Crònica Festival de Mirande 2006

Font: Jordi Rius


Després d'unes setmanes de vacances, tornem a l'activitat habitual explicant tot el què dóna de sí el món de la música i ball country a Catalunya.

I ho fem amb la col·laboració d'en Jordi Rius, que ha tingut l'amabilitat de fer-nos arribar una crònica sobre el què va donar de si el passat festival de Mirande. Queda ja un pèl lluny en el record, però per a tots aquells/es que no vam ser-hi, ens servirà per saber com va anar tot plegat.


La primera impressió
Des de 1.999 que sentim parlar del Festival Country de Mirande i encara no ens havíem decidit a anar-hi. Ara no deixa de sorprendre'ns el gran desconeixement d'aquest Festival a Espanya, perquè amb l'excepció d'un grup de Tarragona que hi va des de fa uns 7 anys, pràcticament no hi han anat espanyols a Mirande, i no deixa de ser una incògnita perquè és el més proper a Espanya dels festivals francesos.

A l'arribar, la sensació més important és la d'estar ben organitzat, encara que millor dir que es nota que és un festival pensat per que tant el públic, el personal de l'organització, dels bars i restaurants, artistes i comerciants; disposin d'unes infraestructures mínimes que facilitin la seva comoditat malgrat romande al recinte tot el dia. No en va és la seva catorzena edició. Són molts anys ja aprenent com aconseguir que 160.000 persones es sentin còmodes durant els cinc dies que dura el Festival.

Espectaculars els més de tres mil metres quadrats de carpes muntades per l'esdeveniment que garantien l'ombra; i sota les quals es situaven els més de 15 restaurants i els bars del Festival. Cada un amb el seu estil propi, cada un amb les seves taules i cadires, cada un era un descans als 37º de temperatura. Especialment simpàtica era una de les carpes-restaurant, voltada de carretes western i amb tres Tippis de fons.

Un escenari d'uns 400 metres quadrats, amb una il·luminació envejable i super espectacular, i un equip de so simplement brutal, ens feien entendre que els concerts podien ser un gran espectacle, cada dia des de les cinc de la tarda fins aproximadament les 2 de la matinada. Molts concerts en aquests cinc dies.

Les botigues de roba, accesoris, decoració, etc ? ¡moltes!, ¡moltes!. No voldria exagerar però potser eren més de setenta botigues. Un molt bon treball per part dels organitzadors, i un bon negoci pels comerciants. Després de diversos anys sense els nostres barrets de ?palla plastificada? (straw hats), vam decidir no dur-nos els nostres apreciats capells de feltre a Mirande i comprar-nos allà els ?straw?. ¡Bona decisió, impossible anar-se d'allà sense el teu barret favorit, quina quantitat de tipus i models! A diferència d'Espanya on les botigues semblen comprar totes al mateix proveïdor, la varietat era la nota predominant en aquest Festival.

El ball disposava d'unes instal·lacions també bones. Per la competició van habilitar una carpa d'uns 300 metres quadrats, i pel ball lliure i les classes es destinava el mateix espai que anys anteriors: un cobert enorme amb el seu bar, botiga i restaurant. Davant de l'escenari pels concerts, l'organització va habilitar una petita pista d'uns 40 m2 pels line dancers que els agrada ballar durant els mateixos. Un detall inesperat i simpàtic eren els ?espersors? col·locats estratègicament per refrescar al personal durant les ?calors? del dia.

En resum i d'entrada, Mirande ens va donar la sensació de tenir-ho tot previst per un esdeveniment d'aquesta magnitut a l'aire lliure.


Els Concerts
Seixanta un concerts durant cinc dies, tant dins del recinte del Festival com al ?Festival Off? que es realitza a la plaça ?D'Astarac? del poble, com el ?Festiroad? que és a l'area habilitada per la concentració de motos; són una quantitat important de concerts.

Els concerts a ?L'Estadi?, és a dir, al recinte del festival, estaven presentats per un vell conegut de l'afició hispana: Phil Edwards. Aquest antic cantant country nascut a França s'ha prodigat suficientment a Espanya como per ser ben conegut. Sent sincer no sé si encara està en actiu com a cantant, però com a presentador... ¡és molt bo! Molts artistes d'entre els que van destacar: Burrito de Luxe (USA), Zachary Richard (USA), Patrick Verbeke (F), Jeff Hugues & Chaparral (USA), Jody Lyn Hawkshaw (Canada) i Jesse Dayton (USA) i Brennen Leigh (USA).

