Gran concert de Chris Hillman divendres a Badalona
Jo no vaig ser-hi, però tots els comentaris que he sentit van en la direcció d'una flipada col·lectiva.
El concert de Badalona de Chris Hillman era un dels 3 únics concerts que aquest mite de la música americana oferia a Europa. Concretament, al Teatre Zorrilla de Badalona.
Com que ja us dic que no hi vaig ser, la única cosa que puc fer és referenciar-vos opinions de persones que sí que en van poder gaudir, com són l'Adolfo Sánchez de la llista de distribució Música Americana i Nando Cruz de El Periódico.
Adolfo Sánchez: (anar a la seva página)
"Otro de nuestros sueños se cumplió realidad. Por fin pudimos escuchar en directo a toda una leyenda como Chris Hillman.
El marco elegido para la actuación fue inmejorable: el teatro Zorrilla de Badalona. Realmente es todo un aliciente ver un concierto en un sitio tan maravilloso como este.
Por desgracia nos enteramos previamente de que el contrabajista Bill Bryson se encontraba indispuesto, por lo que solo aparecieron en escena Chris Hillman (mandolina y voz), Herb Pedersen (guitarra y voz) y Al Perkins (dobro)
Como es lógico de alguien tan importante como Hillman (y de sus no menos ilustres acompañantes) esperabamos todo, y no nos defraudó. Pensandolo bien, si solo hubiera sido miembro de los Byrds, o de los Flyin´Burrito Brothers, o de Manassas...., ya sería un histórico, pero resulta que ha estado en todas esas bandas.
Cayeron temas como Bury Me, Mr Tambourine Man, Turn, Turn Turn, Eight Miles Hight (maravillosa la lectura acústica de este clásico de los Byrds), Better Man Than That, Hello Trouble (soberbia interpretación de Herb Pedersen), Story of Love, Wheels, Sin City, Bakersfield Bound, ... También cayó algún tema de Manassas (banda en la que como todos sabéis también militaba Al Perkins) y de Dillard & Clark. Fue una hora y media de concierto que quizás supo a poco por la intensidad, pero nuestro sueño se vio cumplido con nota alta.
A pesar de que al final no pudimos pedirle que nos firmara un autógrafo, salimos con una sonrisa de oreja a oreja.
Un saludo a todos los amigos que me encontré en el concierto, en especial a Lluis, Manolo, Jorge, Celia, Pep (gracias por su hospitalidad), Jaume, Mar, .... , que creo que también salieron satisfechos.
Y por supuesto también a Violeta, que acaba de descubrir que los Byrds son una maravilla."
Crítica a El Periódico: (per llegir-lo des de la pàgina del diari cal estar registrat, gratuïtament. Per fer-ho, cliqueu aquí)
"Fa por enfrontar-se a segons quines llegendes, a segons quins ca- pítols de la història. El pas del temps sol ser molt cruel per a aquestes coses. Però a Chris Hillman, supervivent de mil i una batalles, ja no li poden venir amb històries. Està tan habituat a perdre companys pel camí que divendres, quan a última hora li va fallar el baixista Bill Bryson, va sortir a escena amb el seu posat tranquil.lot, recolzat per Al Perkins i Herb Pedersen, però fent la sensació que sol i tot hauria ofert una faena rodona.
Tres canyes --mandolina, dobro i guitarra acústica-- i dues veus en prodigiosa forma --les de Pedersen i el mateix Hillman-- van ser suficients per brindar al Teatre Zorrilla de Badalona una de les nits més completes i glorioses. Generosa recompensa per a aquest atent i divulgatiu cicle Blues & Ritmes en forma d'excepcional recorregut per la música d'arrel nord-americana en boca d'un dels seus secundaris d'or. Perquè quan Hillman triava entre els seus temes també delineava el seu particular recorregut per l'a- bans i el durant del country-rock.
En poc més d'una hora va retrocedir fins als seus herois d'in- fància (Bill Monroe), es va reclinar en el bluegrass, va elogiar públicament el seu coetani Gene Clark, va fer baixar a terra ferma clàssics de The Byrds (Turn, turn, turn, Eight miles high i una versió austera i campestre de Mr. Tambourine man), va fer ressaltar les seves creacions amb Gram Parsons per als Flying Burrito Brothers (Sin city, Wheels), va lluir els seus èxits amb la Desert Rose Band, va apuntar el seu pas per Manassas i, de passada, va presentar diverses de les seves últimes composicions.
Sí, Hillman tenia mil i una maneres de reivindicar el seu paper en la història. Va recórrer a totes i va brillar en cada una d'elles fent gala d'una relaxada parsimònia molt d'acord amb la modèstia campestre amb què escollia i interpretava el repertori. Tenia el material i els amics adequats per fer lluir aquestes melodies dolces que amanseixen els homes durs de l'oest mitjà. Aquí també van caure rendits davant d'una lliçó d'història tan enorme."
Si algú més vol donar-ne el seu punt de vista, ho pot fer enviant un mail a countrycat@terra.es o deixant un missatge al Fòrum Countrycat.
Comentaris