Gran concert de debut dels Eisenhowers al Renegade

Va ser una nit de molt bona música country. Un escenari com no n'hi ha, el Renegade Music & Dance, i una banda que per primera volta actuava a Catalunya, els Eisenhowers.

Amb un repertori molt encertat que transitava majoritàriament pel bo i millor de la música country, també amb tocs rockers, els Einsenhowers van deixar molt bon record al públic assistent. Temes com "Tear in my beer", "Your cheatin' heart", "On the road again", "Thank God for the radio", "The real thing", "Crazy", "Even cowboys like a little bit of rock'n'nroll" van fer ressonar noms com Hank Williams, Willie Nelson, Alan Jackson, George Strait o Chris Ledoux, entre molts altres.






La banda oferirà el segon concert de la mini-gira per terres catalanes aquesta nit al Legends de Terrassa. Si us agrada la música en directe i no voleu que es perdi, aquesta és la vostra oportunitat per demostrar-ho!

Enllaços relacionats:
- Galeria de Countrycat a Flickr
- Pàgina dels Eisenhowers a Facebook.



No voldríem deixar la crònica aquí sense comentar un parell de coses més de la vetllada d'ahir. La primera no pot ser d'altre que felicitar i agrair a en Toni Polonio i a tot l'equip del Renegade i Country Music Catalunya per fer possibles concerts com el d'ahir. Si mai algun dia la música country deixa de ser residual a Catalunya i passa a ser tractada i estimada com qualsevol altre estil, els qui arrisquen diners, patrimoni o sacrifiquen hores i els millors anys de la vida a promoure concerts es mereixeran un lloc reservat al Hall of Fame. I no parlem ja només d'en Toni, sinó de tots i totes els qui, com ell, fa anys i panys que ho intenten. Malauradament, sense l'èxit que mereixerien.

Perquè, desenganyem-nos tots plegats, creieu que una assistència de 8 persones és la que mereixen concerts com aquest? Poseu-vos per un moment a la pell, ja no de qui els contracta (que també), sinó dels músics. Uns músics que pugen de València a fer dos concerts a Catalunya. I arriben i veuen que només 8 persones els estant escoltant, a una sala amb un aforament per centenars. Creieu-nos que feia vergonya ser allà.

Així com altres vegades hem lloat des de Countrycat la resposta dels aficionats (l'estiu passat amb la campanya per contractar a Doug Adkins a Cardedeu va ser espectacular!), en aquesta ocasió no ho podem fer. Segur que tothom ha d'assumir part de culpa, però caldria fer-ho i no deixar-ho en paraules buides. Potser l'error va ser fer dos concerts seguits, i tothom s'ha reservat el dissabte per assistir-hi... Potser el cost que suposava dur un grup de València era impossible d'eixugar amb el preu d'una entrada, potser el preu va frenar a la gent (tot i que menys de 10 euros amb 1 consumició no es trobaria a massa llocs...).

Però potser no és res de tot això.

Potser el problema no és altre que organitzar un concert de música country a un local country, encara que sembli una contradicció. Quin atreviment! Música country en directe a un honkytonk! Que baixi Santa Taylor Swift i ho vegi!

Potser l'error és molt més simple. Potser l'error és creure que la música en directe interessa a la gent que assisteix regularment als locals country. Potser els aficionats no ho volen això, legítimament. I creuen que és molt més divertit sortir a ballar els balls que ballen cada cop que surten amb les mateixes cançons enllaunades que no pas anar a escoltar una banda que no han sentit mai. Hi tenen tot el dret, només faltaria! Ara, si el què passa és això, assumim-ho tots plegats i deixem de donar-nos cops de cap a la paret.

Que es deixin de fer concerts als locals country i es dediquin les energies exclusivament al ball en línia, o a bandes que es centrin a versionar els balls de moda de cada temporada. Però molt ens temem que ni aquest tipus de banda tindria massa projecció, o la suficient com per compensar els costos que suposaria renovar tant sovint el repertori.

Així doncs, els locals què? Doncs deixar de fer concerts i a centrar-se en el ball. Maratons cada setmana, concursos cada mes, workshops els divendres, rodes de professors, campionats de ball anuals,... però deixar de predicar les bondats de l'aigua al desert més erm del món. Deu fer uns 15 anys que gent de tota mena ha provat d'introduir la música country en directe, i els resultats han estat els que tots sabem. La música country en directe és deficitària a Catalunya. Hi ha la llei de la gravetat i després hi ha la llei del country a Catalunya. Són una costant universal.

I les bandes nacionals?

Doncs potser la solució va per un altre camí. Potser toca reinventar-se. Potser cal explorar nous estils musicals més enllà del country (rock, rockabilly, bluegrass, formacions acústiques de petit format...). I potser als qui els qui agradi la música country més enllà que es pugui ballar o no, s'han de bellugar a sales, locals i festivals aliens al món del ball country o d'estètica western. Potser cal fer taula rasa, i tornar a mitjans dels noranta i començar de zero.

O potser una sortida a les bandes nacionals passa per deixar de cantar en anglès, o a deixar de versionar als grans i dedicar-se a temes propis. O potser una sortida pot ser cantar country en català o castellà, temes propis de qualitat, i provar fortuna a escenaris llunyans al món del ball i de l'estètica western. Que el country només pot ser en anglès? No fotem, el mateix deien del rock i la moguda del rock català va fer història, arribant per quedar-se i evolucionar. Potser cal fusionar el country amb la música d'aquí. O potser tampoc funcionaria... Sigui com sigui, cal ser expansius mentalment, i mirar d'obrir portes a llocs on fins ara no s'ha trucat. Potser allà hi ha el mercat que fins ara no s'ha trobat.

No es pot vendre pomes a qui només vol menjar peres. Per molt que t'hi encaparris, i expliquis les bondats de la poma, qui vol peres menjarà peres. Doncs això és el què ahir va quedar palès al Renegade. Per desgràcia de tots els qui ens agraden tant les pomes com les peres.