Crónica de la trobada Country al Poble Espanyol, by Jordi
Gràcies al mai prou recompensat equip de corresPONSAls de Countrycat, avui publiquem una crònica sobre el què va donar de si l'acte que ahir diumenge va tenir lloc al Poble Espanyol de Barcelona, sota una calorada del mil.
Paràgraf, menció, distinció, etc. apart es mereix el cronista Cowboy George, o Jordi pels d'aquí. No només va renunciar al concert del Bruce (o era perquè no tenia entrada? jejeje) sino que a més va tenir la paciència d'enviar-me la crònica ahir mateix. No és Ramón Muntaner, però ja veureu que la seva crònica no té res a envejar a les del ben nostrat relator de conquestes mediterrànies! :-)
Així doncs us adjunto la seva crònica a continuació, i si teniu algun comentari o queixa, li feu a ell i no a mi! Jo, me'n rento les mans, com el Pitàgores. ... ... ... Sí, Pitàgores, o és que el Pitàgores no es rentava mai les mans? :-P
Per cert, la compensació econòmica de 3.000€ pactada per contracte, ja la trobarem al cel, val Jordi? ... ... ... Ni que fossis en Jaume Barberà!
Un diumenge Country, molt Country
1. Acompanyats en tot moment per un sol de justícia i un parell de webs vam acabar ben rostidets (ei! quin verset més mono, però aquí paro, que tampoc em pagues tant!)
2. En serio haig de dir que l'ambient i l'efecte del Poble era impressionant. A la plaça unes 150 persones ballant els balls fàcils que ensenyaven, amb espai sobrat, però això sí sobre paviment de formigó!!! I la gran majoria no era pas la primera vegada!!
3. El programa va començar amb tots els que vam voler pujar a l'escenari (una quarentena) ballant el Hoochie. Va seguir amb una breu exhibició dels del Vivaldi (uns 25 comandats per la Imma) que ho fotien molt bé i només feien pena perquè anaven uniformats amb camisa texana blava i es morien de calor. Des de baix, el Poble (mai més ben dit) els seguia tots els balls que es coneixien.
A continuació la mateixa Imma i després un altre tipus sota un barret van ensenyar un parell de balls senzills i tot el poble els executà de meravella (més o menys) amb la coneguda pedagogia de si la lenta o si la ràpida -resolta per aclamació popular cap a la segona en el cas del Line Dance Crazy-. Va pujar l'amic del Nashville a recordar-nos la cita estiuenca del Festival Mr. Banjo.
Va seguir una exhibició popurri de balls country dels del Vivaldi que encara no havien caigut desmaiats abans (realment sembla que els d'aquest local tenien un pes fonamental en tot aquest cotarro perquè l'escenari estava "flanquejat" només per dos cartells seus).
Van fer balls en línia individual i en parella, contradance, parella en big circle i la coreografia celta prohibida en el Honky Tonks (de música escocesa gaitíssima i guapíssima) amb ballarins que evolucionen només pel perímetre. A tot això el poble seguia i seguia tot el que podíem i més (això sí amb la fald .. no, vull dir, amb les mànigues ben arremangás nosaltres que podíem)
4. Cap a les 12 A.M. els Vivaldis ja eren més aviat moribunds i es van despedir fins més tard prometent més de tot (no sé què em recorda...) I va pujar el per mi sempre impressionant Greg Ryan (que ensenya, canta, toca instruments variats, parla català, anglès, etc... i el més bo es que és l'única persona del món capaç de fer tot això A LA VEGADA!!!, i els que l'heu vist sabeu que no es broma!). Des d'aquí aprofito per enviar-li una ben cordial felicitació a ell i a la Judit per la recent paternitat...
Però sentint-ho molt a aquesta hora vam haver de marxar (que segueixi el reportage del country s'hi algú si va quedar) per no fer tard a la cita amb el David i el Bailongu a la North Pole Station, altrament anomenada Estació del Nord.
