Crònica de la Trobada per debatre present i futur del Country a Catalunya

Deixeu-me començar dient que la foto que il·lustra la portada i aquest article és metafòrica.

La idea original era il·lustrar l'article amb una fotografia de tots els presents a la trobada, però un servidor cada dia està menys al cas i tot i tenir la càmera apunt vaig recordar de fer la foto quan només quedavem quatre gats... I no era qüestió de fer la foto sense molts dels que vau venir. Ja ho veieu, l'edat no perdona... :-)

Per això la fotografia és la que és.

Però no em va malament del tot, l'he triada amb tota la intenció.

Les peces d'un puzzle crec que representen prou bé la situació en la que ens trobem. Les peces hi són, les tenim. Són els locals, els professors, els aficionats,... El què cal és encaixar-nos i formar la imatge definitiva. Cal intentar acabar el puzzle, pel bé de tots.



Centrant-nos amb la trobada de diumenge, cal dir que ens vam reunir unes 40 persones al Texas de Vilassar. No està gens malament per ser una trobada en la que no es va poder escoltar ni una cançó ni es va poder ballar un sol ball. Vam estar poc més de dues hores parlant de forma agradable i distesa. Cadascú que va voler va poder dir la seva. Va ser un diàleg constructiu, i tot el què sigui parlar i intercanviar opinions sempre és positiu.

Hi havia representats fins a tres locals: el Bel&Boj de Cubelles, el Nashville Country Club de Terrassa i el Texas Country Bar de Vilassar, que va a més va ser la seu de la trobada. També hi havia representants grups de ball, instructors i aficionats "rasos".

Jo us exposaré els punts que resumeixen el què vam parlar ahir, però segur que no podré evitar de posar-hi també collita pròpia. És per això que us demano que tots els presents que volgueu dir-hi la vostra ho feu ben lliurement a través del Fòrum de Countrycat i complementeu amb els vostres comentaris aquesta crònica.

Locals i Centres Cívics - condemnats a entendre's
Potser un dels punts que més es va comentar va ser la relació entre locals i centres cívics (associacions, gimnasos, acadèmies de ball, casals,...).

Es va exposar el fet que mentre els locals cada cop els costa més fer el ple cada nit, les trobades populars, les classes de ball als gimnassos o les festes organitzades per grups de ball són capaces d'aplegar molta gent. I en horaris d'obertura de locals. Això resta públic a uns locals que, si hi afegim la ja crònica manca de despesa mitja de l'aficionat al country, han de fer equilibris per quadrar els comptes.

A més, es va parlar de que les despeses que té un local (permisos d'activitat, impostos municipals i de la SGAE, assegurances, personal, manteniment,...) no les té una trobada popular o una persona que ensenya a ballar a un grup de gent, i que en canvi sí que sol tenir ingressos. Es va parlar de certa competència deslleial, en aquest sentit.

Però per altra banda, també es va reconèixer que les festes diguem-ne populars o els professors que tenen les seves classes organitzades per diferents llocs no deixen sino de fer el paper de cantera de nous aficionats. I és un paper molt important que algú ha de fer i que pot ser beneficiós pels mateixos locals. Tot i que no tothom qui comença classes a un centre cívic acaba esdevenint aficionat asidu al món del country, sí que és cert que ni que sigui en un petit tant per cent sí que hi ha gent que té en els casals o gimnassos la seva porta d'accés al nostre món. Sense anar més lluny, a la reunió hi havia persones que van començar d'aquesta manera.

Per guanyar-hi tots i fer que el nostre món creixi, i que poguem seguir disfrutant de locals temàtics com els què tenim, els responsables de les classes de ball country dels centres cívics i derivats hi tenen molt a dir. Donant a conèixer la oferta de locals country que tenim la sort de tenir a Catalunya. Portant la gent un dia a conèixer el local. Fins i tot transmetent-los les activitats que s'hi organitzen: concursos de ball, maratons, concerts,...

No es tracta d'anar en contra de la gent que es mou organitzant festes i trobades populars. Es tracta d'anar plegats. Per exemple, que quan algú organitza una festa pensi a parlar amb els locals i oferir-los la possibilitat de donar-se a conèixer repartint flyers o tenint un petit stand. Això seria una magnífica manera de guanyar-hi tots.

O per exemple, organitzant les trobades en horaris en què els locals no estiguin oberts: caps de setmana als matins o a les tardes.

