Crònica del I Nonstop Country Festival de Pineda, per Xavier Badiella
En Xavier Badiella ha tingut l'amabilitat d'escriure una crònica sobre la seva experiència a la jornada de divendres del Festival. Ja sabeu que us agraïm moltíssim la vostra participació a Countrycat, i que sempre que volgueu fer-ho us podeu adreçar a nosaltres al mail habitual: countrycat@gmail.com
UNA NIT al "NON STOP COUNTRY"
Per: Xavier Badiella
La proposta era força interesant, feia temps del darrer festival "Mr. Banjo" i quedava gairebé oblidat; tot el que s’havia realitzat fins aleshores al nostre país era sempre de poca envergadura, res que es pogués assemblar als festivals que es realitzen per Europa. Si volies escoltar música de cantants americans, calia sortir sempre a l’estranger.
Sorgia una nova proposta de Festival organitzat per gent de casa nostra i amb el suficient atractiu com per parar-hi atenció. Amb força antelació es començava a perfilar el que volia ser un esdeveniment important dins el mon tant de la musica com del ball Country.
Existia el risc que es volgués compara amb els "Mr. Banjo", doncs era el més semblant a un festival Europeu. He de confessar que de bon principi, donades les dates de l’esdeveniment era del tot impossible assistir a tots els dies del festival, però per sort meva, el divendres el tenia lliure i hem vaig proposar d’assistir-hi i si era possible de ser-ne partícip. És així com a principis d’estiu, amb motiu de la Festa Major de Cardedeu i gràcies a la invitació dels meus amics Gabi i Paqui vaig engrescar-me, primer a escriure una coreografia per al grup Xafa’l i després a enredar-los a participar en aquest festival en el seu apartat de ball. Doncs ja ens teniu amb els nervis a punt de sortir a un escenari a fer-la ballar i a gaudir de la música en viu.
En primer lloc calia enredar a algú més per ballar la nostre coreografia. No fou gaire complicat trobar amics per afegir-se, el més complicat era trobar-nos tots junts per assajar. Tant complicat, com per només haver assajat una estona i una sola tarda de dilluns abans del festival.
Arriba el gran dia i comencen els entrebancs i maldecaps, alhora de marxar plegats a Pineda, un gos es posa malalt i els amics Alfred i Isabel han de sortir escopetejats cap al veterinari. Tot son enrenous, com fem l'entrada ara? Corre a Cardedeu per fer un mix de tot plegat, agafa la mainada i ràpid a Pineda que el festival ja està en marxa i nosaltres encara estem encallats.
Són més de les vuit del vespre i entrem a la carpa on es feia el Festival. Per fi a lloc, ens diem. La carpa és de bona mida, tenim botigues en ambdós costats, espai per ballar davant de l’escenari, terra de fusta, Bar dintre del recinte, espai al aire lliure amb taules per menjar i seure, lavabos còmodes i nets, Bar amb entrepans calents i freds per no passar gana, tot força ben muntat. La gent amb ganes de ballar ja està al mig de la pista gaudint del seu ritme.
Ens hem perdut alguns “Workshops”, però no ens desanimem, la nit es encara jove i la cosa sembla interessant. És cert que no està ple, tal com seria desitjable, però més tard segur que s’hi afegeix més gent. Nosaltres repassem una mica els passos, no sabem del cert si sortirem el Gabi i Jo sols o potser l’Alfred i la Isabel arribaran a temps. Sort, hem estat de sort, l’ensurt a cal veterinari, només ha estat un ensurt seguit de molta sort, per haver enxampat el gos just al moment precís de l’accident. Amb tot, els nervis i el neguit va per dins fen una mica la punyeta, fem petar la xerradeta saludant a amics i coneguts.
Ep! Anuncien als “Montana Country” del Brasil, la seva exhibició és contundent, una parella molt ben sincronitzada, l’estil de moure’s força diferent del que estem acostumats, ritmes musicals força ràpids, tot plegat una actuació mereixedora dels aplaudiments generosos del públic assistent.
Heus aquí que arriba el torn del concurs del Coreografies. Després de sortejar l’ordre d’actuació ens tocar demostrar del que érem capaços i així o vàrem fer. Segurament ens hauria pogut sortir millor, però no sempre passa allò que un desitja que passi. El més important va ser que a la gent els va agradar el nostre ball i per nosaltres això ja era un premi.
En total participaren 10 grups, tres vinguts d’Itàlia, un de Dinamarca i la resta de casa nostra. El guanyador fou el grup “Les Teachers”, totes noies, més guapes i joves que nosaltres, deuria ser per això que vàrem guanyar nosaltres... Bromes a part, ho varen fer realment bé.
Seguia la nit amb un parell d’activitats per al públic en general, com treure quatre “Cowboy i Cowgirls” a veure qui caçava a la seva parella amb el llaç dels vertaders Cowboys, val a dir que fent una mica de trampa (o potser més del compte), tots vàrem aconseguir a la nostra “Cowgirl”.
Tocà el torn a la música i això sí que fou més “entretingut”, doncs sembla que la lletra de les cançons no són el fort dels que ballen. De riure sí però que ho sabíem fer tots.
Aprofitàrem l’inici de la música en viu amb els "Steel Horse Band" per anar a fer un mos i retornar a la carpa per bellugar el cos una mica al ritme d’aquest grup nostre. La Banda d’en Dave Jorgerson fou el plat final d’aquest divendres, una banda de nou músics, que desgranaren magistralment una per una totes les peces que ompliren la nit a les carpes de Pineda de bona música americana, molt ballable, tal com poguérem fer plegats amb amics i coneguts fins altes hores del vespre. A les quatre del vespre o millor dit de la matinada, després d’una dutxa ens posàvem al llit per descansar. Dissabte atapeït d’activitats no precisament de lleure (ja ens hauria agradat) ens esperava impacient.
Comentaris