5. Aquí la colla countriera era "lleeeugerament" més reduïda (uns 10 mal i ben comptats) però ... BONS ... BOOOOONS ... a matar! Tant BONS! Érem que no va caldre que ni pugéssim a l'escenari (ocupat entre altres CELEBRITATS de l'univers musical per colles de capgrossos, corals i esbarts internacionals de la mançana i rodalies).
Total que vam preferir circumscriure el nostre art, buenhacer i donaire sin parangon a una esplanada davant del stand del Baiolongu perquè era on hi havia l'equip de música i per allò de jugar a casa.
A lo tonto a lo tonto, 3 o 4 balls executats amb destreza y poderio van arrencar aplaudiments desaforats del públic professional i entès que tot i seguir l'event mundial de capgrossos van venir a veure'ns amb grans corredisses incrementant un 100% la ja inicialment nombrosa rotllana (uns 30 peus) que ens envoltava bocabadada :-) :-)
6. Catxondeo apart, aquí d'una altra manera també ens ho vam passar molt bé. VISCA EL COUNTRYLINEDANCEBAILONGU!!! A continuació va seguir una demo de roda cubana no TANT numerosa com la nostra (3 parelles) i els amics del funky ho van deixar per una altra vegada a l'espera d'un públic més posat (o potser perquè només n'hi havia una i el profe)
I res més ... Apa siau ... i sinó t'agrada l'estil, Webmaster, la propera hi envies a algú del Periódico!!! O hi vas tú mateix que ja està be que a cada cançó country que posen arreu diguis allò de ... "Que bona , que bona" i en canvi l'abandones pel primer "Jefe" que ve!!! ... es que .....
I fins aquí la crònica d'en Jordi. Mentre uns desertàvem del Country per unes hores i anàvem a veure l'Amo Springsteen al Lluís Companys, altres feien bondat anant a dormir d'hora per poder-se llevar i anar al Poble Espanyol.
Home, tot s'ha de dir que sortint del concert vam passar per davant del Poble Espanyol i vam estar apunt apunt, del canto d'un euro, de no quedar-nos-hi ja fins l'endemà. O no...
Merci un cop més al Jordi per la crònica!
Gràcies al mai prou recompensat equip de corresPONSAls de Countrycat, avui publiquem una crònica sobre el què va donar de si l'acte que ahir diumenge va tenir lloc al Poble Espanyol de Barcelona, sota una calorada del mil.
Paràgraf, menció, distinció, etc. apart es mereix el cronista Cowboy George, o Jordi pels d'aquí. No només va renunciar al concert del Bruce (o era perquè no tenia entrada? jejeje) sino que a més va tenir la paciència d'enviar-me la crònica ahir mateix. No és Ramón Muntaner, però ja veureu que la seva crònica no té res a envejar a les del ben nostrat relator de conquestes mediterrànies! :-)
Així doncs us adjunto la seva crònica a continuació, i si teniu algun comentari o queixa, li feu a ell i no a mi! Jo, me'n rento les mans, com el Pitàgores. ... ... ... Sí, Pitàgores, o és que el Pitàgores no es rentava mai les mans? :-P
Per cert, la compensació econòmica de 3.000€ pactada per contracte, ja la trobarem al cel, val Jordi? ... ... ... Ni que fossis en Jaume Barberà!
Un diumenge Country, molt Country
1. Acompanyats en tot moment per un sol de justícia i un parell de webs vam acabar ben rostidets (ei! quin verset més mono, però aquí paro, que tampoc em pagues tant!)
2. En serio haig de dir que l'ambient i l'efecte del Poble era impressionant. A la plaça unes 150 persones ballant els balls fàcils que ensenyaven, amb espai sobrat, però això sí sobre paviment de formigó!!! I la gran majoria no era pas la primera vegada!!
3. El programa va començar amb tots els que vam voler pujar a l'escenari (una quarentena) ballant el Hoochie. Va seguir amb una breu exhibició dels del Vivaldi (uns 25 comandats per la Imma) que ho fotien molt bé i només feien pena perquè anaven uniformats amb camisa texana blava i es morien de calor. Des de baix, el Poble (mai més ben dit) els seguia tots els balls que es coneixien.
