Crònica de la festa de la joguina de Viladecavalls, per Xavier Badiella
PER NADAL CAP NEN SENSE JOGUINA 2015 (CLDSF, Un Adéu Amarg)
Per: Xavier Badiella
No es el primer cop que per culpa dels processos electorals del nostre país, cal canviar la data d’aquesta festa o alguna semblant, ja el 2012 calgué canviar la data i aquest cop ens va tornar a succeir, Però això només és un fet anecdòtic, curiós d’anotar en una crònica; el que importa de veritat és que enguany s’esqueia la sisena festa solidària, en aquesta ocasió es duia a terme a Viladecavalls, municipi del Vallès Occidental, molt propera a Terrassa i a alhora de Barcelona.
Deixeu-me que per les circumstàncies que concorren en aquesta edició la crònica sigui un xic diferent. Cert que, com a tal, caldrà explicar els fet que succeïren, però em permetreu fer-ne alguna petita reflexió d’acomiadament, doncs com tots sabeu, l’entitat principal organitzadora CLDSF (que no la única), es dissol i això fa que la festa de moment no tingui continuïtat en el temps.
L’obertura de portes a les 9:30, era com sempre atrafegada, amb anades i vingudes per tenir-ho tot enllestit, amb tant sols mitja horeta ja sonava la música que en feia gaudir de les primeres passes de ball, en “Vander”, sempre amatent, conduïa les notes musicals amb la seva bones maneres, com ho ha demostrat tantes i tantes vegades. Unes paraules de benvinguda adreçades per l’Enric, acompanyades d’una projecció audiovisual en una pantalla gegant, feren un repàs històric de la tasca feta fins aleshores, d’agraïment a tots els col•laboradors i voluntaris.
La música tornava a fer-se sentir al pavelló de Viladecavalls i ball rere ball s’anava omplin de gent que volia gaudir de la festa. Passades les 11 amb la sala força plena i com ja es habitual en aquestes festes ens sorprengué en “Hola-Af”, el ninot de neu famós per la seva interpretació a la pel•lícula de “Frozen”, acompanyat de la seva ajudant vinguda de Bielorússia l’Olga Mikhailava, ens feren riure i ballar el “Frosty the Snowmen” amb la musica del George Strait, personatge que feu les delícies dels menuts i els no tant, com sempre amb un toc d’humor i molta gresca.
Havíem superat les 3.000 joguines i encara quedava força estona per augmentar la xifra, la música seguia animant la pista, assolíem una participació de més de 250 persones entre públic i dansaires, els “cules” respiraven, doncs el Barça estava ben posicionat en el marcador de la final de la Yokohama, de moment tots contents. Arriba el torn ja tradicional del Dan McFlyer que engresca la gent amb un senzill Two-Step concorregut, entretingut i aplaudit.
Sonaren versions musicals realitzades pel nostre benvolgut Juaner Dominguez, vingut de València per unir-se a la festa. També ens plagué ballar altre cop el “Quijote Cowboy” de l’Enric, o el “Be Strong” en recordança de l’Emili. Era ja la una tocades i es procedí al sorteig habitual de productes de temàtica country. Al cap de poc, la Contxita de Viladecavalls com a professora de la vila amfitriona ens explica un senzill i divertit ball escrit especialment per a la ocasió. El temps s’escolava cap a les dues de la tarda, el reconta final superava les 3.500 joguines a més de recollir 300 productes per al Banc d’Aliments i taps de plàstic per a més actes solidaris. Ens acomiadàvem un xic tristos, teníem raons per estar feliços alhora que tristos, una sensació força estranya d’explicar, però viscuda amb certa amargo.
Cert, que tot té un principi i un final, però potser no es el final que hauríem desitjat. Deixeu-me que em posi en to un xic crític. De totes les trobades viscudes, i crec haver participat a cinc de les sis que s’han fet, aquesta és potser la menys multitudinària, així ho he trobat reflectit en les dades que guardo de les meves cròniques. Un xic decebedor quan tots sabíem que aquesta podia ser la darrera de les trobades a tal efecte, absències notables de gent coneguda dins el món del Country que en poques ocasions hem vist en actes semblants, segurament justificades totes elles, però absències al cap i a la fi.
Tots molt ben agraïts per part de l’organització però no els hi hem agraït prou nosaltres a ells per la seva tasca. Esforços lloables per tirar endavant un projecte solidari d’envergadura cada cop més gran, però cap relleu que continuí el camí encetat. La tasca duta a terme ha estat fantàstica i malgrat que no hem sabut donar-li l’empenta que es mereixia, dono les gràcies especialment a l’Enric Bartomeu, anima “mater” d’aquest projecte, per la feina realitzada i mostrar-nos a tots plegats que tot depèn més que de cap altre cosa, de la ferma voluntat d’assolir una fita.
Cròniques de les trobades de Cap nen sense Joguina anteriors:
2014
2013
2012
Comentaris