Sentiments en l'última nit al Jambalaya
Si algú no hi posa remei, el passat dimecres dia 31 de desembre va ser l'últim cop que, com a Jambalaya, i amb la seva filosofia de sempre, va obrir les seves portes el pioner local del Masnou.
Crec que tots els que hi eren van passar estones de tot tipus, des de estats d'eufòria pel dia que era (cap d'any) fins a tristor per saber que eren les últimes hores del nostre estimat local, bressol de la música country en aquesta nació. És per això que no vull deixar de comentar aquest dia i, potser també l'anterior dissabte, que va tenir el mateixos tints de tristor.
El local obria les seves portes a la una de la matinada com cada any, per deixar als seus amics (permeteu-me que digui amics i no clients) prendre els raïms a casa i desprès de gaudir de l'ultima reunió, a la que és la casa de molts més.
Però vora quarts d’una de la nit ja hi havia gent a la porta i a dins del local. Eren els de sempre, els incondicionals del Jambalaya i la família Nel•lo, que són, de fet, els veritables impulsors d'aquest somni, amb l'ajut del seu soci Heriberto Ramos (Foto de l'Andreu i l'Heriberto de la web del Jambalaya).
Va anar passant la nit i tot i que la gent ballava, feia petar la xerrada, escoltava música etc, etc, l'ambient no era el que havia de ser. Es palpava a l’aire un regust amarg que de tant en tant feia que, persones normalment extrovertides i rialleres tinguessin moments d’abatiment sobtats.
De totes maneres, la nit va anar passant amb bromes incloses, com la de fer rodolar el barril del "Redneck Corner" per tota la pista davant del somriure de tothom qui era present, tant els Rednecks com els linedancers o els que simplement s'estaven prenent unes copes. Aquest es l'esperit que hauria d’haver existit sempre al local i que de fet ha existit durant molt de temps.
Bé, no em vull allargar massa perquè de fet es poc important el que es va fer l'últim dia. El què és realment important i francament innegable és el què a contribuït a fer aquest local (estimat per molts i criticat per uns pocs) per la difusió i l'ensenyament tant de la música country com del linedance durant sis anys.
Espero que tothom pensi que el tancament d'un local emblemàtic com aquest es un mal símptoma per la nostra afecció, siguis o no un incondicional del mateix.
Sempre hi ha hagut certa rivalitat entre els locals (o més ben dit entre els seus clients incondicionals), però crec sincerament que la noticia seria igual de trista si altres locals (dels que podem anomenar “vaques sagrades”) tanquessin les portes. En el fons tots hi perdem.
Només em queda per dir una cosa des de la tristor que ara mateix sentim els amics del Jambalaya:
KEEP IT COUNTRY I JAMBALAYA FOREVER......
(Andreu i Hanny, com ja us hauran dit mil cops: GRÀCIES per un somni de sis anys, que el despertar sigui dolç i que la resta de dies siguin tan bons con aquests ultims)
Comentaris