Ball de números, per Xavier Badiella

BALL de NUMEROS


Per: Xavier Badiella

Arrel d’un comentari que feia la meva amiga Montse Bou al seu Facebook, sobre el ball de números que calia aprendre en algunes coreografies, em vingué a la memòria unes anotacions que tenia escrites fa força temps enrere, també sobre un comentari d’una professora del “Nashville” referint-se al numero de counts per fer un ball, s’acostava llavors el concurs que aquest desaparegut local de terrassa (la meva ciutat) feia cada tardor, engrescava als habituals del local a participar amb les seves creacions.

Quina relació tenen ambdós comentaris?, vet aquí la qüestió, la meva amiga es planyia de quant complicades podien ser algunes coreografies que darrerament sortien dels concursos i que la gent s’entestava a aprendre, això l’hi suposava un esforç, diguem-ne extra, alhora de preparar les seves classes. Podria posar molts exemples de coreografies creades aquest any 2013 sortides dels concursos que podríem qualificar de complexes, que no necessàriament vol dir d’extrema dificultat. Quan dic complexes, em refereixo al fet seqüencial de la mateixa, no pas a les passes que es descriuen o a la velocitat de la música.

Què suposa el fet de ballar una coreografia seqüencial respecte a una que no ho és? Doncs res més que recordar la seqüencia, a més de les pròpies passes de cada part de la seqüència, si afegim que a cops la seqüència no sempre és fàcil d’identificar en la música que ballem, tenim tots els números per fer-nos un embolic mental. D’aquí la queixa o lament del que parlàvem al principi.

Ara fa més d’una dècada que arribà al nostre país una coreografia anomenada “What About Now” d’en Ron Tate, per aquells temps semblava que era el primer cop que havíem de fer un “Tag” o Bridge”, tota una novetat dins el nostre món. Curiosament la coreografia contemporània “Hold Me Tight” de Gwenda Rooke no en fèiem cap de Tag o Bridge, quan en realitat en tenia molts (actualment sí que es balla amb els tags corresponents). Certament no fou aquest l’inici d’una nova dinàmica en les coreografies que s’elaborarien temps després, però sí que feu sentir per primer cop que els tags o bridges no era coses alienes a la manera d’interpretar un ball.

Poc després vindria el ball “A Country Boy”, guanyador del concurs del “Nashville" del 2005. Malgrat que mai podem dir que aquest sigui un punt d’inflexió en la dinàmica de les noves coreografies que es farien per als concursos, sí que és certa una influència en el desenvolupament posterior a aquest darrer esdeveniment. El fet que fos una coreografia de les anomenades “Seqüencials” (també se'n diuen “Frasejades” catalanitzant el terme anglosaxó "Phrased"), li permetia fer més vistosa la seva execució a més del fet conegut de l’estil propi de com es ballava (Catalan Style).

Malgrat que algú apunti que l’objectiu dels concursos no és realment guanyar, sinó participar i donar a conèixer les teves creacions, el cert és que per tal de ser-ne el guanyador, han sorgit d’un temps ençà moltes coreografies, que s’inscriurien en la categoria de balls seqüencials o frasejats. El per què, és obvi, tens més possibilitats de creació i varietat en la coreografia, amb la major possibilitat de guanyar algun concurs.

Si hom fa una ullada a les darreres coreografies presentades als concursos, pot veure de seguit que els primers llocs estan ocupats en molts casos per coreografies “seqüencials” o “frasejades”, cosa que si recordem temps no gaire enrere (i dic no gaire, perquè amb escassos cinc anys ni ha prou), veurem com ha canviat el panorama de les coreografies que podem trobar a les nostres webs. No és qüestió de valorar si això és bo, dolent, convenient, complicat, enriquidor, complex, és igual el qualificatiu que vulgueu donar-li, és simplement la observació d’una realitat que ens toca viure.

El com i per què hem arribat a aquí podria molt ben ser aquesta una qüestió de debat, però una explicació podria venir de la pròpia dinàmica del ball country-line dance al nostre país. En els seus orígens, si volies ballar calia anar a un local especialitzat, és a dir a un “Honky-Thonk” tipus Nashville, Jambalaya, Shotwell 59, Saloon, Wild Bunch, Texas, Kansas, Tejano, Buffalo, Manlleu City, etc.

El panorama actual és força diferent, però temps era temps, que o anaves a un d’aquets locals o et quedaves a casa. Locals que per tal d’animar a la clientela, organitzaven diferents activitats. Recordo alguna desfilades de roba country i tot. Però el que feu famós a algun local fou el seu concurs de ball, o millor dit, de coreografies. Era tot un repte guanyar aquest concurs i la fama la tenies assegurada. Succeïa després, que tothom volia aprendre el ball o balls més ben classificats. I vet aquí doncs, aprenent balls a tort i a dret cada cop que hi havia un concurs d’aquests.

El panorama actual ha canviat força. Ara no cal anar a cap local concret per ballar, són moltes les activitats que es poden realitzar qualsevol cap de setmana. També val a dir que som més gent ballant que fa deu anys enrere. Els locals, si bé alguns han canviat, la seva dinàmica no dista gaire de la d’altres temps. Segueixen fent activitats diverses per fidelitzar la clientela, cosa molt normal: concerts, professors invitats, festes temàtiques i per descomptat, concursos de coreografies, que darrerament s’han internacionalitzat, donant una nova dimensió al panorama de ball country-line dance del nostre país, portant més complexitat (i, per què no dir-ho, més varietat). Potser algú podria pensar que això complica les coses; prefereixo mirar-ho des de un punt de vista positiu: més varietat és riquesa, tens més per escollir. Es tracta de saber escollir, tot dependrà del criteri que cada un s’apliqui a si mateix.

Potser hauríem de tenir clar, que una cosa es una coreografia de concurs, l’objectiu de la qual és aconseguir una bona qualificació i una altre cosa no necessàriament contrària però síi diferent, ballar pel plaer de gaudir de la música; el ball social no és competitiu, però sí que nodreix a les competicions, de la mateixa manera que les competicions nodreixen del ball social amb les seves coreografies. L’equilibri ens el farem cada persona a la seva mesura, de la mateixa manera que adaptem coreografies a les nostre circumstàncies personals sense desvirtuar-ne la seva essència. Tot és legítim si es respecte als altres.