J.P. Harris & the Tough Choices meravellen a Rocksound

El d'ahir a Rocksound va ser una dels millors concerts de música country que recordem als darrers anys a Catalunya. J.P. Harris & the Tough Choices van fer mèrits per entrar al club de les nits màgiques de la nostra memòria, on hi reposen joies com les de Billy Yates, Joni Harms, Heather Myles o Dale Watson entre altres.

El concert semblava que comencés a les 21:00h, segons l'entrada i tots els anuncis que s'havien fet. Però només els novells a la sala vam arribar abans de les 9 per ser puntuals (gent vinguda d'arreu, des de Tarragona, Lleida o Girona va omplir el local). Els qui ja saben de què va la història, no van matinar tant i van anar arribant cap a les 22:00h, quan va començar la festa... :-)

Però ser puntuals ens va permetre saludar abans que ningú al líder de la banda i adonar-nos que seria una gran nit. Aquestes coses es noten amb els gestos, les paraules i les mirades. I la mica de conversa que vam tenir al moment de saludar-nos i a fer les fotografies de rigor ja ens va deixar entreveure que havia vingut disposat a fer-nos passar una estona de bona música country.

Darrere l'aparença d'un hipster del Sònar, J.P. Harris amaga una música country conservada amb cura des de l'època de l'avi Williams, amb l'estima de qui custodia un tresor gairebé centenari. Dalt l'escenari, té un estil més aviat sobri, sense massa gesticulació. Tampoc s'esplaiava gaire presentant les cançons, ho va fer en poques ocasions, qui sap si per timidesa o per no estar segur que l'entenguéssim. Però així que començava a sonar la música et permetia fer un viatge de milers de quilòmetres a l'oest; bé, i per culpa del Nashpop dominant, també et permetia viatjar enrere en el temps...

El plor de la pedal-steel (què hauria estat la música country sense aquest instrument), les floritures de la guitarra elèctrica i una veu que tant pujava el cim com baixava a la vall van convertir Rocksound en el honkytonk on tot aficionat a aquest estil musical desitja haver pelegrinat almenys una vegada a la vida. I, vet aquí, que ho vam poder gaudir per uns miserables 12 euros i a Barcelona capital. Un autèntic privilegi.

Durant les prop de dues hores de concert van sonar bàsicament temes dels seus 2 CD's editats fins ara: van sonar Badly bent, Two for the road, I'll keep calling, I'm stayin' here, Home is where the hurt is, South Oklahoma, One for every day, Gear Jammin' Daddy (va ser la última abans dels bisos) o Just your memory, que vam recollir en aquest vídeo:


Però també van tenir lloc alguns temes d'altres autors, com ara Wine me up, Kiss an angel good morning, The Fireman o White lightning, que va tancar una nit apoteòsica.

Posats a buscar alguna pega al concert, potser el volum era massa alt, excessiu. Suposem que és el què hi ha, i que la majoria d'aficionats ho prefereixen així, però no cal que les orelles et rebentin per poder apreciar la bona música. És més, diuen que fins i tot és més senzill fer-ho amb un volum més baix... :-)

Després del concert, salutacions, fotografies, autògrafs de tota mena... JP Harris comentava que creia que trobaria un local mig buit, amb 20 persones i para de comptar. I que el va sorprendre trobar-se amb un Rocksound força ple i amb un públic entregat i coneixedor del què anava a degustar.

Va ser un privilegi. De vegades somiem en què grans estrelles del country vinguin a tocar a Catalunya. Que omplin Palaus Sant Jordis o Camps Nous. I no som conscients que, si passés això, seria pràcticament impossible fer el què vam poder fer ahir. Tenir a tocar (literalment), poder parlar-hi i saludar personalment a un grup que, si segueix així, mereixerà passar a la història d'aquest estil musical.

Amb concerts com els d'ahir, la flama de la country music seguirà cremant. I que per molts anys! Visca la música en viu!

Si voleu, podeu fer una visita a la galeria de fotos del concert a la pàgina de Countrycat a Flickr.