D'entre els grups francesos cal destracar: The Shoepolishers (Música Celta), CC Rider (Countrty Rock), Orville Grant & 50 Choristes (New Country), Conniving (New Country), Mary & Co. (Blue Grass), Marie Dazzler (New Country), Country on the Rock (Countrty Rock), Armadillo (Countrty Rock), Texas Sidestep (Countrty Rock) i Orville Nash-Fredcasters & Nico Wayne. T (New Country).


El Dijous dia 13. Zachary Richard (USA) amb un peculiar ?Cajun Rock? que reflexa els estils típics de Louisinana, amb 15 àlbums al mercat, dels quals només dos són en anglès i la resta en francès (és a dir, Cajun), va ser especialment ovacionat. Zachary Richard no només és un bon cantant sinó que és compositor de les seves lletres, la qual cosa va donar encara més força a una gran actuació.

Els Burrito de Luxe els vau poder veure en acció el mateix cap de setmana al Mr.Banjo. El seu country rock és el succesor dels ?Flying Burrito Brothers? que també va fundar el seu llegendari pedal-steel-guitar ?Sneaky? Pete Kleinow. Ells van ser els que inventaren el country-rock californià que posteriorment va permetre l'aparició dels cèl·lebre Eagles. Els Burrito de Luxe són uns molt bons músics, cosa que juntament amb una gran professionalitat els permet posar en escena una actuació potent.

Resum del Dijous: ¡Comencem molt forts!

El divendres prometia. Sobre el paper l'actuació de Jeff Hugues & Chaparral podia ser memorable. Aquests texans que acostumen a tocar en sales de ball i per tant són un grup catalogat com a estil ?Honky Tonk? Texà, contribuïen a configurar la variada oferta d'estils country del Festival de Mirande.

L'altre actuació estelar del divendres era del francès Patrick Verbeke, un bluesman desconegut per nosaltres. Patrik Verbeke va iniciar la nit abans que Jeff Hugues & Chaparral, i... ¡quina sorpresa!, una veu trencada a l'estil Joe Cocker va trencar l'aire, que una guitarra magistral tornava a cosir per empènyer les cançons cap a cadascun de nosaltres i lligar-nos a la seva actuació. Des d'un solo de Leroy Parnell a Nashville que no havia escoltat en directe una guitarra així.

De Jeff Hugues & Chaparral me'n reservaré la opinió. Només us diré que suposadament era l'estrella de la nit, però vam optar per anar a dormir. Un fantàstic equip de so no pot suplir el que va passar allà, i que ni la improvitzada aparició de dos dels aristes americans del dia següent (Jesse Dayton i Brennen Leigh) va poder arreglar.

Resum del divendres: El Blues va guanyar la partida el Viernes, i... de llarg.


El dissabte era el nostre darrer dia de concerts al Festival de Mirande, perquè tornàvem a Barcelona el diumenge a les quatre de la tarda, és a dir, una hora abans del començament dels concerts. Per tant havíem d'aprofitar la nit.

Jody Lyn Hawkshaw (Canadà) i Jesse Dayton (USA) eren les estrelles del dissabte. Tots dos artistes amb material propi i alguna versió es van lluir. Jodi Lyn amb una veu impressionant i una marxa increïble sobre l'escenari va aconseguir que tots entréssim a l'ambient, realment molt bona.

Nascuda a Cornwall (Ontario), Jody va començar als cinc anys a actuar en fires i festivals, la qual cosa explica la seva desinvoltura sobre d'un escenari. Si a això hi afegim que ha cantat al costat d'artistes com Charlie Walker, Bill Anderson i Bobby Helms, i que ha participat al CD nadalenc ?Folks like us? al costat de Crystal Gale, Chett Atkins i Ronnie Prophet, és fàcil entendre que la seva actuació fos brillant.

El texà Jess Dayton també conegut per ?turbo country? va tenir una bona actuació també. Un artista peculiar que ha creat el seu propi segell i que es sent més proper al rockabilly, no va defraudar, però tampoc va poder fer-nos oblidar la memorable actuació de la canadenca Jodi Lyn. Influenciat per artistes com Georges Jones, Conway Twitty i Jerry Lee Lewis. Si passeu per Houston aneu a veure'l actuar al ?Continental Club? els dissabtes a la tarda i descobrireu el denominat ?el secret millor guardat de la música country moderna?.

