a la fi exactament d'això es tractava. Jon Randall era el penúltim artista a actuar en aquesta tarda temperada de Diumenge, i ho feia amb els seus amics sobre l'escenari i davant d'aquests altres amics que vam crear amb ell aquesta atmosfera d'agradable comiat en la qual tots ens sentim part d'una mica més...