Crònica del Butterfly Country Festival
La Marta i en Carles (Purroy) van viatjar a Emmen (Holanda) els dies 8, 9 i 10 de juliol. Fins aquí us preguntareu: i a mi què?
Doncs resulta que a més a més de poder tastar el formatge Emmental típic de la regió, van assistir al Butterfly Country Festival, que va comptar amb estrelles d'altíssim nivell com ara Asleep at the Wheel o Dwight Yoakam, entre molts altres.
Val a dir que l'afició al nord d'Europa per la música country és molt més gran que no pas a casa nostra, i això permet també veure (de tant en tant) noms històrics com ara els anteriorment citats.
Doncs la Marta i en Carles, a més de disfrutar de valent, han tingut l'amabilitat d'escriure'ns una crònica per tots aquells/es que no vam ser-hi, perquè almenys sapiguem com va anar tot.
També m'han passat moltes imatges, que després de fer-ne una selecció he penjat a Countrycat Fotografies.
I sense més dilacions, us deixo amb la crònica. Moltes gràcies Purroys per la peacho crònica i les fotos! Després de llegir-la, em feu una enveja que no vegis!!! :-)
CRÒNICA DEL "BUTTERFLY COUNTRY FESTIVAL" EMMEN (HOLANDA)
Els dies 8, 9 i 10 de Juliol d'aquest any es va cel·lebrar a Emmen, tocant a la frontera amb Alemanya, el festival Butterfly. A continuació mirarem de relatar-vos les nostres experiències en aquest fantàstic aconteixement.
Dissabte 9:
Després de conduir durant prop de 200 km. des de l'aeroport de Schiphol vam arribar al festival cap allà les 8.
Allà vam trobar un recinte tancat en un espai annexe a l'estadi on hi havia un escenari i unes tarimes de fusta de quasi 200 metres quadrats per ballar. Al voltant de la tarima estava ple de paradetes de música, samarretes, barrets, etc.(similar al Mr. Banjo).
La música era en directe i hi actuaven uns grups locals dels que desconeixem els noms, però quasi tots es dedicaven a fer versions de temes coneguts de cantants clàssics, els que més, i de moderns.
La gent ballava amb un estil molt diferent al nostre, tipus LDA. Nosaltres ens vam posar en un racó a ballar els que se'ns va ocòrrer (California Boy, Wheels, Swinging Doors, Horse's Mane,etc.). Alguna gent s'acostava i ens preguntava quin ball estavem ballant si el podien trobar en alguna web. Al·lucinaven quan dèiem que veniem de Barcelona. Ens van dir que els agradaven molt els balls que fèiem i el nostre estil!!!! Cap a les dotze es va acabar i vam anar a dormir.
Diumenge 10:
Era el dia fort del festival.
Estava programat un macro concert amb un cartell impressionant: Ruud Hermans (Holanda), Slow Horses (Alemanya), Heather Myles (USA), BR549 (USA), Asleep At The Wheel (USA), i Dwight Yoakam (USA).
A fora del recinte hi havia una mica de fira "country" similar a la del dia anterior. A les 2 en punt, tal com estava progamat (estàvem a Europa!), van començar les actuacions presentades per una estrella del country alemany:
Ruud Hermans i Slow Horses
Eren totalment desconeguts per nosaltres ja que són grups locals. Ens van agradar ja que alternaven versions amb temes propis (en anglès). Pels aplaudiments de la gent d'allà vem deduïr que eren força coneguts allà.
Heather Myles
Va aparèixer, amb un modelet força provocatiu (mireu sinó les fotos), acompanyada dels seus Cadillacs Cowboys.
Tot i que va oferir un repertori força similar al que ha ofert les vegades que ha actuat a casa nostra, va estar impresionant!!!! Va començar amb "Who did you call darling" i després va anar oferint les seves cançons més conegudes durant prop de 35 minuts.
Però, els aplaudiments i crits de les aproximadament 3.000 persones que estàvem allà la va fer oferir 2 bisos de 3 cançons cadascun. Va estar força simpàtica, i de fet, va ser la única de les estrelles del festival que va sortir a una carpa de la organització a firmar autògrafs. Vam poder parlar amb ella uns segons mentre ens signava els barrets i se'n recordava de Barcelona i del Mr. Banjo.