No vull que us quedeu amb la imatge que els locals són sagrats i que són ells són els "bons" i la resta "els dolents". Res més lluny d'això. Els locals accepten que ells també tenen culpa en què la gent no els ompli cada nit. Només van manifestar la situació en la que es troben i perquè veuen que les festes dites populars fan perillar la seva substistència. Quedeu-vos amb la imatge d'establir ponts d'entesa i de col·laboració, no pas amb una imatge de confrontació.


Publicitat, publicitat i publicitat
En aquest sentit molts dels presents van dir-ho ben clar: ja no és qüestió només d'obrir les portes dels locals de bat a bat perquè hi entri tothom; és també fer que la gent els conegui perquè sàpiga que hi pot anar perquè hi té les portes obertes.

I això vol dir publicitat. Vol dir boca-orella. Vol dir repartir flyers. Vol dir col·laborar amb instructors de ball i associacions. Vol dir moure contactes de sota les pedres per aconseguir que es parli del món del country.

No és que haguem descobert la sopa d'all. Això ja s'ha fet amb més o menys encert. Però cal no oblidar-ho. Donar-se a conèixer és clau perquè la societat sàpiga que existim.

El ball country: balls fàcils, difícils, repetits,...
Un dels temes estrelles va ser també el dels balls.

Per què els balls són tant difícils? Per què hi ha tants balls?

No hem d'oblidar que tots hem començat pel "Bàsic", però recordem també que quan el vam tenir dominat, no ens vam voler quedar aquí; volíem anar-ne aprenent cada cop de més complicats.

I aquesta és la situació que tenim a dia d'avui: els qui van entrar al ball country al boom de finals dels noranta i que encara segueixen enganxats, avui ja són dansaires experimentats. I no els ve de cara aprendre el bàsic. O sigui que per aquest cantó tenim a gent que sol demanar balls canyeros.

Però també tenim als qui tot just ara han descobert que es pot ballar en línia amb música country. I no sembla que sigui bo començar ensenyant-los un ball de 4 parets i més de setanta temps. Posem-nos a la seva pell: si a la primera classe de ball que vam fer enlloc del bàsic ens haguessin ensenyat el "Four wheel" (per dir-ne algun de rapidet) ens n'haguéssim sortit?

Complicat doncs, fer content tant a qui comença com a qui és veterà. Però per això hi ha molts locals que depenent del dia fan classes d'un nivell més baix o més avançat.

També es va parlar de les cançons. Sempre han de ser les mateixes? No podem variar una miqueta i escoltar cada nit una música diferent per cada ball?

Es va parlar, per exemple, de retrobar balls de tota la vida amb cançons actuals. Sense anar més lluny, l'Alan Jackson ha tret un nou disc; perquè no fer un ball dels de sempre amb una cançó d'aquest CD? I qui diu aquest diu qualsevol altre.

Però no és tasca facil. Molts aficionats no volen sortir de la cançó "que toca". No els parlis de fer un ball amb cap altra cançó. Però tot és qüestió de pedagogia i d'intentar-ho.

Una cosa està clara: qui més qui menys ha aborrit un ball o una cançó, després d'haver ballat per enèssima vegada una coreografia amb la mateixa cançó de sempre.

També es va parlar de la importància del paper dels DJ's, que haurien de ser capaços d'adaptar les cançons al públic que els escolta (o que els balla, més aviat...).


En línies generals, el debat es va centrar en aquests punts que hem comentat: millorar la relació i col·laboració amb els Centres Cívics i trobades populars, fer més publicitat i repensar el tema dels balls.

De resquitlló també es va parlar de la possibilitat de crear una agrupació de locals per guanyar presència i coordinar-se entre ells, tot i mantenint les diferències específiques.

I també es va parlar de la possibilitat algun dia de fer una trobada unitària. Però es va evidenciar que encara no es donen les condicions per fer-ho possible. Per començar no hi eren representats tots els locals i grups de ball, no es podien prendre decisions en aquest sentit.

Però amb diàleg com el de diumenge anem pel bon camí. Cal no deixar morir el diàleg, i ampliar-lo a tothom. Tant de bo que d'aquí un temps poguem repetir la trobada i que comptem amb un ordre del dia i amb representants de tot arreu (tots els locals, entitats i grups d'aficionats).

Deixeu-me acabar amb un paràgraf de collita pròpia.

Cal que tots actuem de bona fe; no podem fer la guerra cadascú pel seu compte. Hi perdrem bous i esquelles. Cal unitat, bona voluntat i molt d'esforç per mantenir viva la brasa del country a Catalunya.

Quan l'afició al country arribi a les 100.000 persones, ja tindrem temps de tenir competència entre nosaltres. Però fins que el moment no arribi, la paraula col·laboració (si em permeteu, sovint amb l'adjectiu "desinteressada") li ha de passar al davant.