Article del NYTimes + Cançó del dia de la Heather Myles
Internetnecks, l'Anna m'ha enviat un article aparegut al NYTimes que val molt la pena. Com que no vull infringir els drets del copyright (el NYTimes és de pagament), no us puc fer un copia-enganxa del text en anglès. Per altra banda, no tinc ara mateix temps per traduir-lo tot al català. O sigui que us en faré un resum molt breu del què he entès jo. De totes maneres, com que aquesta gent estant molt lluny i el català no l'entenen, si per alguna cosa el voleu llegir sencer, em feu arribar un mail i us l'enviaré personalment... (cowboy_cat@hotmail.com)
L'article (de poc més d'un din-A4 de llarg), ve a corroborar el què fa temps que molta gent està dient: que ja n'hi ha prou de "Shanias Twains" i de "Faiths Hills". Que un cop va sortir un senyor que es deia Garth Brooks i molt bé, però que aquesta mena de febre pel country-pop aquest que corre avui en dia ha arribat a un límit de tolerància.
L'article posa exemples de diverses estacions de radio ianquis que han canviat l'estil de la seva programació tornant als clàssics de sempre: Loretta Lynn, Tammy Wynette, Waylon Jennings, George Jones,... En altres paraules: que la gent ja s'ha cansat de les guitarres elèctriques i que troben a faltar les steel guitars i els fiddles. Em sembla que hi ha una frase anglesa que ve a dir això mateix: "back to the roots"... Doncs això.
Ara que reflexionem sobre això, podem lligar-ho amb la Cançó del dia, que ara feia dies que no proclamava. Doncs bé, una cançó boníssima que parla una mica d'això que assenyala l'article del NYTimes, és Nashville's gone Hollywood, de la Sra. Heather Myles (a qui alguns vam tenir el privilegi de sentir al Jambalaya fa unes setmanes). La seva web oficial és aquesta.
He de reconèixer que no he aconseguit trobar a enlloc una web amb la lletra d'aquesta cançó. Ben mirat, no deixa de ser un reflex del què s'ha convertit la música Country: costa trobar lloc pels artistes de caire tradicional. A més, lamentablement la web de la sra. Myles no és res de l'altre dijous (si la comparem amb altres webs que s'han comentat aquí alguna vegada). Si voleu altres lletres de la Heather Myles (però no la de la cançó d'avui), podeu anar a aquest enllaç. En fi, si l'acabo trobant ja us la penjaré.
La única cosa que he trobat és un breu fragment que es pot sentir via Real Player a la web oficial de la mateixa Heather Myles. L'enllaç és aquest. Podeu aprofitar que entreu a la pàgina per sentir un fragment del duet que fa amb en Dwight Yoakam a la cançó Little Chapel. La cançó és molt bona i un dia d'aquests mereixerà estar a la secció La cançó del dia.
Doncs fins aquí el comentari d'avui. Merci Anna altre cop per les teves aportacions! Ens veiem si tot va bé dilluns vinent!
Keep it country
Internetnecks, l'Anna m'ha enviat un article aparegut al NYTimes que val molt la pena. Com que no vull infringir els drets del copyright (el NYTimes és de pagament), no us puc fer un copia-enganxa del text en anglès. Per altra banda, no tinc ara mateix temps per traduir-lo tot al català. O sigui que us en faré un resum molt breu del què he entès jo. De totes maneres, com que aquesta gent estant molt lluny i el català no l'entenen, si per alguna cosa el voleu llegir sencer, em feu arribar un mail i us l'enviaré personalment... (cowboy_cat@hotmail.com)
L'article (de poc més d'un din-A4 de llarg), ve a corroborar el què fa temps que molta gent està dient: que ja n'hi ha prou de "Shanias Twains" i de "Faiths Hills". Que un cop va sortir un senyor que es deia Garth Brooks i molt bé, però que aquesta mena de febre pel country-pop aquest que corre avui en dia ha arribat a un límit de tolerància.
L'article posa exemples de diverses estacions de radio ianquis que han canviat l'estil de la seva programació tornant als clàssics de sempre: Loretta Lynn, Tammy Wynette, Waylon Jennings, George Jones,... En altres paraules: que la gent ja s'ha cansat de les guitarres elèctriques i que troben a faltar les steel guitars i els fiddles. Em sembla que hi ha una frase anglesa que ve a dir això mateix: "back to the roots"... Doncs això.
Ara que reflexionem sobre això, podem lligar-ho amb la Cançó del dia, que ara feia dies que no proclamava. Doncs bé, una cançó boníssima que parla una mica d'això que assenyala l'article del NYTimes, és Nashville's gone Hollywood, de la Sra. Heather Myles (a qui alguns vam tenir el privilegi de sentir al Jambalaya fa unes setmanes). La seva web oficial és aquesta.
He de reconèixer que no he aconseguit trobar a enlloc una web amb la lletra d'aquesta cançó. Ben mirat, no deixa de ser un reflex del què s'ha convertit la música Country: costa trobar lloc pels artistes de caire tradicional. A més, lamentablement la web de la sra. Myles no és res de l'altre dijous (si la comparem amb altres webs que s'han comentat aquí alguna vegada). Si voleu altres lletres de la Heather Myles (però no la de la cançó d'avui), podeu anar a aquest enllaç. En fi, si l'acabo trobant ja us la penjaré.
La única cosa que he trobat és un breu fragment que es pot sentir via Real Player a la web oficial de la mateixa Heather Myles. L'enllaç és aquest. Podeu aprofitar que entreu a la pàgina per sentir un fragment del duet que fa amb en Dwight Yoakam a la cançó Little Chapel. La cançó és molt bona i un dia d'aquests mereixerà estar a la secció La cançó del dia.
Doncs fins aquí el comentari d'avui. Merci Anna altre cop per les teves aportacions! Ens veiem si tot va bé dilluns vinent!
Keep it country
Comentaris