BR549
Sensacionals! Van oferir un concert carregat de "western swing" i de "rockabilly".
Eren els que, particularment nosaltres, menys coneixíem ja que només tenim algunes cançons, però, ens van agradar moltíssim. Tant que intentarem aconseguir tots els cd d'ells que puguem.
Entre les cançons que van tocar destaquen "Cherokee Boogie" i versions de Hank Williams, The Flying Burritos, Waylon Jennings, Bill Halley, Merle Haggard, a més de força cançons pròpies.
Asleep At The Wheel
Són un dels nostres grups favorits. Va ser increíble poder veure'ls en directe i van ser, sencillament, al·lucinants!!!!!!
El lider del grup, Ray Benson, va aparèixer, molt elegant, amb els seus prop de 2 metres d'alçada dintre d'un vestit gris fosc (vegeu fotos).
Van començar amb molta canya i el repertori va ser el seu clàssic repertori que podem sentir en els seus cd en viu ("Miles of Miles of Texas", "Route 66", "Take Me Back To Tulsa", etc.)
De la banda dels anys 70 només queda Ray Benson, però el so continua sent so Asleep carregat del millor "western swing". De la banda actual desconeixem els noms però, destacariem el "fiddle" i una vocalista joveneta que va trencar 2 vegades la corda de la seva guitarra espanyola.
Com a cosa curiosa, en un dels solos que es va marcar el noi del "fiddle", no ens cansarem de dir que boníssim, el Ray va agafar tres boletes del tamany de les de billar i va començar a fer jocs malabars, tirant-se una al barret i aguantant-la amb l"ala del barret, genial!
Van oferir quasi 50 minuts de concert i a l"acabar els aplaudiments del públic els van fer sortir a fer un bis de 2 cançons. Una d"aquestes va ser una versió rapidíssima del "Cotton Eyed Joe".
Dwight Yoakam
Era el plat fort del festival i va complir amb les expectatives.
Acompanyat de només un bateria, un baix i un guitarrista, a part de la seva guitarra espanyola, va sortir amb una camisa amb uns flecos impresionants (vegeu fotos) i amb les seves botes blanques i el seu barret Stetson gris.
Va començar amb "Little Sister" i va anar seguint amb el seu repertori més o menys clàssic. De fet, ell va comentar, amb el seu anglès-americà difícil d"entendre per la seva manera de pronunciar, que havia actuat varies vegades a Amsterdam però no a Emmen, així que oferiria un concert bassat en el seus temes clàssics.
I així va anar oferint cançons com "I'm A Honky Tonk Man", "Little Ways" (molt accelerada però genial), "Streets Of Bakersfield", "Guitars, Cadillacs, etc.", "A Long Way Home", etc, acompanyat dels seus característics i originals moviments de caderes i guitarra que tots em pogut observar en els seus videos i que tan agraden a les noies. En definitiva: Brutal!!!!
Va ser l'artista que més estona va estar damunt de l"escenari, suposem que perquè ell, en teoria, era l'estrella del festival, ja que va durar prop d'hora i mitja. Encara que al final, tots, vam embogir només va oferir un bis de 2 cançons: "This Thing Called Love" i una cançó que va ser una primícia per a tothom, doncs va explicar que, tot i que era de fa 2 anys, mai s'havia tocat i que per tant era "nova" i que probablement seria la primera d'un nou àlbum que està preparant.
Abans d'acabar un parell de comentaris:
1) Tots esperàvem que en Dwight i la Heather ens oferíssin a duo la cançó "Little Chapel". No va ser així, ni quan actuava ella ni quan actuava ell, i va ser una "petita" decepció.
2) Una altre petita decepció va ser que ni Ray Benson ni Dwight Yoakam van sortir a firmar autògrafs ni van ser accesibles pel seu públic en cap moment. Només la Heather va sortir i va estar super simpàtica.
Bè, això es tot. Per nosaltres ha estat una gran experiència i vem al·lucinar amb tot l'ambient i la música que vem trobar-nos allà. Hem intentat explicar-vos tot el que vem veure i disfrutar en aquests 2 dies que mai oblidarem. Esperem que aquesta crònica us hagi agradat i fins un altre! Keep It Country!
Comentaris