A continuació la mateixa Imma i després un altre tipus sota un barret van ensenyar un parell de balls senzills i tot el poble els executà de meravella (més o menys) amb la coneguda pedagogia de si la lenta o si la ràpida -resolta per aclamació popular cap a la segona en el cas del Line Dance Crazy-. Va pujar l'amic del Nashville a recordar-nos la cita estiuenca del Festival Mr. Banjo.
Va seguir una exhibició popurri de balls country dels del Vivaldi que encara no havien caigut desmaiats abans (realment sembla que els d'aquest local tenien un pes fonamental en tot aquest cotarro perquè l'escenari estava "flanquejat" només per dos cartells seus).
Van fer balls en línia individual i en parella, contradance, parella en big circle i la coreografia celta prohibida en el Honky Tonks (de música escocesa gaitíssima i guapíssima) amb ballarins que evolucionen només pel perímetre. A tot això el poble seguia i seguia tot el que podíem i més (això sí amb la fald .. no, vull dir, amb les mànigues ben arremangás nosaltres que podíem)
4. Cap a les 12 A.M. els Vivaldis ja eren més aviat moribunds i es van despedir fins més tard prometent més de tot (no sé què em recorda...) I va pujar el per mi sempre impressionant Greg Ryan (que ensenya, canta, toca instruments variats, parla català, anglès, etc... i el més bo es que és l'única persona del món capaç de fer tot això A LA VEGADA!!!, i els que l'heu vist sabeu que no es broma!). Des d'aquí aprofito per enviar-li una ben cordial felicitació a ell i a la Judit per la recent paternitat...
Però sentint-ho molt a aquesta hora vam haver de marxar (que segueixi el reportage del country s'hi algú si va quedar) per no fer tard a la cita amb el David i el Bailongu a la North Pole Station, altrament anomenada Estació del Nord.
5. Aquí la colla countriera era "lleeeugerament" més reduïda (uns 10 mal i ben comptats) però ... BONS ... BOOOOONS ... a matar! Tant BONS! Érem que no va caldre que ni pugéssim a l'escenari (ocupat entre altres CELEBRITATS de l'univers musical per colles de capgrossos, corals i esbarts internacionals de la mançana i rodalies).
Total que vam preferir circumscriure el nostre art, buenhacer i donaire sin parangon a una esplanada davant del stand del Baiolongu perquè era on hi havia l'equip de música i per allò de jugar a casa.
A lo tonto a lo tonto, 3 o 4 balls executats amb destreza y poderio van arrencar aplaudiments desaforats del públic professional i entès que tot i seguir l'event mundial de capgrossos van venir a veure'ns amb grans corredisses incrementant un 100% la ja inicialment nombrosa rotllana (uns 30 peus) que ens envoltava bocabadada :-) :-)
6. Catxondeo apart, aquí d'una altra manera també ens ho vam passar molt bé. VISCA EL COUNTRYLINEDANCEBAILONGU!!! A continuació va seguir una demo de roda cubana no TANT numerosa com la nostra (3 parelles) i els amics del funky ho van deixar per una altra vegada a l'espera d'un públic més posat (o potser perquè només n'hi havia una i el profe)
I res més ... Apa siau ... i sinó t'agrada l'estil, Webmaster, la propera hi envies a algú del Periódico!!! O hi vas tú mateix que ja està be que a cada cançó country que posen arreu diguis allò de ... "Que bona , que bona" i en canvi l'abandones pel primer "Jefe" que ve!!! ... es que .....
I fins aquí la crònica d'en Jordi. Mentre uns desertàvem del Country per unes hores i anàvem a veure l'Amo Springsteen al Lluís Companys, altres feien bondat anant a dormir d'hora per poder-se llevar i anar al Poble Espanyol.
Home, tot s'ha de dir que sortint del concert vam passar per davant del Poble Espanyol i vam estar apunt apunt, del canto d'un euro, de no quedar-nos-hi ja fins l'endemà. O no...
Merci un cop més al Jordi per la crònica!
Comentaris