Resum del dissabte: La reacció del country canadenc amb l'aire francès, va provocar una genial explosió musical imprevista el dissabte.



El ball
Les tres activitats típiques de line dance i ball country: classes, ball lliure i competicions; són importants pels organitzadors del Festival de Mirande, i no només ho demostren subministrant les instal·lacions específiques per poder realitzar-les durant tots els cinc dies i durant totes les hores del dia sinó també procurant que el ball estigués representat per instructors no només francesos i per les millors organitzacions internacionals.

Tot el dia hi havia classes i ball liure, però fins i tot durant els concerts es podia estar ballant al super-cobert de ball, amb la música enllaunada pertinent i sense que interfissin entre si les músiques de les dues zones del recint. Tothom content i divertint-se en allò que més a gust le venia en cada moment: ballar o escoltar música. El canadenc Guy Dubé, coreògraf, instructor i President de l'"Associació Canadenca" juntament amb la monitora ?Lethi? (la nostra inefable Letícia Pijoan té una dura competència a França), no paraven de fer classes i d'animar el ball lliure. No sé quants balls van ensenyar però... ¡una pila!. Era igual a quina hora passessis, era igual si era el dijous a la nit o el diumenge el matí ¡Guy o Lethi estaven allà! Uns monstres incansables.

Molts balls clàssics al ball lliure, cada dia es repetien aquests balls, és cert: Pizzirico, Tush Push, Pot of Gold, Addicted to Love, Easy come easy Go, Sway (Partner), All shook Up, Chill Factor, Cowboy Up, King of the Road, etc. Alguns de nous: The World, Irish Stew, Celtic Tribute, Gypsy ? Però això és normal. Per omplir de veritat una pista de 300 m2 a tope, amb persones de molts llocs diferents només es pot fer amb clàssics. L'èxit d'un esdeveniment gran està en com de plena està la pista, el màxim d'hores possibles. A l'igual que a Espanya és fàcil que necessitin aviat dues pistes: Clàssics de nivell beginner-Newcomer i més nous de major dificultat. Ja ho veurem l'any que vé. Aquest any ja podien haber-ho fet perquè disposaven de dues pistes, però... els faltava un discjockey.

La competició de line dance i ball country, era la gran incògnita. La Cati i jo érem allà per ajudar en tot el que necessitessin de les competicions. La Cati a més jutjava. La veritat... menys per un petit malentès amb alguns espanyols el dijous i que es va arreglar molt bé gràcies a la comprensió i altura dels espanyols, l'organització es va desenvolupar raonablement bé, si tenim en compte que era la seva primera competició internacional (i la tercera edició de concurs social de ?Honky Tonk line dance?).

Al voltant de 100 participants i la majoria francesos (uns 90): ¡un èxit!. ¿Per què dic això? Perquè a Paris una setmana abans només van haver-hi uns 26 participants francesos.

El nivell dels francesos no té res que envejar al dels espanyols. Molts participants del concurs social de ?honky Tonk? podien estar participant a Newcomer. Estem segurs que l'any vinent els participants francesos arribaran a una xifra impressionant i que el seu nivell serà com a mínim com el d'Espanya. ¡Serem nosaltres qui haurà de treballar dur, perquè no ens deixin enrera! Ja sabeu com van reaccionar els francesos pel que fa al seu orgull nacional, per tant estigueu preparats per un canvi important gràcies a organitzadors i directors com en Jean Chauveau (Mirande).

Aquest any els espanyols han tornat a posar el llistó alt, de fet la participació espanyola era part del ?Show?, va ser sorprenent quan em van preguntar per primera vegada per l'hora del show dels espanyols: ¡No hi havia show! Era la participació en competició.

No sabíem com reaccionaria el públic a la competició internacional. Creiem que els francesos estaven acostumats als concursos socials d'anys anteriors, però no a les competicions on els participants ?s'exhibeixen? (perquè si no ho fas sembla que no et moguis de lloc i els jutges no es fixen en tu) i per tant crèiem que podia haver-hi un cert rebuig. La veritat... Ens vam quedar atònits pels aplaudiments als competidors i per la qantitat importantíssima de públic.

¡Sensacional! Aquestes persones entenen que la teva afició pot ser la que sigui, però que pots respectar a tothom i fins i tot disfrutar amb el que fan, sense renunciar a res, i agraïnt l'esforç de tots. Per això us dic: ¡l'any que vinent arrasaran!